Anar al contingut

Per conèixer Coque Malla com la palma de la seva mà

Li llegim la mà al cantant, que acaba de publicar el seu vuitè disc sense Los Ronaldos. Repasseu aquí el seu currículum, les seves crisis i alguna insensatesa

Ana Sánchez

Per conèixer Coque Malla com la palma de la seva mà

DE PRIMERA MÀ

L'exnèn prodigi del rock

El descriuen com una capsa de sorpreses: “No saps si et dispararà, et besarà o et clavarà un ganivet”. ¿Que què té més tendència a fer? “Jo crec que a besar”, respon sense dubtar-ho. És Coque Malla. Ja ningú li deia Jorge. “El nen prodigi del rock”, el van batejar. Va pujar per primera vegada a un escenari als 15 anys. Los Ronaldos llavors eren ell, Alberto San Juan, la seva germana i Carlos Menéndez. D’això fa 30 anys. Ara en té 46. “¿46? Espera…”. Ho ha de calcular per confirmar la seva edat. 

Cantactor amb pedigrí (mare actriu, pare director teatral). Acumula gairebé tantes pel·lícules com discos: 13 films, set àlbums amb Los Ronaldos, ja va pel vuitè en solitari: 'El último hombre en la Tierra'. “L’estirada de Coque Malla”, garanteixen els crítics. “Ho han dit en tots els discos”, se’n riu ell. “I m’honra”. Contundent disc de rock simfònic que portarà a l’Apolo el 7 de maig.  

Si li voleu tocar la fibra, parleu-li de billar. Hi solia jugar gairebé cada dia. “Una vegada li vaig guanyar una partida a un filipí i em vaig sentir Paul Newman”, diu rient. Fa quatre anys que viu a la muntanya. Té una filla de 3 anys i mig, Cayena, i dos gats: Lula i Carlo. És un home amb tendència a capficar-se. “Això em defineix molt”, confessa. Li costa dir que no i el mata no fer res. “Sóc hiperactiu”. És fan de la mentida, diu, “però no bon ­mentider”. I li agrada conquistar. “¿I a qui no?”.


VIDA

Diu que està a favor de totes les drogues, però se li posen fatal. ¿De veritat he dit això? [riu]. Fa molt que no prenc drogues. Ara la meva droga és el vi. Prenc bon vi. I sí, se’m posaven malament.

Canta que no es reconeix al mirall. Les cançons no són fotografies d’un mateix. Són ficcions. A vegades un ­necessita determinades frases per evolucionar en la ­història, però no han de ser veritat totes. 

¿En aquest cas? Hi ha vegades que no em reconec al mirall perquè, com a tothom, no m’agrada la situació que estic vivint. Però hi ha altres vegades que sí. 

¿Últimament què hi veu? No hi veig res, perquè com que no paro de pencar [riu] no em miro al mirall. 

¿I quan para? Estic a gust, estic a gust. Estic més pendent de la meva filla que de mi mateix. [La seva filla, Cayena, té 3 anys i mig].

El va afectar molt la crisi dels 30. Sí. Em va venir abans dels 30. Em va venir com als 26. 

Li van començar a passar coses, va dir, que el van obligar a “creure en la maleïda crisi”. Los Ronaldos ens vam separar, per exemple. De sobte, el que ha sigut la teva vida durant 12 anys, ¡fum!, va desaparèixer. I la sensació de dir... ¿on sóc? 

De buit. De buit i de què faré a la vida. I el que va venir va estar bé, però aquells anys van ser complicats. 

¿Li van passar més coses? Crec que hi va haver una crisi sentimental una mica després. Bàsicament aquestes dues coses, que no són poques [riu].

¿I com pinta la crisi dels 50? Uf, no ho sé. Calli, no sigui malastruga [riu, toca fusta]. Espero que sigui una crisi positiva, com va ser la dels 40. Va ser un any meravellós.

¿No hi va haver crisi? Era una crisi. Les crisis no sempre són negatives: és que tot salta pels aires i canvia. 

¿Què va saltar pels aires als 40? Doncs… Parli amb el meu advocat [riu]. 

És massa insensat, ha dit. Quan se li acut una cosa, la fa. ¿Això és insensatesa? 

Ho va dir tal qual. Doncs me’n retracto [riu]. Això és impulsivitat i això és… viure la vida, ¿no?  

¿El més insensat que ha fet? [S’ho pensa] No ho sé… Anar-me’n al Vietnam sol, per exemple [riu]. Això va ser molt insensat tal com estava en aquell moment.

¿Com estava? Amb la crisi dels 26 que li acabo d’explicar. Però em vaig retornar.

¿Se sent culpable d’alguna cosa? No, no. Tendeixo a petites culpes. “He ficat la pota”. “No he saludat aquest”. Però una culpabilitat de “mare meva”…  

Això és molt catòlic. Vostè és ateu convençut. Convençut, no. Sóc ateu, però no convençut. 

¿Per què? Perquè no crec en Déu, però potser existeix. 

No creure en res és una putada, sol dir. Doncs sí. La fe cega en una cosa superior i meravellosa és envejable. 

Va viatjar cinc minuts en ascensor amb Keith Richards i Bob Dylan. Un senyor viatge de 5 minuts [riu] que no recordo bé. Era un festival. Quan va acabar, vaig tenir la sort de ficar-me a l’ascensor i que hi entressin tots. 

