Les empreses

Grans marques de moda oculten que fabriquen als països barats

Adolfo Domínguez, Loewe, Caramelo o Camper prefereixen obviar on es produeixen les seves peces

La patronal tèxtil destaca que la llei no obliga que les etiquetes informin de l'origen dels productes

5
Es llegeix en minuts
ANA R. CAÑIL / MADRID / MANUEL CABELLO / BARCELONA

La major part de les firmes espanyoles de moda de gamma mitjana i alta oculten que part de la producció l'han traslladat a l'Orient, al Marroc o a l'Europa de l'Est. Es resisteixen a donar dades de quantes fàbriques o subcontractats hi tenen, com repercuteix la deslocalització en la seva producció nacional i de quina forma els baixos costos es noten en el preu.

Pràctiques com aquestes han provocat un fort moviment de protesta al Regne Unit, encapçalat per l'actriu Emma Thompson, contra el tancament de la fàbrica de Burberrys a Gal.les per traslladar-la a la Xina.

REALITAT INCÒMODA

La fabricació a l'exterior és un misteri

Fa sis anys que Adolfo Domínguez va traslladar una part de la seva producció al Marroc. La firma es va mostrar disposada a col.laborar amb oenagés com Setem-Roba neta o Intermón Oxfam, que li demanaven dades d'aquests tallers. Però el que van veure no va deixar satisfetes les organitzacions. Avui, Adolfo Domínguez no parla de l'assumpte. "No podem donar aquestes dades", diu Sara Sotelo, la portaveu, quan se li demanen números sobre la fabricació fora. "Estic autoritzada a parlar de moda o obertures".

Caramelo segueix una política similar. Ignacio Gallego, el seu cap de premsa, explica que "fa dos anys que hem començat a produir a la Xina. Però si donés qualsevol xifra, m'e- quivocaria. Ho sento, estic molt ocupat", afegeix. A Antonio Miró es neguen a parlar: "No ens interessa". A Loewe, la marca de luxe de més prestigi a Espanya, Raquel Sánchez tampoc respon al saber quina informació se li requereix.

Camper, del mallorquí Lorenzo Fluxá, reconeix fabricar a la Xina, el Marroc i països de l'Est. És tot el que pot dir Parsida About, la portaveu: "Camper dissenya el producte que envia a les fàbriques. Tenim 130 botigues de la marca. Hi ha 4.000 punts de venda repartits pel món, en botigues multimarca". Res més.

CLAREDAT DELS SABATERS

La qualitat no compensa la mà d'obra barata

Jaime Carbonell, president de les sabates Wonders, ho té clar: "Ho hem intentat, però mentre puguem fabricarem a Espanya". La raó és el tipus de calçat que fan, "molt actualitzat, amb terminis d'entrega ràpids".

Les proves que van fer a la Xina, el Brasil i Romania no van arrelar. Els clients deien que "això no era el que volien de Wonders". A la família Carbonell no li ha anat malament el 2006. La seva facturació ha assolit els 15,7 milions d'euros, ha venut 4.000 parells de sabates, dels quals el 22% són exportacions.

L'experiència d'Antonio Vicente, el propietari de Panamá Jack, és semblant. De moment, només el 5% de la producció de les seves sabates i botes es fabrica a la Xina. Però adverteix que en el futur "potser hauré de traslladar més producció allà". Per ara, "la qualitat local és millor". La raó és que li resulta molt complicat portar a l'Àsia tot un equip que faci els dissenys, segueixi la fabricació i instal.li la logística necessària per servir els seus clients a temps. "Tot aquest procés no em compensa, encara que tingui mà d'obra més barata", afegeix. Assenyala que dorm "més tranquil" sabent que el 95% de la seva fabricació està localitzada a Espanya.

L'any 2006, Panamá Jack ha facturat fins a 50 milions d'euros i compta amb 100 treballadors entre les delegacions d'Espanya i les que té als Estats Units.

EL QUE DIU LA NORMATIVA

La inserció del 'made in' no és obligatòria

L'actual legislació no obliga les marques a etiquetar els seus productes indicant el país de fabricació dels mateixos, "malgrat que és un dret del consumidor", segons el secretari general de la patronal tèxtil, el Consell Intertèxtil, Salvador Maluquer. Les marques que s'han deslocalitzat aprofiten aquesta legislació per no informar de l'origen de les peces. "La marca made in China encara es ven malament i les grans firmes creuen que pot anar en detriment de la seva imatge", explica Maluquer. La majoria de les empreses només indiquen el lloc de fabricació quan volen reforçar la seva imatge de qualitat.

Marques com Custo Barcelona no tenen cap inconvenient a informar de l'origen de cada una de les peces. No obstant, en la roba de dissenyadors com Purificación García, Toni Miró o Armand Basi no s'etiqueten amb el lloc de producció i sí amb la seu social de l'empresa, l'obligació legal mínima.

Segons Eduardo Morcillo, director per a Espanya d'Interchina Consulting, una firma especialitzada en inversions a la Xina i que ha treballat amb el 70% de les empreses espanyoles que s'han instal.lat en aquell país, l'actual model productiu dificulta identificar l'origen dels productes: "El coll d'una camisa es pot produir en un país, les mànigues en un altre, el cos en un tercer i finalment es cus tot en un quart país. ¿On es fabrica?".

LA INICIATIVA

Itàlia va intentar que s'etiquetés tota la roba

Salvador Maluquer va explicar que, fa una mica més d'un any, Itàlia va presentar una proposta al Parlament Europeu perquè s'etiquetés l'origen de tots els productes que es venen a Europa (no només el tèxtil, sinó també el calçat, la joieria, la marroquineria i la ceràmica). Aquesta iniciativa va tenir el suport d'Espanya, però amb l'oposició total de països com Alemanya, França, el Regne Unit i els països nòrdics.

"Itàlia va voler aprofitar que el made in Italy es ven molt bé, és un país que conserva bona part de la producció i el que ha deslocalitzat ho ha portat a països pròxims com Romania i Hongria", assegura el dirigent de la patronal tèxtil.

Les marques també s'hi van oposar perquè es podria tornar en contra seva: traslladen la producció, abarateixen costos, però els preus encara són prohibitius. "S'hauria de preguntar als fabricants per què no abaixen els preus", diu Maluquer.

LA CONSEQÜÈNCIA FINAL

La Xina s'ha convertit en un productor de qualitat

Notícies relacionades

La deslocalització de la indústria tèxtil a la Xina va començar al principi dels anys 90, però a partir del 2003 hi va haver un punt d'inflexió. "A partir de llavors, la Xina ha invertit molt en tecnologia i ha viscut una gran revolució. Les fàbriques són molt més avançades que les europees", va explicar Morcillo. Això ha coincidit amb el despertar consumista al gegant asiàtic i amb l'augment del poder adquisitiu de bona part de la població.

"Les marques han deixat de veure la Xina únicament com un lloc on traslladar la producció per reduir costos, per considerar-la com el mercat de més gran creixement al món. A més, ha passat de ser un productor mundial de volum a un productor de tèxtil de valor", va afegir l'expert. Aquest ascens de categoria de la Xina ha fet que les empreses que només busquen abaratir costos estiguin fabricant en altres països del Sud-est Asiàtic.