¡Pepeta, manifesta't!

¡Pepeta, manifesta’t! Josefa Tolrà Abril (Cabrils, Barcelona), nascuda el 8 de gener de 1880 i morta el 16 d’octubre de 1959, als 79 anys. En l’últim moment, a punt d’abandonar 'Josefa Tolrà, dibujo fuerza fluídica', l’exposició sobre gran part de la seva obra a Can Palauet (Mataró, Barcelona), Pilar Bonet, la comissària, es va quedar mirant aquesta data escrita en una paret i va expressar un dubte: “En algun lloc surt el 6 de gener com el dia del naixement, ¡Reis!”. Un dia assenyalat, un dia màgic. ¿Una altra notícia paranormal? El misteri impregnarà aquest reportatge.

Josefa, Pepeta, la tia Pepeta va ser mèdium, va ser brodadora, va ser dibuixant tardana i sobtada complerts els 60 anys, respectada per artistes solvents com els del grup Dau al Set, revolucionaris amb camisa i jersei, Joan Brossa, Arnau Puig o Antoni Tàpies. Ella no es va sentir mai artista. Mare, camperola, dona del pagès Jaume Lladó. Mare ferida, mutilada sense haver perdut cap part del cos. Van morir dos fills. Les amputacions de l’invisible són desoladores. Va ser la pena per les absències –un fill per malaltia; l’altre, en un camp de concentració– la que va traçar el camí. Unes veus van anar omplint el buit.

Veia gent, veia cares, veia esperits. Temps després, acceptada la situació i els hostes, s’hi referia d’una manera diferent: “Els meus germans”, “els éssers de llum”. “Probablement va ser el meu oncle Jordi, peixater, algú que sabia aconsellar bé, qui li va suggerir que pintés i escrivís el que veia i sentia”. Prémer el dolor contra el paper.

Parla una neboda, la filla de Salvi Tolrà, germà de la Pepeta, de nom Maria, Maria Tolrà, octogenària. Hi va haver una altra Maria. La seva cosina, Maria Lladó Tolrà, filla de la mística, filla única després de les morts dels germans, en Joan i en Pere. “Vostè ha d’escriure el que li dicten i no el que li sembla”, renyava la filla a la mare. Ella subministrava les eines per a la correspondència astral, els bolígrafs, les tintes, els retoladors, els papers, les llibretes. Gran quantitat de papers, alguns, enormes, papers que esgotava i al revers dels quals seguia els impulsos de “la força fluïdica”, segons la seva expressió, el flux, el fluid, la fluïdesa. ¿Potser no era aquest el seu estil? “Només quan dibuixo em sento en pau”.

A les ordres dels éssers de llum

Un centenar de dibuixos, unes 40 llibretes i diversos mantons des del 1941, durant 18 anys. La comissària Bonet cus algunes hipòtesis: “¿Per què dibuixa i no pinta? Perquè és més senzill, perquè els instruments necessaris pot tenir-los a casa. Dibuixa com broda. Puntada a puntada. Construeix el dibuix com passades de fil”.

És subversiu imaginar-la vestida de negre i dol, àvia de postguerra asseguda a la seva cadireta de boga i –a les ordres dels éssers de llum– donant forma a escenes bíbliques, madonnes, planetes, paisatges del Congo, Noruega, la Lluna o l’Everest. Una dona que amb prou feines sortia de casa, que rarament va abandonar Cabrils, que no escoltava la ràdio ni llegia els diaris. L’únic transistor era el seu propi cap. No penjava els dibuixos, no els exposava, no els venia. Els regalava, regalava també el seu saber, els veïns hi anaven a buscar ajuda. Era una finestra cap a l’altre món.

La neboda mira cap a aquest més enllà: “Era ràpida, ratlles, ratlles netes, allò anava creixent, desenvolupant-se. Entrava en trànsit, però no era un trànsit de tancar els ulls ni de pel·lícula. ¿Preocupats? Estàvem preocupats abans, amb la seva tristesa; després, quan va començar a passar-li, estava contenta. De dalt li donaven els pensaments i els colors. A vegades es quedava mirant i deia: ‘Vaja, és així”. 

Els treballs que floten a les parets de Can Palauet són propietat de Maria Tolrà, d’altres familiars, del Macba (van pertànyer al poeta Joan Brossa) i del Reina Sofia, fins i tot la família de la comissària Bonet n’ha aportat un que va ser del seu sogre, el dibuixant Manuel Cuyàs. És molt bonic, commovedor i inquietant. En un angle, un text inclinat. “Dibuix = aeròlits' que són el camí més fecund per posar-se en acció”. ¿Què significa? ¿Aquest era el llenguatge d’una pagesa després de carretejar enciams o d’una surrealista amb consciència de ser-ho?

Amb 'dibuix = aeròlits', Bonet, historiadora de l’art i professora de la UB, va arribar a la Pepeta abans de saber que era la Pepeta. Si ella li havia enviat un missatge d’ultratomba, el va rebre amb interferències, perquè només la va desenterrar anys després, durant una investigació sobre prohoms de l’art. Entre aquelles personalitats, una dona, una dona petita, grassoneta, gran, sense pedigrí mundà.

