09 jul 2020

Anar al contingut

Hugh Jackman, l'home que riu

Encarna el dolent de 'Chappie', la història d'un robot molt humà

ROCÍO AYUSO

Hugh Jackman, a la presentació de ’Chappie’.

Hugh Jackman, a la presentació de ’Chappie’.
Hugh Jackman, protagonista de la portada del ’Dominical’.

/

Ho té tot, fama, família i cos. La seva imponent presència, a més, va acompanyada per una simpatia desbordant que el diferencia de la majoria d’estrelles de Hollywood. Sí, Hugh Jackman (Sydney, Austràlia, 1968) és especial, un superheroi granític, de llargues patilles i busca-raons (parlem del Llobató, òbviament) que a més canta i balla i que, cara a cara, en la vida real, és l’home de l’etern somriure. Tant és que parli dels seus temors com a actor o com a pare, que faci bromes sobre els seus èxits o els seus fracassos. És rialler fins i tot quan parla del càncer de pell, que ell ha patit i que ha aconseguit superar en dues ocasions. Parla de tot amb l’afabilitat d’un vell amic, amb riallades espontànies i rotundes. Per algun motiu la seva marca de cafè es diu 'The Laughing Man' [l’home que riu], i el prepara i l’ofereix ell mateix, com el perfecte amfitrió, abans de seure a parlar de 'Chappie', la nova faula futurista del sud-africà Neill Blomkamp, el director de 'Districte 9' i 'Elysium'.

Ja l’he entrevistat diverses vegades i sempre és l’amfitrió més amable de tots. Mai hi ha cap mala cara, cap mala resposta. ¿Quin és el secret?

Sóc actor. ¿Ho recorda? Entre una entrevista i altra tinc temps per refer-me i assajar les meves respostes [riu].

Li preguntaré llavors per un altre secret: els 50 anys ja són aquí, a l’horitzó. ¿Com ho fa perquè no se li noti al cos? ¿Quin és el secret per tenir un ‘cos Jackman’?

Costa, no es pensi. Potser és perquè no sé mai quin serà el meu pròxim treball. Ja fa 15 anys que interpreto intermitentment el Llobató a la saga de 'X-Men' i seria un gran error relaxar-me. Per a mi és millor mantenir-me més o menys a to que començar des de zero cada vegada que he de tornar a aquest personatge. En realitat, jo no sóc així. Ningú té aquest cos de forma natural, cregui’m. Però també he de confessar que em fa sentir bé. Em sento còmode en el cos Jackman, com li diu vostè. Sempre m’estic queixant de les dietes i de l’entrenament, del que costa mantenir-se en forma, però després em trobo millor. Així que, encara que algun dia perdi la motivació d’interpretar el Llobató, crec que seguiré amb l’entrenament. Més per com em fa sentir que per com em veig.

El cos que exhibeix a les pel·lícules és envejat, sens dubte, però els seus pentinats potser no tant, ¿veritat? I a ‘Chappie’ ha anat encara més enllà: cabells llargs per darrere i curts per davant, el tallat de cabells macarra per excel·lència dels anys 80. ¿Té alguna cosa a dir en la seva defensa?

O informal per darrere però arreglat per davant, ¿oi? ¿Sap el pitjor de tot? Que en el meu primer treball, que va ser una sèrie de la televisió australiana que es deia 'Corelli', cap al 1995, portava el mateix pentinat. ¡I allà vaig conèixer Deborra, la meva dona! Així que, al cap i a la fi, no em va importar tant. Em va portar bons records [riu]. Neill Blomkamp és sud-africà, i jo, australià, i tots dos hem vist aquest pentinat més del que l’hauríem hagut de veure, per a nosaltres és molt familiar. Riem molt enviant-nos fotos d’aquella època, dels 80 i els 90.

¿A Deborra li va fer tanta gràcia?

Va riure, però la resposta curta és no, no li va fer gens de gràcia. Encara més, el va odiar, i no només pel tallat de cabells, bastant terrible ja per si mateix, sinó pel tint, que era dolentíssim. Era així perquè ho demanava el personatge, igual que el tallat. I aquest personatge va tenyit amb peròxid, que et deixa els cabells com un fregall i et fa malbé les puntes. Un desastre. A més, Deb té moltes objeccions respecte als homes que es tenyeixen els cabells. Així que va ser dur per al nostre matrimoni [riu]. Però la meva dona s’ho pren amb humor, sempre diu que estar casada amb mi és divertit perquè no sap mai qui arribarà a casa. És com tenir un afer cada pocs mesos. I això alegra les coses.

¿Es considera un marit romàntic? Per donar-nos un exemple: ¿què va fer per Sant Valentí?

