Compte amb el caiman

Apareix de sobte, sobre les enormes copes dels arbres, dominant l’horitzó com si fos un miratge o un flagrant error de guió. Hi ha alguna cosa que no encaixa en la primera visió de la immensa cúpula de la basílica de Nostra Senyora de la Pau a Yamusukro, la capital de Costa d’Ivori. Hi ha alguna cosa que desentona en aquesta desproporció que s’alça en un país on dominen les cases de fang i les plantacions de cacau.

Inaugurada el 1989, és l’edifici religiós més gran del món i, també, un monument a la desmesura. Va ser el primer president del país, Félix Houphouët-Boigny (1905-1993), qui el 1986 va convocar un concurs internacional per edificar-la. La seva cúpula, construïda per l’empresa Eiffel Construc-

tions Métalliques, és un metre més alta que la de Sant Pere del Vaticà.

L’elevat cost –122 milions d’euros– va provocar ja llavors una forta polèmica, però la basílica segueix allà, fins i tot després de les guerres civils que entre el 2002 i el 2011 van dessagnar el país.

Segueix allà amb 14.000 metres quadrats de marbre arribat d’Itàlia, una gran esplanada per a més de 150.000 persones, aire condicionat, ascensors per pujar a la cúpula i costoses vidrieres que reprodueixen personatges del país, com el mateix president inspirador del projecte.

“La va inaugurar el papa Joan Pau II el 1990”, explica Alphonse, el guia. “Va posar com a condició que just al costat s’hi construís un hospital. Llavors van posar la primera pedra, però l’hospital no es va inaugurar fins al mes de gener”.

Una capital atemporal

Yamusukro és, de fet, una capital artifi­cial, com ho van ser Brasília i Canberra, que sembla créixer fora del temps i de l’espai. La capital econòmica del país és Abidjan, que té un dels ports més importants de l’Àfrica, però el poder polític es concentra a Yamusukro.

Després de la independència de Costa d’Ivori, el 1960, el president Houphouët-Boigny va decidir traslladar la capital lluny de la costa. Yamusukro, situada a uns 250 quilòmetres d’Abidjan i a prop del lloc on va néixer, va ser el lloc elegit. Es van fer grans obres per dignificar-la i el 1983 es va convertir en capital politicoadministrativa.

Àmplies avingudes que avancen enmig del no-res, enormes edificis oficials, hotels moderns i un palau amb un llac ple de caimans fan de Yamusukro una ciutat original. Els caimans els va importar el president d’Amèrica i són considerats “animals sagrats”.

Cada dia, a les cinc de la tarda, els cuidadors els llancen pollastres vius per alimentar-los, i s’origina una cruel baralla.

“El caiman més gran, anomenat El comandant, sol tenir el favor del públic, però rarament caça res; és massa vell”, comenta Alphonse, mentre assistim a la carnisseria. Quan li pregunto si no és un “joc” perillós, m’informa: “L’agost del 2012 els caimans es van menjar el cuidador. Va relliscar quan els llançava pollastres i…”.

Una gran rebuda

Per fer-se una idea del gran contrast que suposa la ciutat de Yamusukro a Costa d’Ivori val la pena desplaçar-se a un poblat dels voltants, on les tradicions es mantenen vives. A Bonzi, per exemple. Allà l’assemblea de notables ens rep a l’ombra d’un gran arbre i ens ofereix, en senyal de benvinguda, música, balls de màscares, menjar i vi de palma.

Tota la gent del poblat, inclosos els nens i les dones, s’amunteguen al voltant, orgullosos de rebre uns forasters.

La bona acollida és un dels al·licients per viatjar a Costa d’Ivori, un país que compta amb una gran varietat de paisatges, amb una costa plena de platges boniques i un interior entapissat de plantacions.

“Costa d’Ivori és un gran productor de cacau, amb unes 700.000 tones anuals, volum que suposa el 35% de la producció mundial”, apunta Alphonse. “L’oli de palma, el cautxú, el cafè i les fruites tropicals són altres productes del país”.

