Berta Vázquez, més que la nòvia de Mario Casas

A vegades els somnis es compleixen, encara que no com van ser planejats. Aquesta és la història d’una petita decepció amagada en el fons d’un èxit rutilant, ple de reconeixements, aplaudiments i petons. A Berta Vázquez (Kíev, Ucraïna, 1992), una perfecta desconeguda fa a penes un any, avui els fans la paren pel carrer per demanar-li 'selfies' amb devoció, aplega mirades d’enveja i d’admiració als saraus del món de l’espectacle on la conviden, i sent xiuxiuejos darrere seu a la cua del pa. Alguns l’assenyalen perquè és l’actriu que dóna vida a La Rizos a la sèrie d’ambientació carcerària 'Vis a vis', d’Antena 3, per la qual li acaben de donar un premi Ondas. Altres s’hi refereixen perquè és la nova nòvia del desitjat actor Mario Casas. I a partir de divendres que ve en parlaran perquè forma part de l’elenc de 'Palmeras en la nieve', la pel·lícula rodada en castellà més cara de la història, que aspira a cinc guardons en els premis Goya. 

Berta somriu, disfruta, levita, no dissimula l’alegria d’estar vivint un somni del qual tem despertar-se en qualsevol moment. Però tampoc amaga la perplexitat i el despreniment amb què assisteix a tot el que li està passant, que no és exactament el que ella buscava. “Jo només volia ser ballarina. El meu somni era formar part del cos de ball de Beyoncé i anar-me’n de gira amb ella per tot el món”, sospira.

ENTRE ESPANYA, UCRAÏNA I KENYA

Els camins de l'èxit són inescrutables. Els seguits per Berta Vázquez responen en part al clixé de la jove que un bon dia decideix que vol ser artista i se lo treballa des de baix, però també concentren diversos exotismes que donen a la seva història un perfil propi.

El primer, el seu origen: veient els seus atractius trets tropicals, ningú diria que som davant una ucraïnesa de la collita del 92, però això és el que posa el seu DNI. Els seus pares, emigrants originaris de Kenya, van aguantar poc al fred país centreeuropeu i quan ella tenia 3 anys es van traslladar a Elx. És en aquesta localitat alacantina on va créixer, va començar a ballar i després a somiar. “Però sóc espanyola de cap a peus, em dic Vázquez Mateo de cognom i aquest és el meu lloc”, adverteix a propòsit de les dades incertes sobre la seva identitat que circulen per internet.

Berta és incapaç de datar el moment zero del seu interès per l’art i l’espectacle, però recorda clarament l’emoció que va sentir quan va descobrir el ball en una escola de dansa de la seva ciutat. Convençuda que la seva vida era un 'pas a dos' prolongat en el temps, als 18 anys es va traslladar a Madrid sense cap altra aspiració que convertir-se en ballarina.

Hi va arribar amb una voluntat molt fèrria  i les idees molt clares: “Volia començar des de baix i construir-me el meu propi camí. Tenia idealitzada la imatge de l’artista que penca en mil feines i se sent perduda fins que un bon dia algú la descobreix i li ofereix l’oportunitat de la seva vida. Jo volia aquesta història, anava de patidora”, explica.

S’aconsella vigilar el que es desitja, no fos cas que al destí li pegui per atendre les pregàries. A Vázquez, el seu la va escoltar més del que ella hauria desitjat: en els següents mesos, la vida de l’aspirant a estrella es va mostrar més dura del que esperava. “Amb les feines que em sortien guanyava just per pagar el pis, però no les classes de dansa. Vaig fer de tot: de cambrera, de model publicitària, fins i tot de venedora d’assegurances porta a porta”, recorda.

Ho va intentar amb la música, la seva altra gran passió des de petita, però les proves a què es va presentar, entre elles les del concurs televisiu La voz, es van saldar amb respostes d’indiferència. ¿S’estava equivocant? ¿Ja era hora de tirar la tovallola? “Vaig arribar a passar-me setmanes senceres menjant pasta del matí a la nit, gairebé sense diners per pagar la llum. Em vaig plantejar abandonar Madrid, no per tornar a Elx, sinó per provar sort a París o Londres. Quan ja no podia aguantar més, de sobte sorgia la següent feina per aguantar una altra mica”, rememora.

