Del caciquisme a l'agressivitat

Caixa Laietana no va arribar pels pèls al segle i mig de vida, però més enllà de les espelmes d’aquells 150 anys que mai va complir, la crònica de la seva desaparició –moment en què s’integra en l’estructura de Bankia– anirà sempre associada a l’escàndol de les participacions preferents.

No va ser, de cap manera, la caixa que va vendre més títols, però la gran concentració de preferents en un territori molt petit (tan sols a la capital del Maresme hi va arribar a haver fins a 15.000 afectats) va provocar un efecte mediàtic, i va convertir Mataró, també, en la «capital de les preferents» .

La Caixa d’Estalvis de Mataró va ser fundada el 1863 per Josep García Oliver i, com totes les caixes d’estalvis, estava pensada per fomentar l’estalvi entre les classes populars. Un segle més tard, a finals de la dècada dels 60, va passar a denominar-se Caixa Laietana i va instal·lar un rètol lluminós a la plaça de les Glòries de Barcelona. Aquell gest seria tota una declaració d’intencions del que vindria a partir de llavors. No en va, va ser el primer pas per sortir del seu territori tradicional.

La liberalització que el 1977 va suposar la llei Fuentes Quintana faria la resta. Els responsables de la caixa mataronina no van voler ser menys que els seus competidors i amb el pas dels anys van començar a obrir oficines per mig Catalunya així com a Madrid.

No obstant, si fins aquell moment el futur de l’entitat seguia, més o menys, els mateixos camins que la resta de caixes, el nomenament el 1976 de Pere Antoni de Dòria com a director general de l’entitat, va suposar l’inici d’un dilatat lideratge de tres dècades –cas únic al Principat– fins a la seva jubilació el 2008.

La figura i personalitat de Dòria marcaria el transcurs de Caixa Laietana. Les seves formes, molt més suaus que les del seu successor Josep Ibern, no evitaven que tingués un ferri control d’una entitat que els seus crítics –que no eren pocs– asseguren que dirigia com si fos de la seva propietat. Així, les acusacions de nepotisme i caciquisme van ser constants. I les d’opacitat, també.

L’arribada l’any 2008 de Josep Ibern –el delfí natural de Dòria, no en va era el director adjunt– va suposar un canvi d’estil, molt més agressiu. L’ímpetu i la competitivitat del nou dirigent espantava aquells que van patir en la seva pell els seus constants canvis temperamentals. Aquell caràcter imprevisible ajuda a entendre les aventures immobiliàries arriscades en uns anys en què es gestava la pitjor crisi financera de la història.

La direcció d’Ibern va començar el seu particular viacrucis el 2009 amb la tercera emissió de preferents de l’entitat, per valor de 27 milions d’euros. Els diners enterrats en promocions immobiliàries sense sentit –va ser una de les caixes que va apostar més pel totxo, i va arribar a participar en aventures empresarials en països llunyans– va fer que necessités augmentar els seus recursos propis.

Notícies relacionades

La Seguretat Social avisa: jubilar-se als 63 pot comportar penalitzacions

Victoria Beckham dissenya amb Mango

Malgrat l’expansió i la progressiva pèrdua d’arrelament local, per a molts ciutadans de Mataró Caixa Laietana sempre va suposar el lloc on havien tingut sempre els seus estalvis. A més a més, tractaven amb uns treballadors que, en algunes ocasions, feia molts anys que treballaven a l’entitat i als quals veien com a persones de màxima confiança.

Aquelles relacions personals, la concentració de clients en un territori com el Maresme, unit al fet que es va informar erròniament els treballadors sobre el tipus de producte que en realitat eren les preferents (durant anys els manuals deien que anaven destinades a clients «amb aversió al risc» ) va ser un còctel explosiu que va acabar amb un total de 15.000 afectats i el consegüent escàndol. Avui, de les 10 caixes d’estalvi que hi havia a Catalunya ara fa una dècada, ja no en queda cap, però el final més trist de tots va ser el de Caixa Laietana.