Als llimbs de l'art

No va ser una aparició espectral i sobtada, havia deixat tènues empremtes, com una exposició nocturna i clandestina de 12 dibuixos a la Sala Gaspar de Barcelona el 18 de gener de 1956 –la Pepeta tenia 76 anys– i una altra el 1998 amb els quadros de Brossa i Cuyàs organitzada a Mataró per l’Associació per a la Cultura i l’Art Contemporani, que també impulsa aquest redescobriment. ¿I després? L’esvaïment i l’oblit. Vagar com un fantasma pels llimbs de l’art.

Per a Bonet, les llibretes són la novetat. Va ensenyar la primera, datada el 30 octubre de 1941. Complexa i densa, poemes, dibuixos, reflexions entre la ciència, la pietat i l’anarquisme, i un ecologisme incipient: “Els meus germans tots del món Terra” o “El planeta Terra és un planeta petit però molt habitable”. La pedra rosetta amb la qual desembrollar el jeroglífic. Les lletres inicials són torturades, així com els dibuixos, després la cal·ligrafia es relaxa, és aplicada i lleugera. El gest sembla alliberat. Aprèn, s’exercita, evoluciona. I desvela l’objectiu: “Una germana que té com a missió treballar en el dibuix i també escriure amb transmissió del pensament” (sic). Amb una escassa formació escolar, ¿com va poder elucubrar sobre assumptes que ignorava? Durant uns anys va ser obrera en una fàbrica, explica Bonet, i és possible que tingués contactes amb l’anarquisme.

¿Per què no surt als llibres d’art? ¿Per què aquest encobriment o invisibilitat? “Experiències extrasensorials, espirituals, no acadèmiques. Això no és assimilable per la historiografia convencional. Ella no ambiciona ser artista. I si no estàs a la foto, no hi surts. Les dones tenen més relació amb el món interior, amb el dolor, la nostàlgia, els vincles familiars. La intuïció abans que la raó”, explica la professora Bonet. Un canal, un pont, enginyeria femenina entre dos mons. Altres artistes comparteixen amb Josefa Tolrà aquesta propietat de vehicle còsmic. Bonet cita Remedios Varo, Emma Kunz, Hilma af Klint. Una altra vegada s’haurà de reescriure la història. O més senzill: s’haurà d’escriure d’una vegada. Les cares que Josefa passa al paper són femenines, fins i tot les masculines.

"Moltes coses inexplicables"

En el reportatge es prometien enigmes, i n’hi ha més. Quan Bonet seguia les pistes sense 'ouija', Sandra Martínez i Eulàlia Salvador (néta de Maria Tolrà), també anaven darrere l’ànima de la Pepeta. Van aliar forces i n’hi van sumar un quart, Dani Montlleó.

Al catàleg, que serà presentat el 21 de febrer, el psiquiatre Jordi Obiols escriu un text: el seu pare, Joan Obiols, també psiquiatre, va ser l’encarregat de triar les 12 obres d’aquella presentació a la Sala Gaspar.

En un museu francès, el LAM, a Lilla, guarden llegat de Josefa: Bonet es pregunta com va arribar fins a aquell nord.

A la web del Reina Sofia es consignen 28 quadros de la mèdium, procedents dels fons del desaparegut Museu Espanyol d’Art Contemporani (l’any d’ingrés, 1988), alguns dels quals s’exhibeixen a la sala 401 des del 2010. Se sap que en van embalar 45 per a una exposició madrilenya mai celebrada, ¿com a cessió temporal o de forma permanent? I si només n’hi ha 28, ¿en quines mans estan els altres 17?

Per l’escletxa de la web és possible espiar el contingut de la 401, on aquesta dona tan senzilla comparteix pis amb aristòcrates de l’ofici com Picasso o Brassaï. La Pepeta, sis obres; Picasso, quatre. Al text 'L’Europa de la distòpia, art després de la segona guerra mundial', que explica la 401, els especialistes la presenten: “La imaginació desinhibida de Josefa Tolrà (1880-1959), desplegada des de la seva reclusió psiquiàtrica, rebrà l’atenció fascinada dels component de l’avantguarda catalana de Dau al Set des de finals dels anys 40”.

Bonet sosté que mai va ser internada en un manicomi ni en un sanatori, que va viure a Cabrils en companyia dels seus, respectada, estimada –i requerida– pels veïns. Una dona asseguda en una cadireta de boga.

'Imatge no disponible'. A la web, 28 requadros en blanc. No és possible accedir a les creacions. ¿Una jugada de la dibuixant des d’una altra dimensió?

“Hi ha moltes coses inexplicables. El repte és explicar tot això”. Pilar Bonet assenyala això, les llibretes, centenars i centenars de pàgines on s’enreden les respostes. 

La neboda s’acomiada: “La van trobar morta molt tranquil·la, asseguda, amb el tupí de l’esmorzar a la mà”. Una dona asseguda en una cadireta de boga.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Pepeta, manifesta’t.

Ho està fent, i de quina manera.