Per primera vegada en molt temps, l’hem passat junts, que ja és un èxit. I va ser genial passar el dia en família. El més normal és que ens toqui passar-lo separats. No és a posta, cregui’m, però per una raó o per una altra passem més aniversaris i dies de Sant Valentí separats que junts. De totes maneres, Sant Valentí tampoc és que sigui una gran celebració a Austràlia i qualsevol excusa és bona per celebrar que estem junts i compartir un sopar romàntic en algun del nostres llocs preferits… que evidentment no li revelaré perquè no deixin de ser-ho [riu].

I quan no és a prop, ¿és dels que li agrada dir-l’hi amb flors?

O almenys per carta, però normalment és més. Tot i així, per a mi la millor regla per mantenir l’amor, per ser romàntic, és conservar viva la flama de la sorpresa. Intentar no repetir-te, no¿fer el mateix una vegada i una altra. No vull entrar en detalls, però en ocasions és millor enviar flors un dimarts qualsevol que esperar que sigui Sant Valentí. Unes flors perquè sí, un “perquè t’estimo” sense més ni més.

¿I amb els seus fills? ¿És difícil mantenir una vida familiar com la que té quan les seves oportunitats laborals no paren de créixer?

El que és fonamental és tenir clar que la família és el més important. I nosaltres ho tenim clar. Sabem quina és la nostra prioritat. No estic tan ocupat com sembla. No tant com el 99% de la població treballadora. Jo puc disfrutar de llargs períodes de temps lliure. I en altres moments, com em passa ara que estic treballant al teatre [amb 'The river', una obra que ha estat interpretant a Broadway fins al febrer], entro a treballar a les 18.30 i torno a casa a mitjanit. No és l’infern. A més, m’encanta el que faig, així que mai ho sento com una càrrega. L’únic que és difícil és equilibrar la feina amb la vida familiar. Però com ho és per a qualsevol família moderna.

¿Recorda quina va ser la seva primera feina?

¿Remunerada? Repartidor de catàlegs. Cobrava uns 47 dòlars cada dues setmanes. Una cosa així. I no sabia en què gastar-los. Coneixent-me, devia ser en menjar o en llaminadures.

Entenc que això li va servir per apreciar el valor dels diners…

Molt. No sóc dels que els agrada gastar. Tant la meva família com jo som poc materialistes. Encara que la meva dona diu que sóc estalviador, jo em veig més com algú que evita les despeses supèrflues, extravagants. O els deutes. Em fa pànic la idea d’endeutar-me. O d’haver d’acceptar una feina per pagar un estil de vida.

¿El preocupa veure els seus fills créixer massa a prop de Hollywood, sota la seva influència?

El que més m’agrada de 'Chappie' és l’evolució del robot, que és gairebé com la d’un nen que està aprenent. I com mostra el film, els nens són molt impressionables. En ocasions, no ens adonem de com ens influeix tot el que veiem de petits, i el que els mostrem als nens. I això em porta també a pensar en una altra pel·lícula, 'Boyhood'. ¡Les frases dels pares em sonaven tan familiars! La quantitat de vegades que els dec haver dit el mateix als meus fills. I per a ells tot allò no és més que soroll, coses que senten una vegada i una altra però que no retenen. Encara que també és cert que en ocasions fem les coses més complicades del que són. Recordo la conversa que vam tenir amb la mare de Helena Bonham Carter durant el rodatge dels'Los miserables'. És una psiquiatra reconeguda [Elena Propper de Callejón] i ens va dir que ens preocupàvem massa pels nostres fills. “Dóna’ls menjar i dóna’ls amor. Això és tot”. La veritat és que el 90% de les converses entre Deb i jo giren una vegada i una altra al voltant dels nostres fills, si estem fent el que hauríem de fer, si ens hem equivocat... En una altra ocasió, Steven Levitt, l’autor de Freakonomics, em va explicar de la manera més persuasiva que la pressió dels seus amics, dels que els envolten, marcarà més el futur dels meus fills que tot el que jo els digui o faci. Així que no em faci parlar dels meus fills, de si em preocupen, perquè com pot veure no callo.

Parlem doncs de ‘Chappie’. ¿Per què aquesta pel·lícula i no una altra? ¿En què va basar la seva decisió?

¡Perquè em va encantar la història! Per començar, fa temps que volia treballar amb Neill Blomkamp. Em sembla un rebel en tota regla, un visionari. En l’última dècada no recordo sortir del cine i sentir-me com em vaig sentir després de veure 'Districte 9'. Em va fascinar, i això que jo no sóc especialment aficionat a la ciència-ficció. Però les seves pel·lícules són ciència-ficció divertida, entretinguda, plena d’acció, però també commovedora i que et fa pensar. Per això em vaig interessar per 'Chappie'.

