El regne de la serp

Els llocs arqueològics tenen alguna cosa de parcs temàtics. El viatge al passat es fa entre botigues de souvenirs que ofereixen déus de plàstic fets a la Xina. De vegades, el visitant s’esforça més a esquivar els venedors ambulants que a pujar les escalinates de les piràmides. A Chichén Itzá, l’enclavament més visitat del món maia, l’oferta de barrets mexicans i artesanies continua dins de la ciutat sagrada.

El principal avantatge de Calakmul és que es troba en un lloc rigorosament aïllat. Allà encara és possible tenir l’experiència del que els maies del període clàssic van veure amb els seus ulls. Envoltada per una reserva de la biosfera de 700.000 hectàrees, la zona arqueològica és l’hàbitat de micos, tucans i jaguars.

El trajecte per arribar-hi és part essencial de la diversió. Tot comença a la vora del mar, a 300 quilòmetres de distància, a l’emmurallada ciutat de Campeche. Com Cartagena de Indias o Puerto Rico, aquest port demostra que l’arquitectura colonial deu molt als pirates. Pensades per a la defensa militar, les palissades es van convertir amb el temps en “llocs d’interès”. Quan es va enfonsar l’últim galió corsari, aquestes pedres, que tant li devien a la paranoia, van aportar un acollidor marc a la ciutat.

Vaig viatjar a Calakmul en companyia del fotògraf Javier Hinojosa i l’equip de filmació del programa de cròniques d’arqueologia Piedras que hablan, que vaig conduir per a Canal 22 a la televisió mexicana. Ens vam allotjar a l’Hotel Puerta Calakmul, que s’ubica a tocar de la selva, just on l’agricultura es replega i les plantes s’apoderen de l’espai.

L'hosteleria rural

Un element decisiu de l’hostaleria rural consisteix a transformar certes molèsties en virtuts i el que està poc elaborat en “orgànic”. El primer explorador de Calakmul va ser el llegendari Sylvanus Morley. Després de 40 temporades a l’estufa vegetal de Chichén Itzá, va comentar: “Qui digui que li agrada la selva és un idiota o un mentider”. L’eminent diplomat de Harvard odiava la calor i els mosquits. No obstant, aquest drama pot ser el luxe d’un cap de setmana.

Pocs llocs són tan sorollosos com la malesa tropical, però això permet ser bressat per un mantra sonor. Cada habitació del Puerta Calakmul és una cabanya amb sostre de palma, on un mosquiter protegeix l’hoste dels habitants més nocius de la zona i un lavabo de fusta dóna la benvinguda a les sargantanes i els ocells.

La gastronomia del sud-est mexicà és una de les més atractives i complexes del món. Per desgràcia, l’Hotel Puerta Calakmul ha caigut en la temptació de modernitzar sabors i combina dolç i salat segons la inspiració d’un xef de laboratori. Aquesta ostentació satisfà l’hoste de paladar aventurer (o simplement esnob) i decep l’amic de la cuina regional.

Passo a una de les més incòmodes –i necessàries– confessions del viatger. Els mexicans tenim la superstició que les nostres salses vigoroses només afecten els estrangers. Per això bategem el malestar intestinal com la “venjança de Moctezuma”. Al mig de la selva vaig sentir el mal de ventre que posa a prova la nostra identitat nacional. El meu gest de dolor va ser tan eloqüent que el va percebre una noia que brodava a la porta de la seva cabanya. Em va preparar una infusió d’escorça d’acres, i el remei va ser instantani.

Esmento la dada perquè és tan important per al viatger com prendre vitamina B per espantar els mosquits (amb el repel·lent no n’hi ha prou). Per cert, que l’adequada protecció genera un curiós tracte entre aquests insectes i l’home. Ells no deixen d’acostar-se, però alguna cosa els conté i volen a una prudent distància de la pell, convertits en peculiars mosquits “de companyia”.

A la malesa

Cap expedició de mèrit arriba a la meta sense un esforç. Calakmul deu el seu nom a les dues immenses piràmides que dominen el seu paisatge. En maia, la paraula vol dir dos monticles adjacents. El nom que els habitants donaven al lloc al·ludia al seu poder polític: Kaan, cap de serp.

