Josep Abril: "Faig roba atemporal'

El cel ens dóna una treva i podem sortir a fer les fotos. Som a l’estudi que Josep Abril (Barcelona, 1962) té a l’antiga fàbrica Lehmann, a l’Eixample esquerre de Barcelona. Un llarg i fosc passadís de llambordes desgastades ens porta des del carrer Consell de Cent directament a un pati interior que avui, amb la pluja, ens remet a un Londres fabril. Allà s’alcen els 25 metres d’antiga xemeneia per apuntalar la imatge. Un viver de tallers i empreses, això és la Lehmann, l’antiga factoria de joguines de llauna. Un anacrònic respir a la ciutat. Josep Studio està pujant les escales, a sobre de la nau d’obra vista que ocupa l’editorial Comanegra.

Abril va d’Abril. Abril sempre vesteix d’Abril. S’ha posat una camisa de quadros i una trenca amb quatre butxaques i una àmplia caputxa. La seva dona i col·laboradora, Allessa Zopis, li dóna el vistiplau. És una peça que ha produït per a aquesta tardor. És de bona llana, blau fosc, sòbria i té quatre àmplies butxaques, una àmplia caputxa i els clàssics botons encreuats d’os. “La trenca la va fer popular la Royal Navy quan va decidir incorporar-la en l’equipació oficial dels seus mariners. També se’n diu montgomery, pel mariscal Montgomery, que es veu que la portava molt. Jo la reinterpreto ara i hi he posat unes cremalleres”, explica. Es nota que fa classes de moda. En fi, ara es pentina els cabells blancs amb la mà i posa.

35 col·leccions presentades, a dues per any, són molts anys de donar la cara. I sempre amb un estil propi.

A mi em costa jutjar-me, però sí, això em diuen. Un té dues opcions: o deixar-se arrossegar pels altres o deixar-se arrossegar per un mateix. I jo he apostat per buscar el meu propi llenguatge, per escoltar-me. I, com es diu vulgarment, vaig a la meva bola.

¿S’imposa límits?

Bé, tens un ADN i unes línies que no ­traspasses i sobre aquest eix vas articulant el teu discurs. 

Per exemple, l’aspecte de les peces: sembla que no estan acabades i en canvi estan fetes amb materials nobles transformats, uns colors que vas repetint perquè ja els has fet teus...

A mi m’agrada fer roba atemporal, que no puguis identificar si és del 2012 o del 2014, i que envelleixi amb tu.

¿Què el va portar a fer moda per a home?

És que jo quan estudiava Belles Arts en deia fer roba, no fer moda. M’era igual una escultura que un vestit, la qüestió era crear. Vaig simultaniejar les dues coses fins que, en un atac de pragmatisme, la meva dona i jo ens vam plantejar què fèiem professionalment. Això va ser fa 18 anys, el 96.

Ja abans, el 1991, va guanyar el primer premi Gaudí per a nous dissenyadors. ¿Era important desfilar?

Era útil per fer-te un nom. Ens van proposar desfilar com a joves dissenyadors independents i es va posar tot a tret.

Parla en plural. “La meva dona és el 50% de mi”, diu.

És clar. Tota la vida que vivim i treballem junts. Ella porta la part gràfica i administrativa i la seva opinió compta molt en la part creativa. És ella la que m’empeny a anar una mica més lluny, perquè jo sóc molt relaxat. I la manera d’estar segur és provar diverses coses.

¿Recorda la primera impressió que li va causar veure algú al carrer vestit amb la seva roba?

Era un home a la rambla de Catalunya. Portava una gavardina verda amb un teixit tècnic, que costava bastants diners, i el vaig seguir una estona. Em va impressionar moltíssim.

Durant tres anys, del 2003 al 2006, es va dedicar a la col·lecció d’home d’Armand Basi i ho va compaginar amb la seva pròpia firma. ¿Què implica treballar per a un mateix?

Per un costat, tens llibertat, però per un altre, amb una infraestructura tan petita, venent al showroom i en algunes botigues seleccionades, has de recórrer a la intuïció. Jo no puc fer gaires proves per escollir-ne una. Jo dic: ‘Aquesta és la meva proposta’. El que m’ajuda és saber que hi ha una clientela que ja sap quin peu calço.

Sempre ha cuidat molt el tractament dels teixits. ¿És una obsessió?

És que jo vinc de l’escola del tèxtil, d’una família del tèxtil. Abans de dissenyar, sobrevivia a base de tractar amb teixits. Per això, quan vaig començar, vaig voler tractar amb materials nobles, bones llanes, cotons i llins, tractats d’una manera moderna, aplicant noves tecnologies. Vaig insistir molt a barrejar la llana amb el cotó. O a aplicar resina al lli. O a bullir la llana. Em deien que no es podia fer i ara és el més normal. El que m’apassiona, abans de posar-me amb el patró, és construir el teixit.

