De jonqui a pintor cotitzat gràcies a un gos

N’hi ha que es llancen al mar en plena tempesta per salvar el gos que ha caigut a l’aigua. Però, en el cas de John Dolan, les coses van anar al revés. Va ser George, un ­staffordshire bull terrier, el que el va empènyer quan s’estava enfonsant i el va treure a la superfície. Dolan acumulava mig centenar de robatoris, havia entrat i sortit de la presó unes 30 vegades, estava enganxat a l’heroïna. Sol, en la misèria, sense un sostre, als 39 anys havia entrat en una espiral destructiva que va creure ­definitiva. Amb una depressió galopant, cada vegada li importava ­menys què se’n faria d’ell mateix. Aleshores va aparèixer George.

L’hi va donar una parella en una situació tan precària com la seva. L’havien rescatat de les urpes d’un captaire alcohòlic a canvi d’una llauna de cervesa. Al principi, Dolan es va creure incapaç de fer-se càrrec de l’animal. “Vaig pensar que si no em podia cuidar ni de mi mateix, com podia cuidar un gos. Al final em va fer pena i el vaig acceptar, però no ho tenia gens clar”. Qui li havia de dir que aquell gos maltractat capgiraria la seva existència.  

Cinc anys més tard, Dolan ens cita a la galeria Howard Griffin de Shoreditch, el barri londinenc dels artistes de carrer. Avui n’és un d’ells. La galeria ja ha dedicat dues exposicions als seus dibuixos, que s’han venut per desenes de milers de lliures. Es diu que Tony Blair i el còmic Russell Brand s’inclouen entre els compradors. Els va començar a fer per distreure’s, mentre demanava almoina assegut a terra amb George al costat, a pocs metres del local on som ara. “Em feia una vergonya enorme demanar. Era molt degradant. No m’agradava mirar la gent que passava, preferia enfonsar el cap en el paper”. 

Història 'best-seller'

Dolan parla amb l’accent 'cockney' de l’Est de Londres, encara més difícil d’entendre perquè li falten unes quantes dents. Té 43 anys, i les dures circumstàncies per les quals ha passat l’han marcat físicament i psicològicament. Una fragilitat que contrasta amb l’excel·lent forma de George, de 7 anys, musculós, inquiet i vivaç. 

L’artista i el seu gos s’han convertit en la parella més famosa de Shoreditch, on viuen en un pis de lloguer. Inseparables, les memòries de John i George han sigut un best-seller al Regne Unit. 'El perro que me cambió la vida' (Penguin Random House) arriba ara a Espanya i aviat es publicarà també als Estats Units. Amb els dits tacats de pintura groga, Dolan acaricia suaument el llom del llibre, que està al costat de la gravadora. “M’he de pessigar per saber que no estic somiant. Si alguna cosa surt malament i torno a acabar al carrer, ja ningú em podrà treure tenir el meu llibre. Que tothom conegui la meva història”, comenta amb orgull. 

I la seva història arrenca Al barri popular d’Islington, amb una infància relativament feliç. El seu pare era escombriaire, la seva mare netejava oficines. Era el petit de cinc germans. Cada setmana li compraven tebeos i còmics que ell copiava durant hores. Avorria l’escola, però dibuixar li encantava. Només disfrutava a la classe d’art, amb un professor que reconeixia el seu talent i l’animava a continuar. Als 10 anys va quedar traumatitzat. El seu pare li va confessar d’una forma una mica brutal que la seva germana gran, Marilyn, era en realitat la seva mare biològica. Al seu pare, un tal Jimmy, amb prou feines l’havia vist alguna vegada. A partir d’aquella revelació, les coses es van torçar. Va començar a fer campana, a esnifar cola, a ajuntar-se amb males companyies. Van començar  també els robatoris en comerços i propietats industrials, les detencions i la trucada de matinada de la policia a la porta de casa per portar-lo al calabós.

Dolan recorda amb horror la seva estada a la presó per a menors de Feltham. “Va ser un xoc absolut per a mi, perquè hi havia nois matant-se a la cel·la del costat. ¿Has vist la pel·lícula Scum?”, pregunta referint-se a un duríssim film britànic del 1979 dirigit per Alan Clarke sobre el règim brutal en un centre de delinqüents juvenils. “Doncs era exactament així. Va ser una experiència terrible. Però m’ho mereixia”, afegeix.