A Soubré visitEM una gran plantació, on assistim al procés de recollida, rentat, fermentació i assecatge del cacau. Tot es fa d’una manera artesanal. A Costa d’Ivori, no obstant, no es produeix xocolata. El cacau s’envia a Europa, a empreses com Nestlé o Mars, que s’encarreguen de la transformació final.

La ciutat de San Pedro

A la ciutat de San Pedro, ja a la costa de l’oceà Atlàntic, la principal producció és la pesca, encara que quan hi arribem els vaixells estan amarrats per falta de gasolina. Al port, grups de dones es dediquen a esperar mentre els pescadors cusen xarxes.

Uns quilòmetres més enllà, al passeig marítim, la llarga platja amb palmeres i uns quants hotels reivindiquen que San Pedro també és un destí turístic.

“Si t’hi fixes, San Pedro és una ciutat rara”, comenta Alphonse. “Nosaltres l’anomenem Ville Far West, perquè va créixer d’una manera anàrquica, com els poblats de l’oest nord-americà. El port es va inaugurar l’any 1971 per descongestionar el d’Abidjan i des d’aleshores hi va començar a anar gent”.

A San Pedro hi ha un ambient caòtic, és cert, com el que es respira a Abidjan, la gran ciutat on els embussos són freqüents. També hi regna el contrast entre un centre modernitzat, a l’europea, i els ravals. Un passeig en barca per la llacuna que exerceix de gran port natural, però, ajuda a harmonitzar els contrastos.

De nit, a les nombroses discoteques, domina sense discussió el cupè decalé, una música ivoriana que convida a moure el cos.

El ritual de festeig és curiós: elles s’exhibeixen ballant en solitari davant un gran mirall, fins que el candidat a l’aparellament les sotmet a un marcatge digne dels millors defenses. Si hi ha acord, gairebé sense paraules, la parella tocarà el dos.

L'encant de les tradicions

A més o menys una hora d’Abidjan trobem Grand Jacques, una població amb més platges meravelloses i també gent encantadora que ens rep, una vegada més, amb l’acostumat cerimonial de danses, vi de palma, somriures i bones paraules. En direcció contrària, sempre al costat del mar, hi ha Grand Bassam, que va ser capital colonial francesa entre els anys 1893 i 1896 i que és Patrimoni Cultural de la Humanitat.

A Grand Bassam es nota més la influència del turisme, tant per les seves bones platges com pels nombrosos hotels, o potser per la música reggae o les ruïnes que hi ha entre el mar i la llacuna de molts edificis colonials, avui destruïts per la humitat i la desídia i abraçats per la malesa. La decadència avança a un ritme imparable. Els antics edificis oficials sobreviuen avui enmig d’una deixadesa alarmant. La majoria encara tenen un encant atrotinat, però estan a un pas de la ruïna. Per fer-se una idea de la vella esplendor val la pena visitar el Museu Nacional del Vestit, instal·lat al vell Palau del Governador.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Per comprovar la supervivència de la tradició està bé assistir a una cerimònia de benvinguda del rei dels N’zima Kôtôkô. La bona música, les danses i la dignitat del rei, assegut en un tron que és, de fet, la mandíbula inferior d’una balena, li atorguen a l’acte grans dosis d’originalitat. Les festes d’Abissa, que se celebren a la tardor, permeten assistir a Grand Bassam a una barreja d’alegria desbordada i crítica social. A finals d’abril la pròxima població de Bo­noua ofereix un altre espectacle a destacar, el carnaval Popo, marcat per una rua festiva, imaginació, música, danses i la transgressió típica d’aquestes festes.

El carnaval, que es prolonga durant 10 dies, és una bona manera d’acabar un viatge a Costa d’Ivori, un país africà en què l’espontaneïtat i la bona acollida de la seva gent es complementen amb bells paisatges exòtics.