Anar al contingut

Love of Lesbian, al descobert per les seves mares

Els 'lesbians' se sotmeten a les preguntes de les seves progenitores en la intimitat de la llar. Hi ha rialles. I reprimendes

La banda indie-pop publica 'El poeta Halley', un poètic disc que tanca Serrat recitant: "A brillar, que són dos días"

Núria Martorell

El grup interpreta ’Bajo el volcán’ en acústic exclusiu / RICARD FADRIQUE

Que les mares dels membres de Love of Lesbian facin les preguntes permet conèixer interioritats i anècdotes que superen qualsevol expectativa. Com a aperitiu: la mare del baixista li va ensenyar els pits al cantant en un concert a la sala Apolo. La va superar l’emoció 'groupie'. És clar que va ser la mateixa que va veure com els calçotets del seu fill s’estampaven just a la seva cara quan aquest va decidir despilotar-se i els va llançar al públic al Sant Jordi Club. “Els tinc jo. Te’ls tornaré nets”, va ser el missatge que li va enviar després. Aquestes i altres revelacions tenen lloc en la intimitat de la casa, uns dies abans que els músics iniciïn els assajos i emprenguin una gira que comença els dies 21, 22 i 23 d’abril a La Riviera de Madrid, i 28, 29 i 30 a Razzmatazz, Barcelona. El grup publica, per fi, el seu nou àlbum, 'El poeta Halley', després d’un any sabàtic i quatre de silenci discogràfic. Com a l''Hola!', ens obren les portes de casa seva la Montserrat, la Remei, l'Antònia, la Lucía i... en Jaume. Una de les mares prefereix abstenir-se i el pare exerceix de relleu exemplar.

LOL també se’ls coneix per la seva sigla) torna amb un compacte en què la paraula 'ambició' es repeteix en diverses de les seves lletres. En la que obre el disc, 'Planeador', Balmes clama directament: “Que alguien los pare, empieza a cansar tanta ambición”. “Estem en una època en què s’haurien de prendre grans decisions i una oligarquia econòmica ho intenta impedir a tota costa. La manipulació és tan exitosa, que han aconseguit que bona part de la societat ni tan sols es pugui permetre el luxe de pensar en el proïsme que viu porta per porta. ¡Imagini’s preocupar-se per la globalitat! S’ha de lluitar contra l’ambició dels que no en tindran mai prou”.

Ell viu porta per porta amb la seva mare, a Sant Vicenç dels Horts. Fa uns dos anys Balmes va tornar a la població que el va parir, després d’un temps instal·lat a Barcelona. La capital no surt benparada en un dels seus nous temes, 'Contraespionaje'. “Sembla un parc temàtic. I el que més em molesta és aquell concepte que s’ha venut des de fa moltíssim temps en què se sobreentén que ha d’estar a l’avantguarda. ¡Quina angúnia! Prefereixo una Barcelona humana a la cool, més pendent de la forma que del fons”. En Santi travessa el pati i es planta a casa de la seva mare. Montserrat Santfeliu (71 anys) té les preguntes, i ¡fins i tot la presentació!, preparades. I agafa la xuleta, impresa per ordinador, que descansa a la taula al costat de capsa de galetes.

Hola Santi, posa’t còmode. Vivim paret per paret però ens comuniquem més per whatsap: sempre ets fora, estressat, amb el teu cervell processant sense parar, doncs ara me n’aprofitaré. ¿Com ha anat l’any sabàtic? Molt bé. Passar d’un any tan mogut a aquest tan plàcid ha fet que em quedés encantat a casa. Gairebé no he sortit. Bé, has anat a Islàndia. ¿Et va agradar? Molt. És dels pocs llocs on pots veure la naturalesa com era abans que hi intervingués l’ésser humà.

La Montserrat li diu a Santi Balmes: "“De petit ja eres simpàtic i rialler. No podies sortir més rodó”"

¿Quins records tens de quan eres petit? Ja eres molt simpàtic i rialler. No podies sortir més rodó... Doncs... que no em compréssiu el vestit de Spiderman és secundari, ¿oi?

¡És que no el vam trobar! Saps que per Reis hi ha coses que s’esgoten. Però un any et vam portar un piano de cua... De joguina, ¿eh? Que es pensaran que aquesta és la casa de la Preysler...

La música és tan important... Ajuda a superar moments difícils, a no sentir-te sol. Sóc d’una altra generació i quan vaig als teus concerts, ¡flipo! En el primer et vas posar a plorar.

