Conegui David Guapo com la palma de la seva mà

DE PRIMERA MÀ

Si es busca “guapo” a Google, apareix ell entre 300 tios bons. “Perquè no tot és múscul”, riu. Es diu David Callejón. 33 anys. En fa 10 que és oficialment Guapo. La seva biografia sembla el principi d’un acudit: un català amb pare andalús i mare gallega. Còmic a primera vista. Fa riure només d’aparèixer. Ningú diria que va tenir una època de cantautor dramàtic. La va tenir. Abans que humorista i cantautor, va ser músic de blues. Toca la guitarra, el piano, la trompeta. L’humor i la música, sol dir, són dues coses que van molt lligades. “Menys en el cas d’Álex Ubago”. Ha passat per Buenafuente, El Hormiguero, El Club de la Comedia. El seu monòleg amb tics de diàleg –ara al Club Capitol de Barcelona– deixa adolorida la mandíbula.

En la vida real, diu, és com en el seu xou, però no està tan sol. “Sóc molt cristal·lí”. Home amb somriure adossat. A l’estil Joker de Batman però en bo. Més que somriure al parlar, ell parla al somriure. No sap què és la ressaca. No ha tastat mai l’alcohol. No pas per principis. “No, per finals –riu–. Per acabar bé”. És addicte a no tenir dependències físiques. “Aquest distanciament et dóna més llibertat”. Optimista, familiar i apassionat “en general”. Té la marca del sex appeal dels manuals de quiromància. Triomfar, segons David Guapo, és: “No penedir-me de res al final del dia”.

VIDA

 El cognom que apreix al seu DNI és Callejón

  Correcte.

Doncs no sembla un home sense sortides.

No, no, no. El cognom m’ha ajudat a tenir més sortides. Tinc la teoria que la gent amb cognoms complicats és més creativa. O això, o caus en l’intent [riu].

Vostè ha aconseguit que tothom el consideri Guapo.

Ai, sí. Com aquell qui res...

¿Ara com sap quan el piropegen?

És una creu que he de portar [riu].

No se’l veu amb traumes.

No, jo sóc alegre.

¿Feliç?

Sí. Sí, sí. Molt. Quan no ho sóc, m’esforço a ser-ho i al final ho aconsegueixo.

¿És una qüestió d’esforç?

Sí. De predisposició total. Hi ha gent a qui ja li pots donar solucions, que et trauran 100 problemes.

¿Què és el més surrealista que li ha passat?

Que em vaig morir. Em va atropellar un cotxe a San Francisco i vaig estar mort.

¿Va estar mort?

Jo em vaig veure mort. Com l’hi explico. I, de sobte, una sensació que me n’anava. I vaig tornar.

¿Com a les pel·lícules?

Sí. De fet, em van donar per mort. Perquè va ser per haver-se matat: vaig rebentar el vidre del cotxe, vaig sortir per sobre donant voltes de campana. Puf.

¿I què li va passar? A part de morir.

Vaig tornar a la vida [riu]. Em vaig trencar la tíbia i el peroné.

Això és molt d’Alaska.

[Riu] Però sense música ni ball. D’haver jugat sempre a bàsquet, tenia el gest automatitzat del salt. I quan em va atropellar el cotxe, em va salvar el salt.

¿De debò?

Vaig saltar i només em va agafar la cama esquerra. Si m’arriba a enxampar el genoll… a prendre pel cul tot.

¿Quant va trigar a recuperar-se?

Sis mesos.

Sis mesos als EUA...

És una pasta. Em van posar en un programa de víctimes il·legals. Perquè estava d’il·legal també. Això hi va ajudar [riu]. No vaig haver de pagar l’hospital.

¡Víctima il·legal!

Vaig haver de sortir per Mèxic.

Surreal, sí.

A Tijuana vaig agafar un autobús fins al DF. 52 hores d’autobús mexicà, uf!

¿Li queden cicatrius?

