02 d’abr 2020

Anar al contingut

Dia de la igualtat salarial

Una dècada perduda per a la igualtat salarial

L'actual ritme de reducció de les diferències entre el que guanyen homes i dones no permetrà assolir la paritat fins al 2060

Gabriel Ubieto

Una dècada perduda per a la igualtat salarial

La bretxa salarial entre el que guanyen de mitjana les dones respecte als homes és la mateixa avui que fa una dècada. Fa quatre anys que la diferència entre el que cobren uns i altres es redueix, després de disparar-se amb l’esclat de la crisi. Tot i que, al ritme actual, hauran de passar 40 anys perquè la nòmina d’una dona sigui igual que la d’un home. 543,5 euros al mes de mitjana és l’actual distància que separa els dos gèneres a Catalunya.  Aquesta és la fotografia que deixa el balanç de l’última dècada; just quan es compleixen 10 anys des que el Govern, presidit en aquell temps per José Luís Rodríguez Zapatero, declarés el 22 de febrer com el dia de la igualtat salarial.

La bretxa salarial entre homes i dones es va situar el 2017, segons les últimes dades de l’Enquesta d’Estructura Salarial de l’INE, en el 23% a Catalunya i en el 21,9% en el conjunt d’Espanya. Uns registres que encara no reflecteixen els moviments de peces que han ocasionat els dos últims 8 de març, les dues últimes pujades del salari mínim interprofessional (SMI) i els efectes de l’últim gran decret governamental de mesures, que busca la igualtat efectiva entre homes i dones. Des de l’entrada en vigor d’aquest últim, «les empreses s’estan posant les piles», afirma la responsable de polítiques d’igualtat de PimecItziar Ruedas. El que es traduirà, segons pronostica, en un possible accelerament en la reducció de la bretxa.

Malgrat aquest possible accelerament que pronostica la dirigent de la patronal catalana, dades més recents reflecteixen que la precarietat continua tenint rostre de dona. Dades de l’INE referents al 2018 constaten que tres de cada 10 dones cobren per sota dels 900 euros nets. Un fenomen que la literatura especialitzada defineix com a «terra enganxós».«Entre les professions que no demanden una especialització, les copades per homes solen estar més ben pagades que les dones», diu la professora de ciència política de la Carles III Silvia Claveria.  

Per a la professora d’economia de la UPF Libertad García, la variable clau que explica la bretxa salarial és l’elevada parcialitat entre les dones. El 2019, dos de cada tres contractes a temps parcial els havien firmat dones. I per explicar aquesta parcialitat, que es tradueix en un sou més baix, les dues docents consultades assenyalen directament les responsabilitats familiars, ja que aquestes continuen recaient majoritàriament sobre les dones.

Els indicadors d’ocupació també apunten en aquesta direcció. La bretxa en la taxa d’ocupació entre homes (84,7%) i dones (74,3%) que no tenien fills a càrrec va ser de 10,4 punts el 2019. Si s’afegeix la variable dels fills, la bretxa es duplica, entre el 89,4% dels homes i el 68,2% de les dones. Més enllà de l’equiparació del permís de paternitat que va aprovar l’anterior Govern, la professora d’economia de la UPF considera clau estendre i incentivar les excedències i les reduccions de jornada entre els homes.

Sostre de vidre i auditories salarials

Un dels efectes del pes més destacat assumit en les responsabilitats familiars i les possibles interrupcions en la carrera laboral és que les dones tenen més dificultats per ascendir. Anteriors Executius espanyols van provar de combatre l’anomenat «sostre de vidre» mitjançant una política de quotes, instant les empreses que el 40% dels consells d’administració estiguessin formats per dones. La mesura actualment no té caràcter obligatori, a diferència d’altres països. «A Noruega les empreses que no el compleixen no poden cotitzar en borsa», afirma la professora de la Carles III Silvia Claveria. I hi ha reticències a parlar-ne entre les patronals. «A partir d’una certa dimensió podríem estar disposats a asseure’ns a parlar de quotes», diu Itziar Ruedas, de Pimec.  

L’1 de març del 2019, una setmana abans de la commemoració del 8-M, el primer Govern de Pedro Sánchez va aprovar un reial decret amb diverses mesures per promoure la paritat efectiva entre homes i dones. Un d’aquests va ser l’obligació per a les empreses de tenir un registre salarial actualitzat, amb el detall de quant cobra cada un dels seus empleats. L’objectiu era dotar d’un instrument intern les companyies per detectar bretxes injustificades, alhora que ser una eina per a Inspecció de Treball en cas de necessitar intervenció. Els sindicats no consideren que aquest sistema estigui funcionant.

«Hi ha molt poca claredat sobre les xifres finals», afirma la secretària d’acció sindical de CCOO de Catalunya, Cristina Torre; sobre la informació. «Incomplir la llei d’igualtat surt barat», diu la secretària d’Igualtat d’UGT de Catalunya, Eva Gajardo; sobre la quantia de les multes. Una bretxa que la Inspecció estimi injustificada està tipificada com una falta greu, gravada amb 6.250 euros de multa per empresa, indiferentment de la mida d’aquesta.

«Volien que servís d’exemple»

Unes de les causes que recurrentment addueixen els economistes i estudiosos per explicar la bretxa salarial entre homes i dones és que entre elles és molt més freqüent el treball a temps parcial.  Per a la Berta (nom fictici per preservar el seu anonimat) no treballar a jornada completa no ha sigut només una qüestió de diners. És empleada en una franquícia d’una operadora energètica i fa uns quants anys es va acollir a una reducció de jornada per poder cuidar el seu primer fill. El seu marit és estibador i «amb els canvis de torns constants la conciliació és impossible».

Després del permís de paternitat, la Berta passa a treballar set hores al dia, una menys que el que seria una jornada completa. «Vaig ser la primera a la meva oficina en sol·licitar una reducció de jornada i al cap no li va fer cap gràcia», explica. Una vegada reincorporada, a la Berta l’empresa li assigna tasques per sota de la seva categoria professional i diferent de les de les seves homòlogues. «Arriba un moment en què no m’assignen feina i el meu cap em fa el buit. Volien que servís d’exemple perquè ningú més sol·licités una reducció de jornada», segons explica.

La Berta va acabar acudint al sindicat CCOO i va presentar denúncia davant d’Inspecció de Treball, que va acabar fallant al seu favor, i davant dels tribunals. Ara espera judici, tot i que pel seu cap no passa renunciar al seu lloc de treball. «¿Jo he de buscar-me una altra feina perquè he decidit exercir els meus drets?», es pregunta, indignada.