Hi devia haver només unes 15 persones. I vaig pensar: “Mare meva, ¿per què s’ho volen prendre tan seriosament?”. Llavors tenies un altre grup, no cantaves. Però quan em vas posar el casset de la banda on ja eres vocalista, ¡no hi havia color! Et vaig dir: “Santi, m’encantes”. Gràcies a tu, que de petita no et van deixar aprendre música, a casa sempre hi havia instruments. Ja se sap: intentes superar frustracions a través dels fills. 

L’esport, en canvi, no t’agradava. Et recordo jugant a futbol. Nosaltres a primera fila, emocio­nats. I tu, enmig del camp, sense moure’t, amb els braços a la cintura. Jo et cridava: “¡Corre!, ¡cooorre!”. I res. És clar, pensava que era l’àrbitre. Sempre he preferit veure com corren els altres. 

Al principi cantàveu en anglès. Jo, contenta que fos com un ‘hobby’, fins que us van contractar com a teloners de The Cure. ¿Va ser l’enlairament o els motors encara estaven freds? Sí, com en els avions. No estàvem madurs. Va ser un miratge. Al cap de quatre dies, estàvem tocant una altra vegada davant de 15 persones a Talavera de la Reina.

Sembla que ja ningú parli de romanticisme. ¿Et consideres una persona romàntica? Sí, però ho expresso escrivint. En la vida real em costa. Suposo que és perquè m’he acostumat a usar aquest canal en lloc de la via personal. Tinc una mica de timidesa afectiva. I, gràcies a Déu, m’he bolcat en l’escriptura. Sempre hi ha algun tipus de patologia en aquesta professió.

¡Però si ets molt carinyós! Sempre fas abraçades. I amb les teves filles, déu n’hi do! Em refereixo a expressar-me verbalment.

A vegades valen més els gestos que les paraules. Parlant de coses profundes, ¿creus en el més enllà? No tant com tu.

Perquè jo sóc creient. I em sap molt de greu que tu no ho siguis. No puc creure en una Església catòlica que et fa sentir culpable del pecat original, d’haver matat Jesucrist, de... Que et fa sentir malament amb tu mateix. Que amenaça amb l’infern: la condemna eterna. No puc quedar-me amb una religió així.

¿I amb quina et quedaries? Amb el budisme.

Doncs ¡queda-te-la! No, perquè rebutjo tot el que impliqui un dogma. 

¿Com et veus d’aquí 10 anys? Uf.

Et fa por el pas del temps, el deteriorament físic, que et falli la veu... Tinc por de ser patètic.

¿I per què ho hauries de ser? Hi ha grans grups d’artistes grans que no ho són. Dependrà de si sabem madurar bé. Aquesta és la clau. I és responsabilitat nostra, exclusivament. Haurem de saber adaptar el repertori. ¡I ser honestos en cada moment de la vida!

¿I deixar de fer gamberrades? Recordo un dia al Palau de la Música. Jo estava a quarta fila. Em queia la bava. Vaig agafar la càmera per gravar-vos, tenia els ulls ennuvolats de l’emoció i, de sobte, la gent vinga a cridar. ¡En Julian i tu us estàveu abaixant els pantalons! Vam fer un calb, sí [riu].

"El dia que vaig complir 13 anys, un familiar em va dir: ‘Vinga, que ja ets gran, fes-lo tu’. Vaig pujar a pujar a la cadira i vaig dir: ‘¡Brindo per perdre la virginitat!’ En aquestes situacions infantils és quan perceps el plaer de la provocació"

En Santi ens fa de guia fins a casa d’en Joanra, el baixista i, pel carrer, revela una anècdota boníssima: el seu primer brindis. “El dia que vaig complir 13 anys, un familiar em va dir: ‘Vinga, que ja ets gran, fes-lo tu’. Vaig pujar a la cadira i vaig dir: ‘¡Brindo per perdre la virginitat!”. En aquestes situacions infantils és quan perceps el plaer de la provocació”.

A CASA DE LA MARE DE JOANRA

La casa familiar de Joan Ramon Planell, ion segueix vivint la seva extravertida i explosiva mare, Remei Costa (68), sembla feta a la mida d’una pel·lícula de terror (n’hi van gravar una i al director de fotografia li va agafar tant de iuiu que se’n va anar). Aquí, a Can Costa, edifici considerat Patrimoni Artístic, s’oficiaven misses clandestines durant la guerra civil. I aquí, als baixos, Love of Lesbian va improvisar el primer local d’assaig. També segueix intacte.

