Els riscos i la burocràcia frenen les sortides a borsa

Fa uns anys, sortir a borsa era l’objectiu somiat de moltes companyies, que veien en el salt al parquet una estratègia per posar el fermall d’or a una història de creixement i una forma d’obtenir un reconeixement mediàtic. No obstant, en els últims anys les sortides a borsa s’han estancat a Espanya, que des de començament d’any només ha registrat tres enlairaments borsaris: Línea Directa, Acciona Energía i Ecoener.

El president de la CNMV, el regulador borsari espanyol, Rodrigo Buenaventura, preveia al gener que almenys sis empreses nacionals saltessin al parquet al llarg d’aquest any, però finalment la xifra s’ha quedat a la meitat. Una dada millor que la dels dos exercicis passats (el 2019 no en va sortir cap i el 2020 només Soltec), però que trenca l’esperança de la CNMV de reprendre el ritme del 2015, quan set companyies van començar a cotitzar al país.

Aquesta sequera borsària està motivada, segons els experts consultats per El Periódico de España, per la burocràcia que impliquen les sortides a borsa, que allarguen el procés durant mesos fent que la situació de mercat prevista per a l’OPV acabi transformant-se totalment. A això s’afegeix també els riscos que comporta, ja que «si de sobte una companyia que realitza una activitat similar a la teva a l’altra punta del món s’enfonsa en borsa, probablement el salt al parquet de la teva companyia acabi també en vermell», expliquen des d’un banc d’inversió habitual en aquest tipus de processos.

Un dels millors exemples en aquest sentit ha vingut de la mà de les energies renovables, ja que l’any va començar amb un esperat ‘boom’ d’estrenes borsàries verdes. Noms com Capital Energy, OPDEnergy o la filial de renovables de Repsol sonaven a la travessa de noves incorporacions, però la situació del mercat i el resultat de l’enlairament borsari d’Ecoener –que s’ha deixat el 27,5% des que es va estrenar al maig– va frenar les aspiracions d’algunes d’aquestes companyies, que han posposat la seva OPV fins a tenir una visibilitat més gran o guanyar més mida. Davant aquests casos, crida l’atenció el d’Acciona Energía, que s’ha convertit en la nena bonica de la borsa aquest any amb una revalorització de les seves accions del 7,25% des que va saltar al parquet l’1 de juliol.

«Per a aquest tipus de companyies, que requereixen molt finançament per posar en marxa els seus projectes, és molt interessant la sortida a borsa, però és veritat que han de comptar amb una certa mida o amb una història d’èxit al darrere per justificar i atraure l’interès dels inversors», afegeixen des de la mateixa entitat. «No obstant, una col·locació al parquet implica altres qüestions importants, relatives a una millor transparència i a l’enduriment de les exigències en el govern corporatiu d’una societat que moltes empreses no tenen tan clar. A això cal afegir-hi un altre factor: ser capaç de transmetre al mercat el potencial d’una companyia perquè es reflecteixi en la seva valoració borsària», continuen.

Capital de risc

En aquest context, molts fons de capital risc han vist una gran oportunitat al trobar cotitzades amb un valor que no era reconegut pel mercat, cosa que ha animat un moviment inversor per privatitzar companyies (‘public-to-private’). Solarpack, Másmóvil, Parques Reunidos, Telepizza i Natra són alguns dels millors exemples de com el capital risc ha començat a ‘menjar-se’ el pastís de la borsa espanyola. Per a ells, a més, suposa un important avantatge, ja que aconsegueixen comprar companyies a un preu més barat que si participen en una subhasta competitiva contra altres pesos pesants del sector.

De fet, l’auge que viu el capital risc a Espanya és un altre dels motius pels quals les empreses no surten tant a borsa com anys enrere. La ingent liquiditat que pasten aquests inversors garanteix als fundadors/amos d’una companyia que faran caixa en un període de temps més curt que si comencessin a cotitzar i, en general, obtenint unes rendibilitats més altes per la dura competència que hi ha al mercat.

És més, aquesta tendència no és única d’Espanya, sinó que arriba del gran bressol del capital risc: Estats Units. Allà també s’està produint un fenomen de reducció del nombre de companyies cotitzades: des d’aproximadament 8.000 empreses el 1996 fins a unes 3.530 empreses durant l’exercici del 2020, segons les dades de Goldman Sachs. Entre 1990 i 2000, el parquet nord-americà va registrar un important nombre d’estrenes borsàries, molt aixecada també per la bombolla de les puntcoms.

Notícies relacionades

Els cinc municipis amb més hotels ingressen el 96% de la taxa turística

José Antonio Álvarez de Arcaya, de Thales Alenia Space: "Canàries reuneix totes les condicions per liderar el sector dels pseudosatèl·lits a Europa"

No obstant, les empreses nord-americanes també han decidit apostar per altres vies per buscar finançament en comptes dels mercats financers. Crida l’atenció, en qualsevol cas, que el finançament bancari allà amb prou feines representa el 20% davant el 80% d’Espanya. Una ruptura amb la tradicional dependència bancària que acabarà arribant al país, en un moment en què les companyies cada vegada tenen més opcions per créixer: no tot és borsa ni entitats financeres.  

No obstant, els experts també destaquen que no totes les companyies són susceptibles de sortir a borsa, malgrat resultar atractives per als inversors. «Hi ha moltes més raons per les quals grans grups familiars o privats no volen apostar per aquesta estratègia: des de temes de cultura corporativa fins que estan en una bona situació de liquiditat accionarial i no volen que uns desconeguts tinguin accés als seus comptes i a la seva estratègia de negoci», argumenten.