No. Em queda la cicatriu de... Molt orgullós d’afrontar una cosa tan bèstia. En un principi el braç esquerre no el podia moure i em quedava coix per a tota la vida. Vaig començar amb la trompeta per això: perquè no podia fer servir l’altra mà i jo necessitava tocar. Vaig aprendre molt. Era un temps de parar.

La vida li va dir…

“Para”. Ja he estat dues vegades a punt de morir [ho diu somrient]. De l’apèndix fa poc, que estava a punt de petar.

¿Quan?

Al juliol. Vaig anar al metge perquè em feia mal a l’estómac i em van enviar a casa. I era apendicitis. Vaig tornar i vaig fer que em veiés el cirurgià. I en 5 minuts estava a dins.

¿Fa plans?

Tinc un pla general: que és no parar. Tirar sempre endavant.

feina

La seva primera feina va ser muntar escenaris a la festa major de Gavà.

Sí.

Ara s’ho deu saber muntar vostè sol.

És el que he fet: he muntat una empresa per a mi.

Va començar a cantar per ‘frunjir’ [es va inventar aquest verb perquè a la tele no n’hi deixaven dir un altre “que comença per efe i vol dir ‘agafa el que és teu i dóna’m el que és meu”].

Radicalment [riu]. En veritat era una passió que tenia de petit.

¿’Frunjir’ o cantar?

Totes dues, totes dues. Però em va venir abans la música que el frunjir.

¿I funciona?

Sí. Quan veus algú que sap el que fa és el més sexi que hi ha.

No es posa nerviós.

No.

“Si t’has menjat cinc bars amb borratxos i cocaïnòmans, pots amb una càmera de televisió”, ha dit.

I llavors ja no tenia nervis.

¿Què és el que més l’ha endurit?

Al final és una actitud. Em sento una persona endurida, però perquè jo he buscat molta vida.

¿L’ha buscat?

Jo he anat a buscar les coses que volia viure. Molts amics em diuen: “Quina sort que te’n vas anar als EUA”. Jo els dic: “Doncs vés-hi tu” [riu].

¿Tasques pendents?

Un disc que vaig gravar. D’humor i d’amor, que són dues coses que lliguen perfectament. Humor i desamor lliguen també, però no tinc autoritat. No puc parlar de desamor quan sóc tan feliç.

AMOR

No pot parlar de desamor. ¿No l’han deixat mai?

Sí. Puc parlar de desamor i consolar els meus amics. Però tinc molt poca paciència amb el drama. Amb el drama i amb els borratxos. Perquè sóc molt positiu.

¿Plora?

Gens. Zero.

¿Gens?

No. No sé què passa amb els meus lacrimals [riu] que m’hidraten bé la retina, però no tinc líquid de sobres.

Un dilema del seu propi monòleg: si estigués dalt d’un precipici i amb una mà agafés la seva nòvia i amb l’altra el seu millor amic, ¿a qui deixaria caure?

[Somriu. Sospira] Al meu millor amic. Perquè la meva nòvia llegirà això. I, a més, l’amic té aquella cosa que ho entén. De fet, no hauria d’escollir perquè el meu millor amic es deixaria anar.

¿Algun acudit amorós dels seus espectacles està basat en fets reals?

Tots.

¿Alguna ex, com diu al seu xou, l’ha abandonat per telèfon amb un “et deixo que estic conduint”?

No, això ho he fet jo.

¿Vostè?

Jo he deixat per Whatsapp. Però perquè la conversa ja s’hi encaminava. Dir les coses en persona està sobrevalorat.

A la tauleta de nit hi té un ‘Kama-sutra’.

Tenia, perquè ara no tinc tauleta de nit.

Deu tenir una postura sobre les dones.

Sempre he sigut un estudiós del tema. Jo sóc més de donar plaer que de rebre, en general. El mateix en el sexe que en la vida. Però després sóc tan exigent com generós.

És dels que porta l’esmorzar al llit.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Sí. Jo veig el romanticisme en les coses quotidianes. Crec que és molt fàcil portar roses una vegada a l’any. El que és difícil és fer el suc de taronja cada matí.