¿Què se sent al ser famós? No em sento famós. Potser una mica conegut en l’ambient musical underground. Sóc només el baixista, el que està al darrere. A en Santi sí que el reconeixen: a Ikea, a Nova York... A més, tenim la sort que l’èxit ens ha agafat de grans, amb els peus a terra. Si ens hagués passat als 20 anys, seríem insuportables. 

Quan vas acabar l’EGB, la iaia et va regalar una vespino. Vas anar a la discoteca i al cap d’una hora em va venir a veure en Jordi [el guitarrista] cridant. ¡Quin ensurt! Vaig pensar que havies tingut un accident. Va venir a explicar-me que te l’havien robat. Quan vas pujar a casa, ho vam celebrar: “¡No pateixis, et comprarem una guitarra, que serà millor!”. Però vaig resultar ser un inútil i em vaig passar al baix, que té menys cordes [riu].

Quan estàs sobre l’escenari i veus tanta gent ¡i tan flipada!, ¿què sents? Perquè jo, a baix, estic pletòrica... I deixada anar. ¿Recordes el dia de l’Apolo? En Santi, de sobte, no se’n recordava de la lletra. Al camerino li vaig preguntar què li havia passat. I em va deixar anar: “No t’ho creuràs: la teva mare, que m’ha ensenyat les tetes” [riu].

La Remei li diu a Joanra Planell: "Quan vas tirar els calçotets i em van anar a parar a la cara, ¡em vaig sentir tan eufòrica!"

Ai, calla, calla. ¿I quan et vas despullar i al tirar els calçotets al públic em van anar a parar a la cara? Em vaig sentir tan eufòrica... Quina punteria. Va ser bo com ho vaig saber: amb el teu missatge, dient-me que me’ls tornaries nets [riu molt].


¿T’agrada viure a Madrid? ¿Viatjar tant? ¿Com ho compagines amb la vida familiar: dona, dos fills? Viatjar ja és una forma de viure. Sóc un cul inquiet. I quan estic a casa, puc estar les 24 hores amb la meva família. A Madrid hi estic bé. Encara que sembli un tòpic, la gent és més oberta.

"Tots els problemes de ser català o espanyol parteixen de les altes esferes, dels radicals. A Madrid, del procés català ni es parla. I en els telediaris d'aquí, les 24 hores del dia. ¡Com si no passés nada més!" 

¿Per què no feu un disc en català? Bé, hem fet alguna cançó puntual i les hem cantat també fora de Catalunya. Ja hem fet els 40 anys i nosaltres vam estudiar en castellà el 80% de les assignatures. No veig on hi ha el problema. Ens surt de forma natural. I no deixa de ser una aposta: ens obre al mercat llatinoamericà. 

La Remei viu amb tanta passió els concerts de Love of Lesbian que els fans de la banda han creat un grup de Facebook que es diu 'La madre de Joanra'.

A CASA DE LA MARE DE L''URI 

Uri Bonet és publicista. i quan deixa descansar les baquetes, fa redoblaments com a 'community manager' del grup. Per a la cita amb la seva mare, Antònia Melero (73 anys), ho té tot controlat: amb l’ordinador ha preparat les qüestions a tractar, “després de preguntar-li a ella quines coses li agradaria saber”, aclareix. En ocasions és ell mateix qui formula les preguntes. El resultat és més una conversa.

“De petit –comença a parlar ell–, ja volia una bateria, i vosaltres em dèieu que no, que faria massa soroll. Vaig treballar a l’estiu en un forn, fent pizzes, i me la vaig comprar jo, als 16 anys. Quan vam començar a tocar, sonàvem com el cul”.

"Tinc un compte d'Instagram només de cuina, amb plats que faig jo. I t'ho dec a tu, ¡ets tan bona cuinera!" 

¿Què hauries fet si no t'haguessis dedicat a tocar? Cuinar. Tinc un compte d’Instagram només de cuina, amb plats que faig jo. I t’ho dec a tu, ¡ets tan bona cuinera! 

¿Quan vau decidir dedicar-vos de veritat a la música? Fa relativament poc: des del 2010. Va ser quan tots vam deixar la nostra feina, conscients que el tren només passa una vegada. Però quan et vaig dir: “A partir d’ara em dedicaré a tocar la bateria”, em vas deixar anar: “Sí, però ¿de què treballaràs?, ¿amb què et guanyaràs la vida?”. Ho tinc tan gravat...  Però hi ha un altre record millor: el dia que em vas regalar una capsa de cartró ¡amb una estrella a dins! Per a tu, jo ja era una estrella. Hi devia haver també un sobre amb diners, segur, però per a mi l’important és aquella estrelleta. 

