El Suprem veta que els menors siguin responsables de deutes amb Hisenda per ocultació de béns

La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem ha establert en una sentència que no es pot exigir a un menor d’edat responsabilitat solidària davant Hisenda tot i que amb l’actuació que se li imputi col·labori en l’ocultació o transmissió de béns o drets realitzada pel seu representant legal per impedir l’actuació de l’Administració tributària. L’alt tribunal entén que «no poden col·laborar (menys encara de manera conscient i voluntària) en l’ocultació de béns, ja que tals conceptes (col·laboració, causació, conscient, voluntària, ocultació, transmissió, finalitat, maliciosa, etc.) són privatius dels qui disfruten de capacitat d’obrar, entre els quals no es troben els menors d’edat, sota cap concepte».

La flamant doctrina afegeix que el dol o intenció que exigeix jurisprudencialment aquesta imputació no es pot atribuir a qui, per ser menor d’edat, és legalment inimputable. La sentència no es pronuncia sobre la possibilitat d’imputar aquests negocis jurídics al seu representant legal, que és qui actua en nom d’ell. I per als qui creguin veure oberta una via defraudatòria, adverteix que no prejutja «la validesa o la correcció dels negocis jurídics efectuats, en tant que poguessin ser defraudatoris o celebrats en perjudici de creditors, ni priva l’Administració de les accions que li incumbeixen per rescindir civilment el negoci jurídic o, en cas que procedeixi, emprendre l’acció penal per alçament de béns, precisament davant els criminalment responsables, entre els quals mai es podria trobar un menor d’edat».

Una nena de sis anys

La sentència dona la raó a una menor d’edat, a qui la seva mare, que era administradora única d’una societat, va donar quan tenia sis anys d’edat la nuda propietat de la vivenda familiar a Cantàbria. Segons els fets provats, l’Administració tributària va realitzar actuacions pels deutes tributaris contrets per la mercantil i va declarar la progenitora responsable subsidiària, per la quantitat de 477.249,70 euros. Posteriorment, va iniciar un procediment de derivació de responsabilitat tributària a la nena, pels deutes de la seva mare, que va ser declarada responsable solidària, com a causant o col·laboradora.

La sala estima el recurs de cassació plantejat per la llavors menor d’edat, representada pels seus pares (avui ja és major d’edat), contra la sentència de l’Audiència Nacional que va confirmar la responsabilitat solidària de la nena fixada per Hisenda. La sentència va interpretar, d’una banda, que la donació de la mare a la filla, malgrat que hi havia germans més grans, es va realitzar amb l’únic objectiu d’ocultar béns amb què fer efectius els deutes tributaris, buidant el seu patrimoni. D’altra banda, que la menor, representada legalment pel seu pare, amb l’acceptació de la donació estava col·laborant de manera conscient i voluntària en l’ocultació d’aquests béns. Per aquest motiu, va concloure que hi havia responsabilitat solidària de la nena, representada en el món jurídic pel seu pare, que era qui havia d’assumir les conseqüències d’aquesta representació legal.

Notícies relacionades

La UE obre un nou front contra la Xina per les traves a material sanitari europeu

Iberdrola accelera cap a un altre any rècord al duplicar el benefici

El Suprem, al contrari, acaba que no es pot traslladar la responsabilitat solidària de la llei general tributària a un menor d’edat, a qui «li és aliè, ontològicament, el concepte de dol, i també de culpa; o tota possibilitat legal de ser causant o col·laborador en una ocultació de béns ni de perseguir cap finalitat de sostreure els béns a la seva trava o execució».

La sala recorda que la conducta habilitant de la responsabilitat solidària de «causar o col·laborar en l’ocultació o transmissió de béns amb la finalitat d’impedir l’actuació de l’Administració tributària» no és compatible amb el cas fortuït, el pur desconeixement o la distracció, sinó que es continua requerint «una conducta maliciosa i, per tant, coneixedora i voluntària, atributs que es poden negar, ‘ex lege’, als menors que, com a tals, no tenen capacitat d’obrar. A més, fins i tot si per hipòtesi es presentés mera negligència, tampoc li podria ser imputada al menor com a font de responsabilitat subjectiva».