Durant anys va entrar i va sortir de la presó, sempre per robatori i delictes relatius amb el consum de crac, cocaïna i heroïna. La seva família li va dir que no tornés i va trencar tota relació amb ell. “Vaig entrar en un cercle del qual no podia sortir”. Estava enganxat a les drogues i vivia en una cofurna infame quan el Govern va suprimir l’ajuda social que rebia. Es va adonar que ni tan sols podria pagar el lloguer. En aquestes circums-

tàncies va arribar George. Al principi, les coses entre ells no van ser fàcils. “Quan me’l van donar era un gos molt agressiu, però el vaig entrenar i va anar canviant de comportament. Jo també. Realment em va obligar a canviar de vida. No podia tornar a la presó i deixar-lo abandonat. M’obligava a llevar-me al matí per treure’l al carrer. Per a mi era com un nen, com un ésser humà. Ja sé que sona estrany, però al final m’importava més el gos que jo mateix”. 

La primera exposició

Sense robar, l’única sortida per anar tirant amb el mínim era demanar almoina. “Necessitàvem els diners per menjar tots dos”. Si algú es pensa que asseure’s en una cantonada, allargar la mà i esperar que caiguin les monedes és una opció fàcil, l’hi hauria de preguntar a Dolan. “Hi ha gent molt dolenta. M’han escopit i s’han pixat a sobre meu. Passen coses horribles, especialment els divendres i els dissabte a la nit, quan la gent ha begut massa”. Afortunadament, la majoria el deixava en pau i alguns s’aturaven a xerrar amb ell. Amb George al seu costat ben protegit del fred amb un abric de llana, va començar a dibuixar el gos i a reproduir els edificis que tenia al davant. Va recuperar la passió de la seva infància pel dibuix. Els vianants van començar a parar-se, a observar-lo, a comprar els seus dibuixos per cinc o deu lliures. La seva sort va canviar quan el galerista Howard Griffin es va fixar en el talent del captaire que estava a pocs passos del seu local. Li va encarregar que treballés per a ell, li va comprar material de més bona qualitat, va demanar a altres artistes de carrer ben coneguts, com Thierry Noir, Roa i alguns espanyols, com Liqen, Pez o BRF, que col·laboressin en els dibuixos de Dolan. Així va presentar la primera exposició, amb unes vendes que van arribar als 60.000 euros. “A Griff li dec tot. Mai vaig somiar que pogués acabar sent un artista i ara tinc aquí els meus dibuixos. Això és molt gran per a mi en tots els sentits”. 

La proposta d’explicar les seves memòries en un llibre també l’ha obligat a girar la vista enrere i fer balanç. “Quan vaig començar a parlar d’aquests records amb la persona que m’ha ajudat a redactar-lo, era com si em traguessin una dent, una experiència molt dolorosa. Vam haver de fer una pausa i a partir d’aquí vam començar a disfrutar amb l’escriptura i a passar-nos-ho bé”. 

Nous projectes

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Poc abans de la publicació, Dolan va decidir deixar les drogues i va entrar durant un mes en un centre de rehabilitació “Ara estic net i em trobo millor. També m’ha ajudat a digerir la depressió, però la segueixo patint, sobretot a l’hivern”. Quan li preguntes si no li aniria bé algun tipus d’ajuda psicològica, es disculpa. “No tinc temps lliure de moment”. 

Aquests dies està preparant una exposició per a finals de març a Aldgate Tower, un gran edifici d’oficines a la City de Londres i també treballa en una altra exposició a Los Angeles. Potser fins i tot un dia la història de John i George arribarà al cine. Un productor de Hollywood ja li va fer una oferta l’any passat, que va rebutjar. El seu somni és comprar-se una barcassa. “Vull navegar amb George pel sistema de canals fluvials que hi ha a tot el país. Viuria així sis mesos i la resta del temps a Londres. Mai se sap. Potser serà un altre somni que es farà realitat”.