Quan vas deixar la feina, ¡tenies tres fills! Sí, estava en plena voràgine professional i familiar. Però insisteixo: era un ara o mai.

He anat a pocs concerts: al del Palau de la Música, al de la sala Apolo... Uf, en aquest no ho vaig aguantar i me’n vaig anar. ¡Quin atabalament! Vaig tenir el soroll ficat al cap una setmana. ¿Com ho feu per passar de concerts de rock, disfressats i amb coreografies, a recitals tan íntims com ‘Miralls i miratges’? L’objectiu de la banda no és només fer cançons, o discos. És donar-los vida a l’escenari, pensar què podem fer amb un treball que ja per si mateix mereix un tractament diferent. Per això podem oferir un concert boig, disfressats, i fer el burro i, al cap d’una setmana, proposar una cosa petitona, íntima, introspectiva. I això és maco: fer espectacles tan diferenciats que, a més, permeten als fans veure la banda en situacions diferents.

L'Antònia li diu a Uri Bonet: "Quan toques sempre et veiem rient, disfrutant"

Quan toques, sempre et veiem rient, disfrutant. Sí, sóc una persona molt emocional. He plorat en diverses ocasions. I gesticulo molt quan toco. ¡M’ho passo tan bé! Hi poso molta passió.

La vida és com les cortines: a vegades tires amunt, a vegades està avall i només hi ha foscor. S’ha de saber enrotllar. Abans a l’Uri el coneixien com el 'fill de les cortines' [durant anys els seus pares tenien una botiga de decoració].

Ara nosaltres som els pares de l’Uri, de Love of Lesbian. 

A CASA DELS PARES D'EN JORDI

La casa dels pares de Jordi està a Torrelles de Llobregat. Aquí va començar Love of Lesbian abans de Love of Lesbian. En la conversa amb Jaume Roig (70 anys), el guitarrista revela l’“autèntic origen del nom del grup, ja que hi ha infinitat de versions”. És aquest: “Vam gravar just en aquesta casa una maqueta i havíem de buscar un nom que cridés tant l’atenció que les discogràfiques triessin la nostra entre les 60 que rebien cada mes. I així, de broma, va sorgir Love of Lesbian: delirant, per abaixar-se els pantalons... Pensàvem que, a l’hora de la veritat, ja el canviaríem. El cas és que la revista Ruta 66 va convocar un concurs i quan va anunciar el nom de la banda va dir el de la maqueta, és clar. I mira que és lleig, costa dir-lo i ¡és gramaticalment incorrecte! En tot cas hauria de ser Lesbian of Love”. En Jaume riu escoltant el seu fill. 

Tot el que us ha passat, costa tant de creure... Jo, que us he vist assajar a casa, quan m’ensenyes al mòbil que hi ha tantíssima gent als vostres concerts, ¡com impressiona! No és un muntatge, ¿oi? Cony, nooo. ¡Som com els grans grups! Però tu digues la veritat. Tu pots. Explica que som molt dolents tocant [riu]. La mama va venir al Palau de la Música i al cap de quatre cançons ja se’n va anar.

És que feu molt de soroll. Sí. I a tu et molesta fins i tot el volum de les pel·lícules al cine. 

 
¿Creus que t’he donat bastanta llibertat? Perquè mai t’hem fet xantatge amb els estudis. La prova està en els molts oficis que has tingut: vas posar aires condicionats, vas ser agent comercial, delineant... Sóc un professional inventant-me professions i currículums. I arribava a posar-hi com a referència els meus amics, hi incloïa fins i tot els seus telèfons i els avisava per si els trucaven. ¡I tant que funcionava! 

En Jaume li diu a Jordi Roig: "Quan em vas dir que deixaves el bar, vaig pensar, 'l'estàs cagant"

I vas tenir un bar. ¿Et va costar deixar-lo per dedicar-te de ple al grup? Quan m'ho vas dir, vaig pensar: “Ostres, tio, l'estàs cagant”. Però ara sí que ho veig clar. O és que m'hi he acostumat... Era esgotador. Quan anàvem de gira, me n’anava abans que la resta a l’hotel perquè havia de matinar per obrir el bar. Els clients no perdonen. I el meu cap explotava: ¡però si fa només cinc hores estava tocant! Havia de donar una puntada de peu. O a la banda o al bar. Tots els del grup teníem clar que havíem de disfrutar del moment, sense interferències. La decisió va ser fàcil. Però he de reconèixer que vaig estar un any amb ansietat. Tot et porta a creure que en la vida necessites estabilitat i més quan, com en el meu cas, tens fills. I a vegades em passa que quan dilluns al matí em llevo i veig que fins divendres no hi ha bolo, penso: “¿Què faig fins aleshores?”.

