Soledad Lorenzo: "L'art són els artistes"

No tothom té un 'barceló' al dormitori; ella sí. I una aranya de bronze de Louise Bourgeois al passadís. I un oli enorme de Juan Uslé, un altre de José María Sicilia i un tercer de Victoria Civera cobrint les parets de totxo pintades de blanc del saló. I una prestatgeria plena de llibres d’art en què sobresurten un poema amb dibuixos de Rafael Alberti, una foto al costat de Joan Miró i el retrat que li va fer de perfil i fumant Helmut Newton. “En aquella època cremava fins a quatre paquets diaris; ja ho vaig deixar”, recorda la galerista Soledad Lorenzo (Santander, 1937), aquesta dona de cabells blancs, ulls vius i extremadament prima.

Ens rep en aquest loft d’atmosfera novaiorquesa en ple Rastro madrileny: una càntabra a La Latina. I ho fa per conversar a propòsit de 'Soledad Lorenzo. Una vida con el arte', el llibre escrit pel periodista i poeta Antonio Lucas i pel crític d’art Mariano Navarro en què, “amb les facultats intactes” —recalca ella—, recorda la seva vida i la de la galeria d’art més influent que ha tingut Espanya, fins que es va tancar el desembre del 2012. La galeria madrilenya Soledad Lorenzo que, com es llegeix al llibre, “va dignificar i sobretot va normalitzar la idea del comerç de l’art en un país en què diners i cultura, preu i art, no han aparegut mai gaire ben avinguts”. La galeria ja és un mite, i amb ella la dona que del mercat de l’art en va saber fer un art.

¿Es considera ara més col·leccionista que galerista?

Jo no m’he considerat mai una col·leccionista. Però és veritat que en tots aquests anys m’he anat quedant amb coses de la galeria que no es van vendre. I ara he pogut per fi mostrar part de la meva col·lecció al públic. [L’exposició s’ha vist primer al Museu d’Art Modern i Contemporani de Santander i Cantàbria. I ara, fins al 24 d’abril, és al Centre del Carme de València].

Presenta col·lecció i presenta un llibre sobre la seva vida. No hi ha tradició literària sobre galeristes. Crec que la meva és la primera biografia. És que la història de les galeries d’art modern és molt recent. Aquí comença els anys 80.

Qui llegeixi la seva història veurà que el seu nom és un encert del destí: Soledad. Sí. Em vaig haver d’espavilar sola. Vaig perdre molt aviat el meu marit i la resta de la meva família. I vaig entendre el valor de la vida gràcies a la mort. Això em va fer forta. Per això accepto la vida com és i crec que viure és un privilegi. Fa molt temps que no em queixo. I quan penso en el final, ho faig de forma natural. Només demano arribar-hi amb lucidesa.

Sense estendre’ns, diguem que Soledad va néixer en plena guerra civil i que va tornar a néixer quan va conèixer el seu pare —republicà, admirador d’Azaña i alcalde de Torrelavega— a la presó, als 5 anys. “Una ànima caritativa li va salvar la vida”. Recorda aquella figura paterna com un idealista. “Tenia una idea romàntica de la política, una visió utòpica molt diferent de la que tenim avui dels polítics”. Després, el Liceu Francès a Barcelona. El seu casament als 22 anys. El Madrid de l’avinguda del Generalísimo, després La Castellana. El trasllat a Londres. I a Londres, el carrer, Beatles, Mary Quant i la minifaldilla. Però també un diagnòstic: el càncer que la deixaria viuda, sense fills. Sola. Al seu pare i els seus dos germans també se’ls va emportar el càncer. I a la seva mare, un atac de cor. De finals dels 70 a mitjans dels 80, Soledad no va fer més que enterrar la seva família al panteó de Torrelavega. Ella és Torrelaveguense Ilustre des del 2007. Un any abans, li havien concedit la Medalla de las Bellas Artes.

¿Com es va trobar amb l’art?

