Oenagés: d'Hondures a Barcelona

Malgrat tot el que  se sap i s'ha dit al voltant de com la crisi enfonsa persones, famílies i empreses, un en va descobrint noves mostres que aterreixen.  Fa pocs dies vaig saber de l'eclosió de la violència familiar. Un motiu de seriosa preocupació per als professionals de la salut mental, perquè no es tracta d'episodis puntuals, sinó de violència continuada i, normalment, de fills a pares o avis. Una conseqüència de la crisi que no es percep però que està entre nosaltres.

I és que aquesta és una crisi de drames amagats, perquè a les classes mitjanes que cauen en la pobresa les domina un sentiment de vergonya que les porta a ocultar la seva tragèdia i a refugiar-se en el silenci. Per això, no són pocs els que neguen la intensitat del drama. Però si miréssiu al voltant, aquestes mostres estan per tot arreu.

Sense anar més lluny, a l'entrada de l'Hospital de Nens, hi ha un mural que sintetitza l'acció social de la seva fundació. I s'hi destaquen tres grans projectes. El primer, Guatemala el 1999. El segon, Hondures el 2004.  Sembla clar que la Fundació Hospital de Nens pretén estar on el drama infantil és més lacerant.

Així, el tercer, del 2012,  és…¡Barcelona! Una mostra que avui les nostres oenagés no necessiten desplaçar-se per atendre situacions extremes. No és un detall menor, ni únic. Fa poques setmanes, llegíem que una de les prioritats de Metges sense Fronteres és, avui, Grècia, ¡membre de la Unió Europea i de la seva zona euro!

Si avui les nostres ciutats encara mantenen la seva dignitat, a diferència del que passa en països de més riquesa, és pel compromís de la xarxa de solidaritat voluntària i organitzada. Precisament, darrere de l'hospital al qual em referia, un descobreix les Filles de la Caritat, que fan una tasca, senzillament, extraordinària.

Notícies relacionades

Repsol creu que l’impost a les energètiques decaurà a final d’any

Lola Casademunt vestirà l’equip dels EUA de la Copa Amèrica

I com elles, moltes més organitzacions, religioses o no. I, també, uns ciutadans compromesos. Resulta encoratjador saber que les contribucions ciutadanes, les d'aquella família que destina 50 o 100 euros a l'any a una oenagé, no han disminuït amb la crisi.

Per tot plegat, crec que no es pot postergar més una reforma tributària que afavoreixi les donacions a fundacions i oenagé. Som un dels països amb molt mala consideració fiscal per a aquest tipus d'aportacions i, malgrat això, la nostra solidaritat és notable. Donat que les conseqüències del desastre seguiran entre nos-altres encara força temps, beneficiar fiscalment les contribucions a entitats com les assenyalades estimularia les aportacions. I, també, representaria un reconeixement dels poders públics als que fan, i molt, perquè, a pesar de patir una crisi tan devastadora, puguem passejar tranquil·lament per qualsevol barri. Travesseu els Pirineus i no podreu dir el mateix.