Al costat de l’Hotel Puerta Calakmul comença una carretera que travessa un ejido i la reserva de la biosfera. Resultat de la Revolució mexicana, els ejidos garanteixen la propietat col·lectiva de la terra. Com la Revolució mateixa, s’han transformat en una variant de la burocràcia. Per travessar per allà s’ha de pagar peatge per vehicle i per passatgers. El mateix passa a la reserva i a la zona arqueològica. D’aquesta manera, el complex sistema tributari dels maies adquireix condició contemporània, i converteix aquesta carretera en una de les més cares del país.

Hi ha dues maneres d’encarar el contratemps: com un abús o com un estímul. La primera reacció és realista (la principal força de treball de Mèxic són els intermediaris); la segona és entusiasta i contribueix a l’èpica del viatge: ¿què seria de la selva sense sangoneres?

Convé recórrer a poc a poc els quilòmetres de bigarrada naturalesa per distingir les acolorides ràfegues dels ocells o el bru esclat d’un cérvol. Els arabescos de les branques prefiguren els intricats frisos maies.

Cada vegada que un tucà inquietava les copes dels arbres, ens aturàvem a caçar-lo amb la càmera. Hi ha qui pensa que un trajecte existeix per ser recorregut. Per Javier Hinojosa, el camí era una oportunitat d’aturar-se. Com Butragueño en el futbol, el gran fotògraf és un inventor de pauses.

Indiana Jones a la ciutat de les esteles

Fins ben entrat el segle XX es va ignorar l’existència d’aquest immens bastió de la cultura maia.

El 1931, Cyrus Longworth Lundell es va endinsar en la zona per explotar el xiclet dels arbres. De sobte, el seu matxet va ensopegar amb una pedra. Havia tocat una de les 120 esteles d’una ciutat sagrada.

Immediatament va buscar Sylvanus Morley, que llavors explorava Chichén Itzá. Pocs arqueòlegs han alimentat tant la fantasia com aquest patrici nord-americà. Disposat a afrontar tota classe de riscos, Morley va sobreviure a la malària i es va salvar d’una emboscada a la selva perquè es va inclinar a recollir les seves ulleres quan va començar el tiroteig. Espia durant la primera guerra mundial, Morley va servir de remota inspiració al personatge d’Indiana Jones en la saga cinematogràfica de Steven Spiel­berg. La seva capacitat per gaudir enmig de les inclemències el va portar a col·locar un gramòfon en el joc de pilota de Chichén Itzá per escoltar òpera amb la impressionant acústica maia.

Morley va registrar la importància de Calakmul, però no va ser fins al 1982 quan Román Piña Chan i William Folan hi van iniciar una exploració en forma. A poc a poc es va anar revelant la importància d’aquesta superpotència, que va arribar a tenir 50.000 habitants i que estenia la seva zona d’influència al sud fins a Guatemala. Algunes de les esteles estan fetes amb pedra basàltica portada de Centreamèrica.

La tribu de la pau

La gran rival de Calakmul va ser la distant Tikal, amb què va sostenir contínues guerres en el període clàssic maia (segles III al XI). En la meva infància, els maies eren vistos com la tribu de la pau, d’acord amb la visió bipolar que llavors es tenia del món prehispànic. Una primitiva pedagogia ens ensenyava que els asteques eren guerrers dedicats a una economia del sacrifici humà (tota l’organització social depenia d’extreure cors amb pedernyals). En canvi, els maies eren presentats com els científics que van inventar el zero i predeien eclipsis. Cap d’aquestes versions extremes resultava del tot certa.

El 1986, Linda Schele va publicar Blood of kings (La sang dels reis). Peça medul·lar en el desxiframent de l’escriptura maia, el llibre s’ocupa dels llinatges narrats a les esteles. Aquí queda clar que no estem davant l’arcàdia hippy que molts hi volíem veure, sinó davant una civilització de tarannà guerrer que feia sacrificis humans.

