Todolí: «L’única manera de millorar l’economia és que Calviño i Díaz s’entenguin»

El 1989, amb una URSS moribunda i el neoliberalisme ben representat en les presidències de Ronald Reagan, als Estats Units, i de Margaret Tatcher, com a primera ministra del Regne Unit, l’economista John Williamson encunya el ‘Consens de Washigton’. Aquesta oda de 10 punts a la desregulació va marcar el tarannà d’organismes internacionals com l’FMI o el Banc Mundial i, segons repassa Todolí al seu llibre, ha condicionat el debat econòmic fins fa bé poc. «Des dels 90 ha prevalgut la desregulació laboral, amb la idea que perjudicava més que afavoria l’economia. [...] I la crítica a això s’ha enfocat des d’una perspectiva més ètica, de justícia social, que no econòmica», comenta.

Després de la crisi del 2008 i l’onada de protestes que va sorgir a Europa durant la Gran Recessió, el discurs d’aquestes institucions ha canviat. «L’excessiva desigualtat no propicia un creixement sostenible», admetia el 2015 la llavors directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI) i avui màxima dirigent del BCE, Christine Lagarde. També el dels que estan als antípodes del seu pensament econòmic, que ja veuen en aquest repartiment del creixement un esperó d'aquest. «Apujar els salaris no és només una mesura de protecció social, com indica el Banc d’Espanya, sinó que rau en la convicció ferma d’eficiència econòmica», va defensar la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, després del Consell de Ministres que va aprovar l’última pujada del salari mínim interprofessional.

Per frenar l’augment de la desigualtat

Notícies relacionades

Seafood obre a BCN amb expectatives de rècord i la sostenibilitat com a eix

El BBVA finança l’eficiència energètica de pisos de Catalunya

«Els últims anys hem vist com les desigualtats s’han engrandit, però que això no ha millorat l’economia. Ha sigut una extracció de rendes, dels treballadors a l’empresa», apunta Todolí. La seva tesi encaixa, en aquest sentit, amb la recent publicació de l’economista francès Thomas Piketty. Segons aquesta, el 10% de la població a Espanya és propietària del 57% de tota la riquesa, mentre que el 50% amb menors ingressos només té el 7% de la riquesa. Una distribució dels recursos que durant els últims 30 anys, exceptuant desviacions puntuals durant fallides financeres i crisi, s’ha mantingut pràcticament immutable.

«Existeix un ‘trade off’ claríssim entre creixement econòmic i drets socials. A Espanya, per exemple, tenim un problema de rotació que va en detriment de l’economia, ja que el treballador temporal consumeix menys, cosa que és dolenta per a l’economia interna, i és menys productiu. Necessitem intervencionisme de l’Estat per créixer i garantir que creixem de manera justa», afegeix.