Més que de política, a casa es parlava de cultura. El meu pare col·leccionava art i els diumenges em portava a veure exposicions. La família Sunyer, que ens va acollir a Barcelona, també rebia molts artistes. Suposo que aquí hi havia el germen. Per això, quan va morir el meu marit, sorgeix la possibilitat de treballar amb Fernando 

Guerreta. I després a la galeria Theo, amb Elvira González. Una cosa va portar a una altra fins que, ja amb quaranta-i-tants, em vaig decidir a llançar-me sola i sense xarxa.

¿Recorda el primer quadro que va vendre?

Aquestes coses no s’obliden. La primera obra a Theo era de César Manrique. I a la meva galeria, un quadro d’Alfonso Fraile.

¿Des del principi es va interessar més pels artistes incipients que pels consagrats?

Sí. Elvira González era especialista en clàssics del segle XX. Però a mi m’interessaven els artistes nous, la gent jove. Perquè l’art són els artistes, això ho tinc molt clar. I de la mateixa forma que vaig tenir relació amb poetes i escriptors com Luis Rosales, Juan Rulfo, Juan Carlos Onetti o José Hierro, vaig començar a tractar artistes plàstics i a conèixer això que en dic la intel·ligència visual, la intel·ligència de la mirada, més que la de la paraula. Jo volia estar en aquest món. M’apassionava. La sort és que jo tenia diners i m’ho podia permetre, perquè els sous en l’art són baixos.

Explica que tota la seva vida, més que l’èxit, ha intentat eludir el fracàs.

És natural, ¿no li sembla? Un es posa a treballar per pur instint de supervivència. Miri el meu pare: l’hi van prendre tot i va haver de refer-se des de zero. Això va ser un exemple per a mi.

Quan ens vam citar per a aquesta entrevista hi va haver una altra frase seva que em va quedar gravada. “Si vol parlem del passat, però jo visc en present”. Em va dir això.

Però tenim la frase de Xavier Zubiri: “El passat persisteix en forma de possibilitat”. Tot el que visc avui és pel que vaig viure ahir. Tot és una conseqüència. Estimant el present, segueixo estimant la vida.

Dels artistes diu que ho ha après tot.

Sobretot a entendre les seves obres. Tothom té sensibilitat per a l’art perquè és una experiència emocional. Veus una cosa i t’atrau o no. Després, aquesta emoció la carregues de contingut, d’aquesta mirada intel·ligent per a la qual no t’eduquen enlloc. De petit t’ensenyen a dibuixar, no a mirar. Per això quan et col·loques en la ment de l’artista comprens moltes coses. Les seves ments són diferents.

¿Com ho feia per ‘vendre’ls’?

Muntant exposi­cions i creant un fons d’obra permanent, el que fa una bona galeria és provocar el col·leccionista. I jo he sigut bona venedora.

¿Com tancava tractes amb els artistes?

L’art és car, també per al galerista. I jo no creia en els contractes, perquè si firmava i no venia res, malament. Per tant, els preus els pactava amb els artistes i el 50% dels beneficis eren per a cada un. Així hi guanyàvem tots.

I sense abaixar preus.

És que això és sagrat. Això ho fan totes les galeries serioses del món i és important que se sàpiga. Si jo he marcat un preu amb l’artista i l’he venut a un munt de gent, no puc abaixar les xifres. Això és un pacte molt seriós, perquè el mercat és minoritari i t’hi jugues el prestigi.

I si hi havia descomptes, els assumia vostè.

En venda directa, la meva política era no rebaixar els preus. Ho feia si era per a un museu, perquè a tots els artistes els interessa tenir obra en un museu.

I amb els clients, ¿com actuava?

Depèn. A mi m’ha vingut algú i m’ha dit: “Mira, Soledad. Sóc molt ignorant. No hi entenc gens d’art, però voldria comprar alguna cosa”. “Estar aquí ja és el primer pas”, li deia. I després els assessorava. Sempre he intentat crear confiança i fidelitat, perquè no m’abandonessin. Jo volia que hi entressin desconeguts i en sortissin amics.

És clar, però això passava en un Madrid diferent del d’ara. Al principi hi havia ganes de veure coses noves. I després es van moure molts diners.