La “ciutat dels dos monticles” va viure en peu de guerra, segons ho constata una notícia del Temple de les Inscripcions a la ciutat de Palenque, assaltada els anys 599 i 611 per Testimoni del Cel, governant de Calakmul.

Les esteles traçaven un relat del poder. Les places eren centres de comunicació política; els glifs de l’escriptura maia informaven de les conquistes dels governants i els llaços de sang que legitimaven la transmissió del comandament. Algunes esteles incloïen la biografia d’un governant a la part del davant i la de la seva dona a la del darrere.

El relleu polític de la ciutat es confirma amb la presència d’una secció dedicada a rebre ambaixadors i visitants. La capital del Regne de la Serp era un lloc de guerra, però també de la seva versió incruenta, la diplomàcia.

Els maies també es divertien

L’apel·latiu de les piràmides que donen nom a Calakmul revelen que van ser explorades recentment.

No porten els sobrenoms lírics que els antics arqueòlegs solien posar als edificis (Quadrangle de les monges a Uxmal, Palau de les papallones a Teotihuacán, El castell a Chichén Itzá). D’acord amb l’austera tendència actual, es defineixen com a Estructura I i Estructura II. No obstant, estem davant dues de les edificacions maies més vertiginoses. Al cim de cadascuna d’elles convé no mirar cap avall. L’important és a l’horitzó. L’amplitud visual fa que la mirada es deixi anar com si hagués estat captiva i només ara es pogués desplaçar. Les terres altes del territori maia s’obren davant els ulls i la perspectiva sembla arribar a Centreamèrica.

En la marea formada per les frondes, s’hi distingeixen esquerdes. Es tracta de sacbés o camins blancs, avingudes de sorra finíssima que connectaven 15 llocs sagrats.

Com en tants casos de la cultura prehispànica, les principals estructures se sobreposen a altres. Una d’elles representa una al·legoria de l’origen i la fi del món. A la Subestructura II, on s’entra per una porta de metall, hi conflueixen dues metàfores de la cosmogonia maia: la muntanya i la cova, el cel i l’inframón. Un fris amb una deïtat –meitat home, meitat animal– custodia aquesta antesala de Xibalbá, el món dels morts on es recicla la vida.  Un altre aspecte notable de Calakmul són els seus frescos, dedicats a un tema insòlit: la vida quotidiana. A jutjar per la majoria dels romanents de les cultures originàries, es diria que les dones i els homes del passat no es dedicaven a altra cosa que als rituals religiosos i al poder. És fàcil imaginar-los com a bruixots o governants.

El que és difícil és entendre’ls com a gent comuna, que aposta els seus diners, fa un regal o busca un remei per al mal de cap.

Com es pot suposar, els maies també estimaven, es divertien, gaudien. Els murals de Calakmul són la millor prova d’un poble que beu, comercia, fa broma, s’entreté sota el sol de migdia.

El camí de tornada

Amb el crepuscle, els visitants han d’abandonar la zona i els animals recuperen el seu terreny. Els dies de sort, el camí de tornada permet observar un felí que es dirigeix a beure aigua. Confoses amb les ombres, les branques dels arbres integren una escriptura indesxifrable, i els insectes reprenen el control de l’aire.

Assetjats per sequeres, epidèmies, plagues, guerres i tempestes (la paraula huracà és d’origen maia), els habitants del Regne de la Serp van afrontar un obstacle encara més gran: l’estratificació social. Tota la saviesa es dipositava en els exigus membres d’una elit. Delmat aquest grup que tenia un mandat còsmic i polític, la nau no tenia rumb.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Durant la conquista el lloc ja havia sigut abandonat als treballs del salnitre i les formigues. La selva va devorar els edificis i així els va protegir de la cobdícia. Al davant de  l’Estructura I hi ha un símbol d’aquesta tensa i fecunda relació: una estela rep la perdurable abraçada d’un arbre fossilitzat.

Situada a l’ull d’un remolí vegetal, Calakmul se sobreposa a l’efecte corrosiu de les eres. En aquest entorn amenaçat, la vida plena va ser possible. El seu llegat és un somni de pedra.