Armari

El president de la patronal cotonera, Aitpa,Manu ­Díaz, viatja amb freqüència a Barcelona, on deixa sempre un rastre d'empatia. Fa poc va presentar l'original explicació del president de Távex,Enrique Garrán,sobre l'alça del preu dels pisos durant una dècada: la culpa és de Zara. Raonament: ¿Què porta una parella a canviar de pis? Que els armaris queden petits. ¿I a què treu cap aquesta sobtada estretor? Al fet que els preus de bruses, pantalons o camises són tan barats que no es paren de comprar. A poc a poc es van emmagatzemant fins que salta la necessitat generalitzada i contagiosa d'un espai més gran. Així s'acaba pagant 10.000 euros per dos metres quadrats d'armari el contingut del qual, per més atapeït que estigui, no supera aquest preu.

És una visió jovial de l'especulació immobiliària a partir d'una altra pràctica molt menys perceptible: perquè la samarreta -qualitat a part- acabi costant cinc euros s'ha d'alterar tot el procés de valor afegit. És innegable l'èxit mundial d'Inditex com a marca i com a imatge de país i competitiu. Però és menys visible el que costa, alguna vegada, en desertització d'altres activitats, començant per part de la indústria de capçalera. Han d'estar en el doble fons de l'armari.