Això és veritat. Jo sempre dic que Madrid té aquest aspecte hortera i cridaner i, no obstant, és una societat molt oberta. Tenim l’exemple d’una fira com ARCO, amb 33 edicions i sense un mercat nacional darrere.

Després anirem a ARCO. De moment, retrocedim fins a l’obertura de la galeria Soledad Lorenzo, en un espai diàfan, uns baixos del carrer d’Orfila. Era el novembre de 1986, l’any que vam ingressar a Europa i en què Felipe González va ser reelegit aquell estiu president al revalidar el PSOE la majoria absoluta. Per a Soledad Lorenzo també començava el ball de candidats a omplir les seves parets. “Llavors ja en sabia més i als artistes els triava com al nòvio: intentava conquistar els que m’agradaven, però que estaven lliures”, explica al llibre. Alfonso Fraile, Txomin Badiola, Pello Irazu, Pablo Palazuelo, José Manuel Broto... “No em vaig plantejar mai una galeria de consagrats, però sí que vaig voler mirar a l’exterior”, recorda.

¿Eren amics personals o marcava distàncies?

Eren la meva família. Sempre he defensat la idea que jo era la seva galerista, i ells, els meus artistes. Hi ha una mica de possessió. La part professional hi era present, però amb llibertat i respecte mutu. Estic molt contenta que al llibre alguns d’ells m’hagin mostrat la seva gratitud.

La seva missió no era comprar peces que li agradessin a vostè sinó que poguessin interessar a algú.

I aquest consell serveix per a qualsevol que tingui un negoci de cara al públic: la seva funció és vendre. És que a Espanya sacralitzem molt les coses. I l’art contemporani està sacralitzat i, no obstant, no entès. Hi ha molta gent que parla de l’art amb majúscules però encara a aquestes altures veu un quadro d’Antoni Tà­pies i opina que és una tonteria fenomenal.

¿Falta pedagogia, doncs?

És clar. Un dels problemes que tenim en aquest país és que sobre art contemporani s’ha fet mala pedagogia i es veu com una cosa de quatre rics, quatre galeristes i quatre artistes consentits. I l’hi diu una d’aquestes quatre galeristes.

Llavors quedem que l’objectiu és vendre.

És que l’artista, com tothom, necessita els diners per viure. I per crear. I el que val més, es cotitza més. El preu s’adequa a la fama de l’artista i a la quantitat de gent que voldria tenir obra seva. El mercat funciona així.

I certes peces només les poden comprar els Abelló, Botín i companyia.

No. Miri. El mercat no viu dels grans cognoms, que són quatre. Viu d’aquesta societat desconeguda que té un cert poder adquisitiu i li agrada l’art. Gent discreta que no surt als diaris, que té diners, però no són multimilionaris. Pensi que fins i tot els més adinerats paguen a terminis.

Ja avisa que no donarà noms.

La llista de clients és el secret més ben guardat d’una galeria. I això es queda amb mi.

¿I és veritat que a algun client li va aconsellar que deixés de comprar perquè s’arruïnaria?

Sí. Com un ludòpata. I no un ni dos: molts. Hi ha qui no va a les inauguracions perquè si hi va, compra. Això ho sabem tots els galeristes, de Nova York a Xangai.

¿I l’art es revaloritza?

Sempre. El que no s’ha de fer és comprar pensant a vendre després. S’ha de fer si emociona i es pot.

Parlem d’artistes. Vostè té obra de Miquel Barceló perquè la va adquirir per a la seva col·lecció abans d’exhibir-la a la seva galeria. L’hi prenien de les mans, vaja.

Jo no he conegut un fenomen igual, algú que, sent tan jove, va suscitar tant interès i tan ràpidament. És un gran artista i la seva obra és molt atractiva per a tothom, això és indubtable. Però altres grandíssims artistes no han triomfat. El problema de destacar tan ràpid és que també es creen enemistats i recels. 

¿Com va ser la seva relació amb Tàpies?