EL CAMÍ CAP A LA INTERPRETACIÓ

La vida de Berta Vázquez està partida en dos per una passejada matinal amb el seu gos. Un d’aquells dies d’atur, desídia i desesperació va baixar a airejar la seva mascota per la plaça d’Alonso Martínez de Madrid i de sobte se li va acostar una desconeguda i li va preguntar: “¿Ets actriu? Busco cares per a una pel·lícula i la teva és perfecta per a un paper”.

Vázquez no va saber què respondre. La interpretació no havia figurat mai en el seu projecte professional i de vida, però en aquell moment no tenia feina, així que va agafar aquella targeta, que anunciava: Pilar Moya, directora de càsting.

Sense res a perdre, Berta es va presentar a la prova i va superar diverses fases, però al final el paper va ser per a una altra. “No hi vaig donar més importància, ser actriu no era per a mi una meta en aquell moment”, recorda. Un any més tard, la directora de la selecció que l’havia descobert al carrer li va tornar a trucar per a una altra pel·lícula. Va tornar a provar sort, i una altra vegada es va quedar a les portes d’enrolar-se en un rodatge. 

El tercer intent seria el definitiu: mesos després de la seva segona decepció, li van tornar a trucar per a un altre film. Vázquez hi va anar sense donar-hi importància. “En aquell moment treballava de model en un 'showroom'. Apuntava els diàlegs en pòstits i els enganxava als emprovadors per aprendre-me’ls. M’escapava de les sessions per anar a fer les proves, però no em vaig imaginar mai que aquella seria l’oportunitat de la meva vida”, confessa.

UN MÓN DESCONEGUT

No oblidarà mai el dia que li van trucar per dir-li que estava contractada per rodar 'Palmeras en la nieve'. “Vaig sortir corrent pel 'showroom' cridant: ‘¡M’han agafat en una pel·lícula!’. Per a mi era com dir adéu a tot això”, recorda. 

Que el seu objectiu fos la dansa i no la interpretació li ha permès accedir al món del cine amb un punt d’inconsciència que li ha resultat balsàmic. “M’ha ajudat a no sentir-me intimidada per tenir davant actorassos com Mario Casas o Emilio Gutiérrez Caba, protes de la pel·lícula. Aquest últim ni tan sols el coneixia i el dia que ens vam trobar als assajos em vaig atrevir a donar-li ordres. ¡Una principiant com jo a un geni com ell!”, explica rient.

Sense més escola que la seva intuïció, va aconseguir armar ràpidament el paper de Bisila, una guineana de l’Espanya colonial de mitjans del segle passat, època en què està ambientada la pel·lícula. El rodatge la va portar a viure tres mesos entre les Canàries i Colòmbia. Quan va tornar, ja convertida en la nòvia de Mario Casas, al mateix aeroport es va trobar amb el primer paparazzi que l’esperava per preguntar-li pel seu amor. 

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Ara els fotògrafs els persegueixen allà on van, una altra novetat en la seva vida. “Em xoca que em preguntin pel nòvio i que es barregi el terreny personal amb el professional. Entenc el morbo, però no l’alimento. No he comprat mai cap revista del cor, així que no dono més importància a aquest tema. Mario i jo aconseguim aïllar-nos i viure com una parella normal”, assegura.

Immersa en el rodatge de la segona temporada de la sèrie 'Vis a vis', Vázquez s’adapta a marxes forçades a la seva nova vida. Es declara fascinada amb l’experiència de la interpretació –“desconeixia que tenia tots aquests personatges dintre meu”, confessa emocionada– i confia que la cridin per a noves pel·lícules i sèries. ¿I el somni de ser ballarina? “De moment està arxivat. Qui ho sap, potser el meu destí no era ballar, sinó ser actriu”, respon sense gens de pena.