Mercat laboral

Cremats a la feina, però sense renunciar

  • Les estadístiques oficials i els experts consultats coincideixen que, a diferència dels Estats Units o Itàlia, no s’estan produint dimissions en massa de treballadors amb contracte indefinit

  • Problemes com l’excessiva temporalitat i voler treballar més hores que ofereix el contracte són preocupacions més esteses entre els assalariats

Cremats a la feina, però sense renunciar
5
Es llegeix en minuts
Gabriel Ubieto
Gabriel Ubieto

Redactor

Especialista en Mercat laboral, empreses, pensions i les diferents derivades del món del treball

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Lester Burham és un pare de família nord-americà que cada matí es posa la corbata per anar a una feina que odia. Fins que un dia, fart de la rutina, de fer hores extres i de deixar-se la pell en tasques intranscendents, dimiteix per fer un canvi radical a la seva vida. Vint-i-dos anys després que Kevin Spacey donés vida al protagonista de la pel·lícula American Beauty, milers de treballadors dels Estats Units post-Covid estan renunciant als seus llocs de treball, en un episodi batejat com ‘The Great Resignation’ (La gran renúncia). No obstant, i per més que la pandèmia ha accentuat els nínxols de precarietat a Espanya, el fenomen Lester Burham no està arribant aquí. I és que malgrat el desgast derivat de la pandèmia i l’augment de la pobresa laboral durant els últims anys, tenir feina a Espanya continua sent molt millor alternativa a no tenir-ne. I les barreres per tornar-hi, una vegada se n’ha sortit, són molt elevades.  

En el mercat laboral espanyol gairebé un de cada tres treballadors cobrava menys de 1.324 euros bruts un mes abans de la Covid. Un de cada quatre treballadors té un contracte temporal, sabent que en un moment o altre s’acabarà. O un de cada dos treballadors amb una jornada parcial voldria treballar a temps complet, entre altres coses. «Molta gent es troba en un cercle viciós, perquè com més precària és, més ganes tenen de deixar la feina però menys possibilitats tenen de sortir-ne», apunta el secretari de Treball de CCOO de Catalunya, Ricard Bellera. «¿Tenen alternativa? No, ni tan sols molts tenen la possibilitat real de formar-se per canviar de feina», afegeix.

Les dades i els experts consultats per fer aquest reportatge així ho avalen: a Espanya els treballadors indefinits no deixen en massa la feina. Segons dades sol·licitades a l’INE, el nombre de persones que comencen i acaben el trimestre amb un contracte indefinit fa cinc trimestres consecutius que va a l’alça, concretament des que va començar la pandèmia. És a dir, els treballadors fixos no només no estan abandonant els seus llocs, sinó que s’hi aferren. En la mateixa direcció apunten les dades del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya, segons les quals el nombre d’assalariats amb un contracte indefinit que passen a l’atur o la inactivitat està sota mínims. En el tercer trimestre d’aquest any, el 95% dels fixos no van deixar la feina, un punt per sobre que en el mateix període del 2019. El salt d’una banda a l’altra és gran: el risc de pobresa entre una persona ocupada és del 15%; pel 54,7% d’un aturat; segons l’Enquesta de Condicions de Vida de l’INE. 

«No veiem que s’estigui produint aquest fenomen, però sí que és possible que la pandèmia i les seves conseqüències hagin provocat un canvi de mentalitat i prioritats dels treballadors. Sí assistim a un cert desacord entre oferta i demanda en el mercat laboral espanyol, ja sigui perquè les empreses de determinats sectors no troben professionals amb l’experiència i competències que demanen o perquè hi ha professions que han deixat de ser atractives per als candidats per les seves condicions laborals», comenta la directora de comunicació i estudis d’InfoJobs, Mónica Pérez

«¿I de què visc si renuncio?»

Són diversos els arguments que les fonts consultades addueixen per explicar-ho. Un dels més directes és que una persona que renuncia voluntàriament a la feina no té dret a prestació d’atur. I, segons l’última Enquesta de Condicions de Vida de l’INE, el 44% de les llars no podria mantenir el mateix nivell de vida més de tres mesos amb els estalvis de què disposa. Que la mobilitat laboral sigui bastant més alta als Estats Units que a Espanya també influeix.

«Als Estats Units les taxes d’atur són de prop del 4,6%. La demanda de treballadors està molt més tensada i per als treballadors és més senzill entrar i sortir del mercat. Aquí [amb una taxa del 14,5%], aquest fenomen de la gran renúncia no s’està donant. Podria passar en algunes professions TIC, en què ja abans de la Covid faltaven treballadors. Però no com a fenomen generalitzat», explica el director de l’Adecco Group Institute, Javier Blasco.

«El nostre mercat laboral no és el nord-americà, per a les coses bones i les dolentes. Allà la vinculació amb el lloc de treball és molt feble i hi ha un costum més gran d’anar rotant. I fins i tot mudar-se per motius laborals. Aquí això passa molt menys i la gent, habitualment, fins que no té una altra feina segura no se’n va d’on és», apunta el secretari general de la Pimec, Josep Ginesta.

Sense que estadísticament serveixi per traçar una tendència, en els últims mesos sí que hi ha hagut a Espanya episodis en què el malestar d’alguns treballadors ha aflorat amb la Covid. És el cas de grans expedients de regulació d’ocupació (eros) tancats en els últims mesos. On, davant un element aparentment traumàtic com un acomiadament, firmes com CaixaBank o El Corte Inglés van aconseguir més voluntaris per marxar amb els seus eros que els acomiadaments que pretenien. Sortides amb atur i indemnitzacions, no al buit si haguessin dimitit com Lester Burham. «La Covid ha provocat que molta gent fos conscient que necessitava parar. I els que han pogut, ho han aprofitat», apunta el doctor en Psicologia i professor de Ciències de la salut de la UOC, Antoni Baena.

Notícies relacionades

La pandèmia ha aguditzat la pressió i la tensió entre molts professionals, alguns ja al límit de les seves possibilitats. Segons un estudi d’aquest any de la UAB i CCOO, el coronavirus ha disparat l’estrès laboral i el 24% dels treballadors consumeix habitualment sedants. Però, segons corroboren les estadístiques d’ocupació, la majoria d’aquests vasos encara no vessen. I quan hi ha la necessitat de parar, però no la possibilitat, la conseqüència és el fenomen del ‘treballador cremat’. «Tenim molt arrelada aquesta idea de ‘si més no, tens feina’. Però de vegades no és només tenir feina, sinó qualitat de vida a la feina», apunta Baena.  

Temes:

Ocupació