Luis Planas «La DO Cava és una marca de reputació d’Espanya i l’hem de defensar»

¿El Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació té el pes que hauria?

Tenim un pes de gairebé el 10% del PIB. El conjunt del sector agroalimentari espanyol suposa 108.000 milions de producció. Exportem 55.000 milions. La realitat s’imposa i aquest sector és clau en aquesta crisi i la recuperació d’Espanya. N’estic absolutament convençut.

Existeix una llei de la cadena alimentària que amb la seva aplicació promet canvis rellevants. ¿Cobraran més els agricultors pels seus tomàquets?

El projecte de llei que està actualment a debat al Congrés, com a transposició de la normativa europea del 2019, el que pretén és un reequilibri de la cadena alimentària; producció, indústria i distribució, amb més transparència en la formació dels preus. El que es pretén és el recolzament a la baula més feble de la cadena, el productor. Hi ha marge en la creació de valor per poder dir que el consumidor no es veurà perjudicat en els preus finals per l’aprovació de la llei i l’increment de les retribucions d’agricultors i ramaders. El concepte d’aliment barat és una contradicció. Tot aliment té un cost i aquest cost implica els mitjans de producció però també el treball humà. Agricultors, ramaders i pescadors necessiten una justa retribució per la seva feina.

¿Hi ha abusos per part de la distribució?

La llei posa el focus en les pràctiques deslleials amb independència de qui les cometi. Hi ha casos en què la negociació del preu no es produeix de manera transparent entre els agents de la cadena. Hi ha abusos i això intentem evitar-ho donant més transparència als contractes, que ja han de ser obligatòriament per escrit. 

¿Com seran aquests contractes?

A partir d’un nivell mínim de l’operació, 2.500 euros, han de reflectir no només el preu i les condicions de l’entrega, sinó també el preu mínim de venda. Tenim una pràctica molt estesa que és el que s’anomena venda a resultes, en què al productor l’única cosa que li interessa és col·locar el producte. És un factor molt regressiu, no del segle XXI, que indica que qui ho fa per a qualsevol comprador no pot exigir un preu, que tendeix a afectar l’oferta en el seu conjunt i és perjudicial per al sector.

¿I els preus de referència?

Estem en una economia de mercat i la formació de preus és lliure. No es poden fixar preus a cap sector i tampoc a l’agricultura. Una altra qüestió és que s’estudiïn els costos mitjans de producció a determinats sectors, tant per les administracions com pel mateix sector. 

¿Quin canvi suposa?

Significa un canvi de cultura, una planificació empresarial més desenvolupada, més professionalització i enfocament empresarial. Això ja es dona en amplis àmbits del sector agroalimentari, que ja és competitiu, però la meva intenció és recolzar el model de modernització. 

 

Les organitzacions de productors tindran protagonisme.

Absolutament. Les OP van ser les que van demanar la nova legislació i són els instruments adequats per aconseguir millors preus. Cal innovació i digitalització, màrqueting i relacions estretes amb el consumidor.  

¿L’agricultor aficionat és un llast en aquesta transició?

La immensa classe mitjana del sector primari espanyol és l’agricultura professional i familiar. Aquella que està orientada als ingressos empresarials i a les seves necessitats familiars. ¿Significa que tota l’agricultura serà una agricultura a temps complet? La meva resposta és ‘no’. Tenim agricultors ocasionals i altres que tenen una altra professió i un ingrés addicional. El seu paper també és important, perquè contribueixen a la preservació del paisatge i del medi ambient. Però és veritat que la part fonamental de la nova orientació de la política del mercat comú va dedicada a la classe mitjana professional i familiar. 

El model de distribució de les ajudes de la PAC canvia i hi ha temor d’una taxa plana...

No existeix cap sistema de taxa plana. És un mite. El que sí que existeix és la necessitat que dos agricultors o ramaders que facin el mateix rebin la mateixa ajuda. És l’exemple que s’ha aplicat a Alemanya, França (amb algunes diferències) i Itàlia. En el cas d’Espanya, hi ha 52 regions de recolzament com a conseqüència de ser un país molt divers geogràficament. Però la Comissió Europea ens ha indicat que cal fer progressos en aquesta integració. No hi haurà una taxa plana, el que hi haurà és més convergència interna. Ens haurem de posar d’acord en el nombre de regions, que serà sens dubte menor de 52. 

Andalusia pensa que sortirà malparada d’aquesta reforma.

El canvi no es pot acceptar o rebutjar. Es pot modificar. Les ajudes es repartiran en funció del recolzament que acreditin els agricultors i ramaders (organitzadors de productors) i no per una decisió política de repartiment entre autonomies. La PAC per als agricultors i ramaders, no és un fons de compensació interterritorial.

¿Com veu el cisma del cava amb la creació de Corpinnat?

Al cava, al tenir una denominació d’origen de caràcter supraautonòmic, l’autoritat de tutela és del Ministeri d’Agricultura, no de la comunitat autònoma. Per mi, el cava és un dels productes més significatius i identitaris des del punt de vista de la projecció exterior del sector agroalimentari espanyol als mercats internacionals. El Consell Regulador ha sigut sensible a la diferenciació de qualitats i zones de producció. Des del ministeri recolzem el consell regulador en aquesta tasca. És veritat que hem tingut mercats internacionals molt afectats pel tancament del sector ‘horeca’ [hostaleria], també per al vi, però soc optimista respecte al futur. La unitat de marca és un dels elements més importants. Cava és una marca de reputació d’Espanya i per tant hem de defensar-la. 

Notícies relacionades

La UE obre un nou front contra la Xina per les traves a material sanitari europeu

Iberdrola accelera cap a un altre any rècord al duplicar el benefici

 ¿I la creació de Corpinnat?

Són temps d’integració i unió davant els mercats exteriors. On hi ha una imatge de marca reconeguda i una reputació crec que és millor continuar per aquesta via. El que em sembla millor és evitar en tot cas la banalització d’un producte de tant valor comercial i productiu com el cava.