¿De casualitat? Bé, de casualitat buscada. Llavors el meu gran heroi era Keith. Quan vam baixar, vaig balbucejar un “gggreat” [genial]. És tot el que em va sortir [riu]. 

¿Ha demanat algun autògraf? Sí, quan era molt jove li vaig demanar un autògraf a Chuck Berry. I l’he perdut. 

¿Guarda alguna cosa? No, ho perdo tot. He perdut guitarres, ordinadors… Sóc despistat… Segur que un psicòleg o vostè [riu] en treuen alguna conclusió freudiana.

Potser és que no el preocupen els diners. Cal preocupar-se pels diners perquè solucionen molts problemes. Sí que em preocupen, però oblido les coses. 

Diuen que és una mica neuròtic. Un Woody Allen de la música. No tant, i cada vegada menys. Viure al camp i la paternitat et treuen moltes neures. 

¿Tasques pendents? ¿Tasques pendents? 

Canviar el món... [Riu] Envair Polònia. 


FEINA

“El nen prodigi del rock”, el van batejar. Fa molt. Quan era un nen i quan era prodigi [riu]. 

¿Què manté de nen prodigi? Poca cosa. És el meu ofici. És el que faig. El meu ofici és escriure cançons. Cada vegada m’agrada més sentir-me menys estrella del rock i més músic. 

¿Per aconseguir-ho s’ha de madurar? S’ha de treballar. Molt. S’ha d’estar escoltant molta música, pensant en música, tocant, tocant, tocant… 

Suma vuit discos en solitari i encara el descriuen com “l’antic líder de Los Ronaldos”. Sí.

¿Això és una…? [Interromp la pregunta] És un conyàs [riu]. El meu record emocional de Los Ronaldos és meravellós i ens portem bé. 

El grup es va dissoldre fa ¡20 anys! És clar. Suposo que també és perquè és un afegiment fàcil. 

¿Als 15, 16 anys, la fama et fa fer tonteries? La fama és una tonteria en si mateixa. Ja li he donat un titular [riu]. Escrigui de titular: “Odio els titulars”. [Torna al tema] M’apassiona la meva feina, però la fama és un horror. Només produeix malentesos, prejudicis.

Un mal major. És un mal major [riu]. 'Fame…' ¿Com és la frase de Bowie? 'Fame makes a man take things over' [La fama fa que un home es faci càrrec de les coses]. 

¿Ha hagut de demanar perdó? Síííííí, ho faig moltes ­vegades. Està molt bé demanar perdó. És molt sa. 

Vostè volia ser actor abans que músic. Sí.

Ara és més músic que actor. Sí. Jo de petit tenia la referència dels meus pares [mare actriu, pare director teatral]. Em plantejava ser actor i m’atreia explicar històries. Però, de sobte, vaig descobrir un vehicle més… 

¿Més seu? Més meu, que era explicar històries a través de les cançons. A més, jo sóc autor, escric històries. I un actor ajuda a explicar-les, és una altra cosa. 

Doncs ha rodat 13 pel·lícules. Va començar una etapa en relació amb el cine i va donar coses molt interessants, amb films com 'Todo es mentira' [1994, amb Penélope Cruz].

Tota una generació ha dit alguna nit “me voy a Cuenca”. És clar, reflectia un estat emocional. 
 
El seu estat perfecte és estar de gira. Sí, absolutament. Em sento afinat com una guitarra espanyola bona. 

¿Alguna espineta per treure? En això sóc tossut. Quan dic “vull fer això”, ho faig. Per exemple, aquest disc era una moguda molt complicada de fer en aquest país. No hi ha un clima musical que faciliti fer un disc orquestrat. Em vaig llançar a fer-lo, i el vaig fer. Així que si em queda una espineta, potser la porto a terme.


AMOR

“En el meu primer amor hi vaig sortir perdent”, ha confessat. Doncs sí. Tenia 15 anys, estava penjat per ella i em va trencar el cor.

¿L’han deixat sense cor? No, ara tinc el cor fantàstic. 

¿Ara se sent l’últim home a la Terra? [“Ese momento cuando te sientes tan amado que te sientes el último hombre en la tierra”, canta]. D’alguna manera, sí. 

En l’amor, ha dit, “s’ha de ser una mica víctima i una mica botxí”. ¿Vostè ha sigut més víctima o botxí? He sigut les dues coses. Crec que és intrínsec en l’amor: patir i fer patir. És intrínsec en la convivència. 

La gran bogeria que ha fet per una dona, diu, ha sigut tenir una filla amb ella. Sí, és una bona bogeria. Llançar-s’hi és brutal. Però, vaja, feliç com un anís. 

Quan li va cantar la cançó de bressol que li dedica al seu últim disc, ‘Duerme’, la seva filla va plorar. [Riu] Sí, va plorar terriblement. 

¿Com és el Coque Malla pare? Això ho parla amb el meu advocat també [riu]. 

¿Protector?, ¿dolç? Sóc moltes coses, sóc moltes coses. La paternitat és 'open 24 hours'. Tota l’estona ets pare i per sempre. Llavors sóc moltes coses i tinc molts dubtes. Com tots els pares.