¿Llavors no estava tan equivocat? No. Al final aprens a tranquil·litzar-te. A no preocupar-te pel que et pot passar. A disfrutar. A celebrar tot el que ens ha passat.

"Si el triomf et ve amb 20 anys, no dic que et puguis tornar boig. Lo assimiles d'una altra manera, fix. Però a nosaltres ens ha pillado ja madurets"

I tan famosos que sou, ¿no us ha pujat l’ego al cap? Si el triomf et ve als 20 anys, no dic que et puguis tornar boig. Ho assimiles d’una altra manera, segur. Però a nosaltres ja ens ha enganxat madurets [riu].

A CASA DE LA MARE D'EN JULI

Lucía Isaza (62 anys) té apuntades les preguntes que li vol plantejar al seu fill, Julián Saldarriaga, en un paperet. Se les sap de memòria, així que el doblega i s’oblida de l’escrit. En Juli [com li diuen carinyosament] és el cinquè genet lesbià, l’últim que es va incorporar a la troupe. Va ser el 2005, amb el disc Maniobras del escapismo, l’àlbum frontissa de la banda: el primer en castellà i el que els va obrir les portes als festivals.

¿Vas pensar en algun moment que arriba­ries tan lluny? ¡Ni de bon tros! Quan vaig conèixer el grup, em feia gràcia com tocaven i com enfocaven el tema de la música. Em semblaven els més divertits. Encara que, en realitat, sí que vaig tenir fe que podia funcionar. ¡Les cançons respiren un esperit tan bonic! I conèixer en Santi, veure com construïa les peces, apreciar les seves lletres... ¡va ser molt especial!

De petit odiaves disfressar-te. Era un martiri. Només cal veure les fotos de carnaval. ¡Quina cara d’enfadat! Fins i tot ploraves. ¡I el que t’has arribat a posar amb Love of Lesbian...! ¿A què obeeix aquest canvi? És contractual [riu]. De tots, sóc a qui menys li agrada disfressar-se. T’ho poden corroborar. La música és un acte alliberador. Hi ha l’escenari, els llums... tot convida a ser una altra persona. Hi ha certa transformació, metamorfosi. T’oblides dels prejudicis. Els lesbians m’hi han ajudat molt. En Joanra em fa molta gràcia: no té vergonya d’ensenyar la panxa, el cul. ¡I que saludable que resulta!

Als 14 anys la melena t’arribava a la cintura i et passaves el dia escoltant Metallica, Guns N’ Roses... Les teves primeres influències. Sempre m’han flipat. Era una resposta adolescent al que sentia a casa: tangos, boleros, cúmbies, ballenatos [els seus pares son de Colòmbia]. Música vella que ara em sembla superinteressant. Després vaig tenir la meva etapa grunge, fins que vaig conèixer Love of Lesbian i el seu estil més pop. Però la tralla la porto per dins, ¿eh?

"Treballar amb nens era una lliçó diària, amb les seves respostes tan automàtiques, sense filtres. Em feien riure i aprendre. I m'equilibrava"

¿Trobes a faltar ser professor? ¡Disfrutaves tant amb els nens! És veritat, ¡m’ho passava tan bé! Treballar amb nens era una lliçó diària, amb les seves respostes tan automàtiques, sense filtres. Em feien riure i aprendre. I m’equilibrava: vivia la nit, tocant en am­bients tancats, bruts... Arribava dilluns i, a les nou del matí, tot era net, innocent.

I just quan van sortir les oposicions i podies optar a la plaça fixa... Ens demanaves consell: ser professor o el grup. I vaig ser la primera a recolzar-te. Al teu pare li va costar una mica més. Ell considerava més estable la feina al col·legi. I els companys de l’escola em cuidaven tant... Tenia les claus de l’escola, empalmava del bolo i me n’anava directe allà, a dormir als llitets dels nens. O a l’hora de dinar, els altres profes em deien: “Estira’t una estona als matalassos del gimnàs i descansa”. Però al final, veia que no arribava a tot. I vaig tenir ansietat.

La Lucía li diu a Juli Saldarriaga: "És maco veure que vius del que t'agrada. ¡Me'n sento tan orgullosa!"

És maco veure que vius del que t'agrada. Tu que ets tan seriós i responsable. ¡Me'n sento molt orgullosa!

La resposta de Juli és un petó. Espontani. Sincer (com és ell). El pare els observa des d'una distància molt pròxima. Emocionat.