curiós termòmetre econòmic

La Xina torna als fideus instantanis de la crisi

L'auge del plat s'associa a una caiguda general del consum i una possible recessió econòmica

fideos

fideos

2
Es llegeix en minuts
Adrián Foncillas

N’hi ha prou amb un raig d’aigua calenta. Elsfideus instantanisdefraudaran els sibarites, però durant dècades han satisfet milions de xinesos amb temps, diners o estàndards gastronòmics escassos. La caiguda del seu consum en els últims anys va suggerir una economia gallarda, però el seu repunt actual n’evidencia les xacres.

Un sector que semblava condemnat a la recessió sense fi va prendre aire l’any passat per sorpresa amb una pujada de les vendes del 3,3%, segons un estudi sobre els 22 productors nacionals més grans de l’Institut d’Aliments, Ciències i Tecnologia de la Xina. I en l’equador del present, amb la guerra comercial arrossegant l’economia als seus mínims en tres dècades, han augmentat un 7,5%. Alguns temen que el fideu instantani sigui el preludi d’un empitjorament de l’economia.

Els fideus instantanis van ser inventats el 1958 pel japonès Momofuku Ando i van conquerir la Xina quan es desemmandria del maoisme. Els devoraven els joves en les seves residències universitàries o als insalubres cibercafès mentre encadenaven hores als videojocs, els migrants laborals de les províncies rurals de l’interior durant els seus breus descansos i qualsevol que pugés a aquells estrets i embotits trens. La Xina consumeix encara el 38,5% del volum mundial. Suposa el triple de tones que Indonèsia, la segona de la llista.

Els fideus instantanis es van fer lloc a colzades durant l’obertura econòmica en una mil·lenària gastronomia exuberant que encara no patia les grans cadenes de menjar ràpid nord-americanes. Les seves vendes es van enfilar des dels 17,8 mil milions d’unitats el 2000 fins a les 46,2 mil milions el 2013. Aquest va ser el seu zenit. El sector es va contreure en els tres anys següents fins a les 38,5 mil milions d’unitats.

La seva recessió es va explicar per un conjunt de saludables raons. La població de ‘mingong’ o migrants que malvivien a les fàbriques costaneres es va reduir l’any 2015 per primera vegada perquè el despertar econòmic de les províncies de l’interior recomanava tornar-hi. L’expansió sense fre de l’alta velocitat va reduir aquells homèrics viatges a un grapat d’hores que alliberen de l’esclavitud del menjar envasat. El sector del menjar a domicili va oferir alternatives més desitjables als al·lèrgics als fogons amb una gestió ràpida al telèfon mòbil. I sobretot la puixança d’una classe mitjana amb més poder adquisitiu i més previnguts amb el que mengen.

Notícies relacionades

El seu ressorgiment s’explica per un conjunt d’inquietants raons. La població ‘mingong’ va augmentar el 2018 després de caure durant dos anys. El creixement econòmic nacional a penes supera el 6%, molt lluny d’aquells dobles dígits. La tossuderia de Trump per perseverar en la guerra comercial anticipa un horitzó ombrívol que recomana tornar a l’estalvi confucià per més que el Govern estimuli el consum. Les classes mitjanes abriguen la certesa que l’eufòria ha acabat. Analistes com Frank-Jurgen Richter veuen els fideus instantanis com un termòmetre fidel de la salut econòmica xinesa.

També la indústria s’ha esforçat per ennoblir el producte desposseint-lo de la seva reputació de calamitat nutricional per a les butxaques més castigades. A les prestatgeries abunden ara les versions presumptament sanes amb més verdures.  Master Kong, líder del sector, fins i tot ha contractat esportistes per publicitar-los. I, juntament amb els seus competidors, lluita per les classes mitjanes que no comparteixen les penúries dels tradicionals consumidors amb una línia Prèmium que s’acosta als 30 iuans (gairebé quatre euros). Les crisis exigeixen audaces iniciatives i cap semblava més improbable que uns fideus instantanis de luxe.