20 anys de l’euro: Quan un cafè costava 100 pessetes (60 cèntims)

La nit de Cap d’Any del 2001 al 2002 encara es va pagar amb pessetes. Però l’endemà una nova moneda, de què cada unitat equivalia a 166,386 pessetes, va entrar en les nostres vides per quedar-s’hi, juntament amb els cèntims (la centèsima de la unitat monetària), oblidats des de feia anys.

El més normal és que hi hagués molta expectació, fins i tot en un dia festiu com el Primer d’Any. «Tranquils que hi haurà euros avui, demà, l’altre i el de més enllà», va haver de sortir a explicar Luis Berges, director del Banc d’Espanya a Barcelona l’1 de gener de fa 20 anys, davant els centenars de persones que feien llargues cues davant la seu de l’entitat a la plaça de Catalunya. El temps li va donar la raó, però en aquell moment l’advertència va caure en sac foradat. Ja fos per la novetat o per por de l’escassetat de bitllets i monedes, la gent no va marxar. El mateix va passar en altres seus del Banc d’Espanya. Era un canvi sense precedents.

Euros cada dia i a tothora

«¿No veu que estem vivint un moment històric? Tenim dret que ens atenguin», va respondre una senyora enfadada que esperava des d’abans de les onze del matí quan el banc i 900 sucursals bancàries més de tot Espanya van obrir les portes. «Crec que estan confosos. Hi haurà euros cada dia. Si es queden aquí acabaran dinant a les cinc de la tarda», va insistir. Però ni cas.

Al final, davant l’allau de públic, el Banc d’Espanya va haver de tancar les portes una hora abans del previst. Aquest periodista, present durant aquell esdeveniment, dona fe d’això. La realitat es va imposar i poc temps després la situació es va normalitzar al comprovar que hi havia euros tots els dies a tota hora. De fet, per al conjunt de la zona euro es van encunyar 50.000 milions de monedes i van imprimir 14.500 milions de bitllets, dels quals 10.000 milions ja havien de circular al llarg d’aquell gener.

La mateixa escena del Banc d’Espanya també es va viure a les oficines bancàries que van obrir les portes, amb un límit de 600 euros per client per evitar que s’acaparés moneda. La majoria volien quantitats molt inferiors, però les persones més ansioses que portaven una bossa d’esports o un maletí s’havien de dirigir al Banc d’Espanya. Sigui com sigui, s’han pogut canviar pessetes per euros fins al 30 de juny del 2021.

La moneda única ha resultat, en essència, un èxit. La seva implantació va ser ràpida. En aquest temps, la inflació ha acumulat un augment de gairebé el 50%. És veritat que hi ha productes que fins i tot poden resultar més barats però d’altres són extremadament més cars, per exemple, la barra de pa, però amb tanta competència i tipologia de productes es fa difícil qualsevol comparació. El mateix passa amb altres béns i serveis, però, en general, la pujada del cistell d’anar a comprar ha sigut innegable. Els sous, en canvi, s’han revaloritzat uns 20 punts menys, al voltant del 30%, si es pren com referència el sou mitjà. Això significa que han perdut poder de compra. La inflació del desembre del 2021, disparada fins al 6,7%, contribueix a ampliar aquesta bretxa.

L’arrodoniment

El salt de preus més gran es va produir el 2002, amb el famós arrodoniment i quan productes que costaven 100 pessetes, de la nit al dia, van passar a costar 166,386, el canvi de la pesseta amb l’euro. Un augment de més del 60%. De 100 a pessetes a 1 euro sense solució de continuïtat. «És més fàcil un euro que no sé quants cèntims», s’excusaven alguns. Després, amb preus amb un punt de partida més alt, les aigües van tornar al seu curs i la pesseta va quedar com un record i un referent per calcular per qui ha viscut una bona part de la seva existència amb aquesta moneda.

Des que l’euro va començar a circular pel carrer fins avui s’han viscut tres grans crisis. La primera, que va esclatar el 2008, va arrencar en el sector immobiliari i es va traslladar al conjunt de l’economia. La segona, el 2010, va castigar el deute europeu. Va tenir com origen un endeutament extern del sector privat que va derivar en una crisi bancària.

Crisi i rescats

Notícies relacionades

L’euro arriba als 20 anys sòlid malgrat la crisi i els errors

Calviño destaca l’euro com a «factor de creixement i benestar»

Es va transformar en una crisi fiscal i, per les fallades en la governança econòmica de la zona euro, en una crisi de deute sobirana, que va desembocar en el rescat de Grècia, Irlanda, Portugal i Xipre i va obligar Brussel·les a llançar un salvavides de fins a 100.000 milions a Espanya. I el 2020, la crisi del coronavirus, que ha significat la caiguda més gran del producte interior brut (PIB) en temps de pau.

De totes s’han extret lliçons i han servit per corroborar que, amb els seus defectes i carències, la moneda única –i tot el que comporta de compromís de tipus d’interès i altres variables– ha servit perquè els cops, que n’hi ha hagut, fossin menys durs que no haurien sigut sense l’euro, segons els experts.