El metall de BCN amenaça amb una primavera calenta si la patronal no compleix el conveni

El 22 de febrer està prevista la primera reunió per començar a negociar el conveni del metall de Barcelona i CCOO i UGT ja han convocat manifestacions davant la seu de Foment del Treball com a banda sonora de la reunió. No hi ha previsió que la tensió tempti el Govern de treure tanquetes al carrer per frenar les protestes, com sí que va passar a la badia de Cadis, però els sindicats avisen: «Si no paguen el que ja és nostre la cosa s’escalfarà», afirmen des d’UGT. «I al metall costa escalfar-lo, però quan l’escalfes costa refredar-lo», afegeixen des de CCOO.

A Espanya el 15,8% dels convenis col·lectius tenen una clàusula de revisió salarial per evitar que els sous perdin poder adquisitiu en cas d’una inflació no prevista. El problema actual és que la diferència entre el pactat i l’IPC no és qüestió de dècimes, sinó de punts. El conveni del metall inclou una de les esmentades clàusules –concretament en el seu article 41– i, donat l’increment pactat per al 2021 del 2%, ara les empreses han d’apujar quatre punts els sous per complir el conveni. Fet que implica un desemborsament important per a les companyies. Aquestes clàusules són escasses en els convenis i pràcticament només ho recullen sectors on les centrals tenen força negociadora.

L’antic conveni obliga les empreses a pagar aquest diferencial, però l’UPM, la patronal del ram, pretén demorar l’abonament i portar-lo al marc de la negociació. Una cosa que les centrals no accepten i per la qual ja han presentat conflicte col·lectiu davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). El 17 de febrer està prevista la mediació i si no hi ha acord la qüestió dependrà dels magistrats. La denúncia és un obstacle per a les negociacions, ja que les centrals es neguen a començar a parlar del nou plec de condicions fins que no estigui resolt aquest «impagament», al seu entendre. «No es pot començar una negociació incomplint la passada», afirmen des de CCOO.

Un conveni referent

Notícies relacionades

Confirmat un nou cas de pesta porcina a Catalunya, que eleva a 27 el nombre de senglars infectats

BBVA, reconeguda com a Millor Banca Privada d’Espanya per la revista ‘Global Finance’

El conveni del metall és un referent de la negociació col·lectiva per a molts sectors o províncies, que s’inspiren o directament repliquen les condicions acordades en aquest conveni. I actualment hi ha molts ulls pendents del resultat de les converses que formalment comencen el 22 de febrer. Ja que la negociació col·lectiva porta dos anys especialment llastada, primer per la pandèmia i ara per la inflació. Es firmen pocs convenis, ja que amb l’actual IPC les empreses no estan disposades a apujar sous al mateix nivell i les centrals manquen d’incentius per acceptar increments que els provoquin una pèrdua de poder adquisitiu. Aquest mateix problema, el d’aplicar la clàusula de garantia salarial en plena escalada de la inflació, se l’estan trobant els negociadors en altres plecs, com el de la indústria metal·logràfica o de la xocolata.

A tot això s’hi suma l’absència d’un Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva (AENC), una espècie de ‘conveni de convenis’ en el qual les cúpules de CEOE, CCOO i UGT pacten recomanacions sobre com han d’evolucionar els salaris. Perquè després, sector a sector i província a província, els negociadors els apliquin. El problema és que actualment en el metall de Barcelona –com a la resta de sectors– han de renovar el seu conveni sense aquest full de ruta compartit. Cosa que provoca que els negociadors es mirin de reüll, ja que si els empresaris accepten increments molt elevats, en altres sectors els sindicats no negociaran per menys. I si, per contra, les centrals accepten no cobrir tot o part de l’escalada de l’IPC, en altres gremis els patrons collaran per baixar el llistó en conseqüència. La batalla del metall està servida.