És fix de la Barcelona 080 Fashion Week. ¿Per què?

Per diverses raons. Perquè crec molt en aquesta ciutat. Perquè m’és molt pràctic. I perquè en un principi era un trampolí per a dissenyadors independents, per a gent que creu més en el producte que en les vendes d’aquest producte. Un pot ser gran com un Dries van Noten o petit com Txell Miras, però l’important és que tinguis un concepte, un discurs, una proposta.

¿Vostè mirava de reüll els dissenyadors belgues?

Nosaltres ens miràvem al mirall d’Ann Demeulemeester, de Martin Margiela i de Dries van Noten, que són empreses que giren al voltant d’un dissenyador conceptual. Un altre dels meus mestres és el japonès Yohji Yamamoto. És d’un rigor intel·lectual increïble.

Produeix aquí al costat. ¿Roba quilòmetre zero?

És ara quan s’estan posant aquestes etiquetes i fent literatura de tot això, i em sembla fantàstic. Però nosaltres sempre hem fet la roba aquí i no com un principi, sinó perquè és més còmode. Donar feina als tallers pròxims està bé, però que això es vegi en la roba costa. Tu et menges un tomàquet d’un hort ecològic i notes el gust, però et poses una camisa feta a Igualada o a la Xina i ja em diràs. La diferència de preu és tan abismal que no reflecteix la diferència en la qualitat en absolut. Per 15 euros tens una camisa. Quinze euros és menys del que jo pago només per confeccionar-ne una, ¿a quant l’he de vendre? Crec que és més una qüestió ètica.

El ‘moment desfilada’ és bàsic. ¿Per què?

Perquè jo vull que la gent es cregui la meva roba, i això comença pel concepte d’on neix i passa també pels models. Sóc molt exigent amb el càsting. I la música també importa. Vaig tenir la sort de conèixer un músic com Xumo Nunjo i en totes les col·leccions ha sonat la seva música en directe. A vegades composicions seves, a vegades transformada. En l’última col·lecció, la de la primavera que ve, Sakura, va improvisar fins i tot una jam session.

¿Els amics són font d’inspiració?

Per descomptat. M’interessa molt el feedback, l’anada i tornada. A més, acostumen a ser gent amb criteri. Hi va haver una època en què fins i tot els convencia perquè sortissin a les meves desfilades [riu].

Anem a la col·lecció d’aquesta tardor, la que va presentar al Born Centre Cultural i per la qual va guanyar el premi de la 080. La va titular ‘Reflections’ i ens va deixar a tots descol·locats.

Camises que funcionen com a jaquetes, conjunts per davant que en realitat són d’una sola peça quan els veiem per darrere. Un ‘trompe-l’œil’ visual. És un joc. Un joc de formes i de textures. Si mires la manera de vestir de l’home en els últims 200 anys, veus que no ha evolucionat gairebé gens. Podràs allargar o escurçar una jaqueta, uns pantalons o una camisa, però sempre estarem parlant d’una jaqueta, uns pantalons i una camisa. Jo volia inventar peces noves sense fer una pallassada, que això és el que més em preocupa. Volia fer una cosa real, això explica aquest engany. M’interessa que et preguntis: ¿això què és?, ¿però està acabat?, ¿està del dret o del revés? M’agrada que passin coses amb les peces. L’handicap d’aquesta col·lecció és que aquestes granotes s’han de fer a mida.

És un moment complicat per a la creació de moda. ¿Vostè és un supervivent?

Bé, jo he hagut de tocar diverses tecles, diversificar-me. És veritat que el poder adquisitiu de la gent és baix en aquest país i que la temptació del low cost és molt alta. Muntar una botiga és molt car, treballes pràcticament per pagar el lloguer, així que has de buscar noves vies: fer vestuari, teatre, assessoria, fer classes...

¿Per què li agrada fer uniformes?

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Perquè per a mi és la màxima expressió del que podríem anomenar disseny. Disseny no és posar unes flors o fer objectes bonics però inútils. Disseny és solucionar problemes. Un uniforme, a més de còmode, transmet un concepte, el d’una aerolínia, un hotel o un restaurant. I això és un repte molt gran al qual m’agrada enfrontar-me. Crec que no es valora prou. Es gasten una fortura en mobiliari i en canvi escatimen en l’uniforme del personal. Em sembla fatal.

El premi és una ajuda per aconseguir més projecció internacional. ¿També és el seu objectiu?

Sí. S’ha de buscar mercats fora. Tenim un projecte a París, a veure si surt. Però, atenció, més de la meitat de la roba que venem a Barcelona la compren estrangers, així que la roba ja viatja. I moltíssim [riu].