Va ser un triomfador des de la seva joventut. Al principi em semblava que era massa gran per a la meva galeria. El poso sempre com a exemple de pintor que no s’ha perdut en l’evolució de la seva vida, que va ser interessant des del principi fins al final. Jo crec que la gent s’equivocava al considerar-lo repetitiu.

¿I com eren les converses amb Pablo Palazuelo?

Interminables. Per a mi ha sigut un privilegi tenir-lo com a amic. Dinàvem junts un cop per setmana i parlàvem de la vida i de l’art. Ell deia que no interessa educar la mirada intel·ligent perquè l’art no és dogmàtic. Era un home intel·ligentíssim i un pintor molt respectat, però només per una minoria.

Però si algú la va impactar va ser Louise Bourgeois.

La va conèixer quan ella era molt gran. Devia tenir uns 80 anys quan li vaig proposar que exposés a la meva galeria. Vivia en una casa a Nova York que no s’havia pintat en 50 anys i ens vam caure molt bé. Em va dir: “M’agrades molt perquè ets profundament educada”. Miri. I la gran dama era ella. Quan vaig començar a treballar amb ella, la seva obra no tan cara com ho va ser cinc anys després. Va tenir la intel·ligència de confiar en Jerry Gorovoy, que va començar sent el seu assistent. Ella no hauria fet res sense ell.

L’aranya del passadís és d’ella.

Me la va regalar. Me n’han ofert molts diners, però és un regal i es queda amb mi. M’encanta.

I a tots aquests joves que ha recolzat, ¿no els ha dirigit una mica? ¿No els ha dit per on havien d’anar?

Cregui’m, he visitat molts artistes als seus tallers per preparar les exposicions i mai m’he exclamat perquè el que veia em semblés un horror. L’artista que s’exposa al públic posa el màxim interès en el que fa.

¿L’art contemporani està ben representat als nostres museus?

El drama és que no hi ha una tradició museística i que l’únic referent important és el Reina Sofia. Jo estic encantada amb la feina que està fent el seu director, Manuel Borja-Villel. Com a historiador ha donat una nova empenta a la col·lecció, que és magnífica i crec que l’està defensant i utilitzant divinament. El problema de molts directors de museu és que treballen pensant en el passat quan la seva matèria és el present.

S’ha jubilat sense veure implantada la llei del mecenatge per la qual tant va lluitar.

Sí, i em sap greu haver-me’n anat sense aconseguir-ho. No li va interessar ni al PSOE ni al PP. I ara menys amb aquest ministre Wert que no hi pinta res per a l’art.

En les successives edicions d’ARCO, també en aquesta, s’ha vist molta fotografia. A vostè li plantejava dubtes al principi. ¿I ara?

M’agrada molt la fotografia, però la pintura és la cosa més difícil del món, perquè has de començar de zero per crear la imatge. I el fotògraf, encara que després manipuli, sempre parteix d’alguna cosa concreta. No és el mateix.

Aquest ARCO passarà a la història per la pujada i la rebaixa de l’IVA. ¿Vostè ho ha entès, perquè algun galerista confiava en el seu comptable?

Ni jo ni crec que ningú ho hagi entès. Apujar-lo al 21 i després retallar-lo una mica en menys d’un any. I sense donar explicacions. És un desastre. El Govern ha actuat frívolament. Amb aquesta crisi estan tallant les ales als artistes, als joves i no tan joves. Només sobreviuran quatre, perquè a més els museus no compren.

¿Vostè és dels que defensen Damien Hirst, les seves calaveres i el seu esqual en formol?

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

El vaig veure a la Biennal de Venècia i em va impactar la seva poètica. Hi ha lògica en el seu discurs. I té mèrit ser capaç d’adquirir un nom a nivell internacional i mantenir-lo, malgrat les crítiques furibundes o gràcies a elles. És necessari un Damien Hirst que generi conflicte, que plantegi un repte. Perquè la societat és conservadora. El problema és quan això es fa sense talent, però no és el seu cas. Ell és un dels grans.

Per acabar, ¿no ha pintat mai?

Sóc un desastre dibuixant.