¿Per què és tan cara la llum?

Només les famílies daneses, alemanyes i irlandeses paguen la llum més cara que les espanyoles a la Unió Europea (UE).  Són països on la riquesa per càpita és més de 30 punts superior a la d'Espanya, és a dir, són dels més rics del club comunitari.

El quart lloc que ocupa el rebut que paguen les llars espanyoles no es correspon amb el nivell de vida del país, situat per sota de la mitjana i amb uns ingressos tipus (gairebé 15.000 euros), un 60% inferiors als dels danesos o un 25% més baixos que els dels alemanys, segons les dades d'Eurostat.

I tot això no és perquè produir i distribuir els quilowatts (kW) sigui molt més car a Espanya sinó perquè en la factura s'hi amaguen càrrecs que, en molts casos, tenen poca relació amb els costos de l'electricitat. Tots ells, des de la moratòria nuclear fins als costos extrapeninsulars, s'han anat acumulant amb els anys de forma poc transparent i incomprensible per a l'usuari, per al qual suposen al voltant de la meitat del que paga mensualment o bimestralment.

El conegut com a Informe Robinson, que no té res a veure amb el comentarista britànic de futbol, Michael Robinson, sinó amb David Robinson, de l'Oxford Institute for Energy Studies, ho explica. L'estudi, presentat aquesta setmana, demostra que el rebut de la llum va augmentar a Espanya el doble que la mitjana de la UE durant la crisi (del 2008 al 2014). En aquest període de recessió, serveis essencials com la llum, el gas o l'aigua van pujar al voltant del triple que els salaris.

L'informe, titulat Anàlisi dels preus de l'electricitat a la UE i els EUA: Una perspectiva espanyola, afirma que l'alça percentual de la llum durant aquell període va ser del 52% a Espanya davant de França (46%), Alemanya (35%), el Regne Unit (26%) i Itàlia (5%). I els costos diferents dels de producció elèctrica van significar gairebé tres de cada quatre euros de l'alça entre el 2008 i el 2014.

A finals de l'any passat, aquest conjunt de variables significava el 46% del rebut, molt per damunt del 32% de  sis anys enrere. Sense aquests càrrecs, el rebut seria l'onzè més car per a les famílies, no pas el quart, diu l'estudi. La proporció d'aquest component en la factura només és equiparable a Alemanya i Dinmarca. Berlín ha tancat un acord amb RWE, Vattenfall i Mibrag per compensar-los amb 1.600 milions durant 9 anys per tancar centrals de carbó.

En aquest apartat s'hi inclouen a Espanya, per exemple, les anualitats pel dèficit de tarifa, és a dir, el pagament de consums passats perquè els ingressos reconeguts en la tarifa regulada al seu dia no cobrien els costos de produir i distribuir l'electricitat. Aquesta variable tan peculiar significa un terç del conjunt d'aquests costos que no tenen res a veure amb la prestació del servei, segons José María García Casasnovas, president de la Comissió d'Energia del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya.

El dèficit de tarifa va ser un disseny de l'exvicepresident econòmic del PP, Rodrigo Rato, i del que a principis del 2000 va ser ministre d'Indústria, Josep Piqué. Els executius del PSOE tampoc hi van posar remei. Per evitar que la llum superés l'IPC, el Govern popular va reconèixer a les elèctriques el dret a percebre per la porta del darrere la diferència de mans de la banca, convertir la suma en deute negociable i traslladar-la al rebut dels consumidors, que la paguen a les entitats financeres, els titulars dels drets de cobrament, a terminis amb els seus interessos corresponents durant 15 anys. Són uns 30.000 milions d'euros.

Jordi Dolader, consultor i exconseller de l'antiga Comissió Nacional d'Energia (CNE), hi fa broma. «Em menjo un bistec i el pago al moment, però l'electricitat que s'ha utilitzat per preparar-lo o la il·luminació sota la qual me l'he menjat la pagaran els meus néts», afirma. Dolader ho atribueix tot a «una política governamental amb la qual s'ha intervingut massa en el mercat». En la seva opinió, «no és tant un problema de l'energia si no de translació de la política energètica a la regulació».

De la mateixa manera que Dolader, García Casasnovas entén que «la situació dels costos de generació i de distribució i transport és força normal, ja que ens situa fins i tot per sota de França». El fet diferencial són els conceptes que encareixen la factura, «recauen sobretot sobre el rebut de les famílies»; i que ens col·loquen entre els països més cars. Es tracta, de fet, d'elements de política energètica que s'haurien de finançar a través dels Pressupostos de l'Estat.

Notícies relacionades

Les noves generacions es comprometen menys amb les empreses: 11 experts plantegen la necessitat de crear eines per a revertir-ho

Setmana clau del Sabadell per decidir si accepta unir-se al BBVA

ENERGIES RENOVABLES / Segons Jorge Morales de Labra, expert i emprenedor energètic, la diferència espanyola amb la resta radica «en la resta d'elements que no tenen res a veure amb el cost de l'energia». Però, segons ell, és discutible que la retribució a les energies renovables no formi part dels costos, ja que aporten més del 20% de la cobertura de la demanda.

Al seu torn assegura que l'estudi sembla una justificació de la patronal elèctrica, Unesa, per demostrar que no són els culpables del preu de la llum. Morales destaca el tracte de favor a les elèctriques perquè per als productors de renovables no es va aprovar una compensació per les retallades del Govern com, per exemple, sí que es va fer al seu dia amb la moratòria nuclear. O també amb els costos de transició a la competència (CTC), de fins a 8.000 milions, per compensar el sector per la seva liberalització.