I no és la primera vegada que treballa amb robots. Ho va fer a ‘Acero puro’, sense anar més lluny.

És correcte. I me’n ve al cap algun més, però no li puc dir per què he fet tantes pel·lícules futuristes. O amb robots. Hi deu haver alguna cosa latent, en el meu subconscient, que no sóc capaç d’explicar. El que m’agrada de 'Chappie' és que el robot és el més humà de tota la pel·lícula, el personatge amb qui l’espectador es pot sentir més identificat.

Bé, això és normal, perquè entre el seu tallat de cabells i el seu comportament, és difícil empatitzar amb el seu personatge.

I ha de ser així. Jo comparo el personatge de Vincent amb l’home a qui Ricky Gervais dóna vida a 'The office'. Algú que es pensa que és el cap enrotllat, el tio que controla i que tothom estima, i no s’adona que no li cau bé a ningú, però tampoc ningú al seu voltant té el valor de dir-l’hi.

Vostè ha treballat amb grans directors com Woody Allen, Darren Aronofsky i Christopher Nolan. ¿On situaria Neill Blomkamp en aquesta escala? ¿És més artesà que un artista obsessiu?

Bé, és cert que Neill és una persona molt relaxada, però també té una visió molt clara del que vol i te la fa saber. Encara que està obert a escoltar les teves idees.

Després de tants herois en la seva carrera, ¿havia arribat l’hora d’interpretar el dolent?

Sí, i l’experiència ha sigut genial. Sobretot perquè fins ara no m’havia adonat d’una cosa: quan encarnes l’heroi, i jo ho he fet moltes vegades, t’estan apallissant tota l’estona. No et deixen guanyar més que en l’últim duel. El dolent sempre guanya, menys en l’última baralla. Ha estat molt bé canviar de terç i provar una altra cosa.

I farà un altre canvi de registre ben aviat: pensa protagonitzar un musical en tota regla a Broadway, cantant i ballant cada nit. ¿Ho ha pensat bé?

Encara no tinc data, però sí que tinc clara una cosa: si torno a reprendre un espectacle com el que vaig muntar fa uns anys, 'The boy from Oz', voldria abocar-me més en el ball. La meva¿història és l’oposada a la de Billy Elliot, i no em sento gaire orgullós del que li explicaré: jo, de petit, també volia anar a una escola de ball i devia tenir uns 11 anys quan ho vaig dir a casa. El meu¿pare em va dir que bé, que li semblava genial, però el meu germà ens va sentir i em va començar a dir marieta i altres coses per l’estil, i em vaig fer enrere. No ho vaig fer. No vaig trobar la valentia necessària per fer-ho fins que vaig complir els 18 anys. Va ser llavors, una mica tard, quan em vaig començar a dedicar al ball, i em va encantar. I ho voldria tornar a intentar i veure el que passa. El meu coreògraf i director, Warren Carlyle, amb qui vaig treballar a 'The boy from Oz' i a Oklahoma, va guanyar el Tony fa un any i vull tornar a treballar amb ell.

Recopilem: vostè canta, balla, sap actuar, té una gran família, i fins i tot sap com fer un bon cafè…

I cada vegada és més bo. The Laughing Man, com a companyia, està pujant com l’espuma. Ara ens hem associat amb les cafeteres Keurig per proporcionar-los cafè per a les seves càpsules. Està sent un viatge meravellós per a una cosa que va començar de la manera més senzilla, inspirada per la tasca que Paul Newman va realitzar durant anys [Newman’s Own, la marca de salses per a pastes i amanides creada per l’actor, cedeix tots els seus beneficis a projectes educatius i de caritat]. Ara fins i tot tenim les nostres pròpies cafeteries. N’hem obert una a Manhattan, a Duane Street, i a la gent li encanta saber que es poden prendre un bon cafè i que tots els diners va a parar a obres benèfiques. I a mi també. La idea d’un negoci social que ajuda els que treballen produint aquest cafè em fa sentir molt bé, d’una forma orgànica, molt primària.

En una ocasió algú li va preguntar a Grace Kelly per què li agradaria ser recordada. Ara l’hi pregunto a vostè.

¿Per què? És clar, ¿no? ¡Com l’home viu més atractiu! ¿No és així com em diuen? O com em deien, crec que el 2008 o per allà... ¡Insuperable! [riu]. Espero que entengui que ho dic de broma. No m’he plantejat mai una pregunta així, però si em poso a pensar... Suposo que m’agradaria ser recordat com un bon pare i com un bon marit. Això em faria feliç. ¿Què va respondre Grace Kelly?

Que li agradaria ser recordada per la seva amabilitat.

Bona resposta. Sempre la millor.