El tsunami financer català

Les finances espanyoles van viure divendres passat el final d'un tsunami iniciat fa més de quatre anys, en què s'han perdut nou de les 10 caixes catalanes. Amb l'entrada de capital públic a CatalunyaCaixa (Catalunya, Tarragona i Manresa) i Unnim (Terrassa, Sabadell i Manlleu), es tanca un procés pel qual han passat Caixa Penedès (ara Banc Mare Nostrum), Caixa Laietana (ara Bankia) i Caixa Girona (ara CaixaBank).

El resultat és que les caixes catalanes o bé estan governades pel Banc d'Espanya amb el suport de directius locals i consells d'administració amb representants de prestigi del territori, o bé han passat a formar part d'integracions pilotades per caixes d'altres territoris.

Amb una excepció, La Caixa, que ha sabut preservar la seva naturalesa d'entitat d'estalvis i ha traspassat el negoci financer a CaixaBank, entitat cotitzada en què s'ha transformat Criteria i que ara juga en la primera divisió de la banca amb aspiracions a globalitzar-se com el Santander o el BBVA. El segon poder financer català és el Banc Sabadell, que l'any passat es va empassar el Banco Guipuzcoano i busca opcions per guanyar més mida, a Catalunya o a fora.

La crisi financera ha tingut molt a veure amb tot aquest procés d'encongiment. Però, ¿existeixen realment les finances catalanes? ¿És greu per a Catalunya la pèrdua de poder financer o és una arrencada nacionalista?

SOLVÈNCIA / Un alt directiu d'una entitat financera assegura que, en l'actualitat, l'economia europea està més interconnectada que mai, amb connexions globals i problemes tan específics com la bombolla immobiliària a Espanya. En aquest context, el més important és la solvència.

Per a empreses catalanes grans com ara Mango, Gas Natural, Pronovias, Abertis o Puig l'accés al mercat financer global, des de la banca espanyola a la internacional, és més fàcil. Sobretot, perquè són empreses que estan internacionalitzades. «Però quan vas al finançament dels particulars i del sector públic i et fixes també en l'obra social, que hi hagi entitats locals marca una diferència», assegura un executiu d'una caixa d'estalvis.

L'opinió generalitzada és que aquest poder financer local s'ha volatilitzat, i això resta capacitat al teixit empresarial més local i petit d'accedir al finançament. L'entrada del capital públic en percentatges molt elevats minva la capacitat de maniobra de les entitats en les seves decisions estratègiques. També limita el marge d'actuació de les caixes en els denominats projectes de país: el finançament d'infraestructures o d'inversions vinculades al territori.

Notícies relacionades

Inici de la tercera part

David Vilar: «Encara no som una entitat més eficient»

¿Quin serà el futur de les entitats participades per l'Estat? El decret d'enfortiment del sistema financer aprovat el mes de febrer passat va introduir la necessitat de complir amb un nou coeficient de capital del 10%, per a aquelles entitats que no haguessin optat per sortir a borsa, i va oferir el suport financer del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB).

ESGOTAR TERMINIS / Les entitats que han rebut diners del FROB tenen teòricament un termini de fins a cinc anys per trobar inversors que recomprin la participació. Tot i això, ni el Banc d'Espanya, ni el Govern del PSOE, ni el primer partit de l'oposició que pretén governar després del 20 de novembre tenen clar si pensen esgotar els terminis. ¿Decidirà el FROB la venda més o menys de manera ràpida per recuperar els diners o es quedarà d'accionista fins a la sortida a borsa? ¿Podrà intentar la Generalitat tenir una caixa local i buscar un comprador? Un directiu de la banca recorda què ha passat amb les dues caixes gallegues per ajuntar-ne una de solvent amb una altra que no n'és, amb la qual cosa ara totes dues han passat a estar en mans de l'Estat. «Tenir una caixa forta al territori no es pot fer a costa de crear-ne una de nova amb menys solvència».