Pissarro, el corredor de fons de l'impressionisme

Va ser el primer. I el més estimat pels seus companys. Cézanne el va definir com a "humil i colossal", mentre que Gauguin el va reconèixer com "mestre". La historiografia el considera el patriarca del moviment. I els fets avalen la primacia. El 1873 va redactar els estatuts de la cooperativa de l'associació d'artistes que va posar en marxa les exposicions impressionistes, i va ser l'únic que va participar en les vuit mostres que el grup va celebrar entre 1874 i 1886. És Camille Pissarro (1830-1903), mestre, mentor i amic de Monet, Renoir, Sisley, Degas, Cézanne, Gauguin, Seurat, Signac i Caillebotte. Una figura fonamental de l'impressionisme i, a la vegada, la més desconeguda. El perquè del seu ostracisme popular s'ha de buscar en la sort dels seus col·legues. "La seva carrera va ser eclipsada per l'immens èxit del seu amic Claude Monet", a judici de Guillermo Solana, director artístic del Museu Thyssen i comissari de Pissarro, l'exposició que després de passar amb èxit l'estiu al centre madrileny aterra ara a CaixaForum Barcelona.

Però no només l'autor d'Impressió, sol naixent' (1872) –obra que va donar nom al moviment– va fer ombra al geni de Pissarro, hi havia també un altre gran, Pierre-Auguste Renoir. Tots dos, pintors més coloristes, més seductors i més atractius per al públic, i per tant més cèlebres que Pissarro, un artista molt sobri i auster en recursos. Tampoc va ajudar la seva fortuna la fixació que sentia per l'entorn rural. Mentre els seus col·legues pintaven els escenaris d'oci de la burgesia de París, ell plasmava als seus llenços paisatges campestres de Louveciennes, Pontoise i Éragny en què els pagesos eren els protagonistes.

De manera que anteposava els camps llaurats als prats, els horts als jardins decoratius i el seu interès pictòric en la comercialització de les seves obres, molt menys demanades que les de Monet i Renoir. Tot plegat va fer que perdés la primera fila de la popularitat. Però això no significa que no fos un dels grans. "És una figura clau i fonamental de l'impressionisme –explica Solana–. Aquesta mostra el que pretén és vindicar Pissarro i donar-lo a conèixer". Per a això, l'exposició, la primera monogràfica del pintor a Espanya, reuneix gairebé 70 peces de col·leccions públiques i privades de tot el món, entre elles una famosa paleta on l'artista va plasmar una escena campestre combinant els colors de l'arc iris.

"La seva pintura és una pintura que necessita que hi entrem. Pot ser molt atractiva però potser no és tan seductora a primera vista com la d'altres grans impressionistes –continua Solana–. No és un pintor que arribi i triomfi, és més un corredor de fons. La seva obra requereix una mica d'atenció, familiaritzar-se amb el seu món i adonar-se que no és el mateix món que identifiquem sempre amb l'impressionisme: les roselles de Monet i els para-sols de Renoir. És un altre impressionisme, una mica més discret i més sobri, però més sòlid també en molts sentits. Un impressionisme més terrestre, menys de l'aigua i més arrelat en el realisme de la generació anterior. És un pintor que està més en connexió amb Corot i Courbet".

De fet, per edat, Pissarro va fer de pont entre els grans pintors francesos de mitjans segle XIX i els postimpressionistes de final de segle. No en va era 10 anys més gran que la resta del grup, més fins i tot que Édouard Manet, que sol aparèixer com la figura precursora del moviment. La seva edat, a més del seu caràcter generós, bondadós i conciliador, el va portar també a exercir de mentor d'algun dels seus companys d'ofici: a Cézanne li va ensenyar a aclarir la seva paleta i la tècnica impressionista quan pintaven junts a la riba de l'Oise, entre 1873 i 1874. 

També es va acostar a ell Gauguin quan era aprenent, i van tenir la seva protecció Seurat, Signac i els joves pintors neoimpressionistes. "És una figura gairebé patriarcal", manté Solana. Però la didàctica no va ser l'única vocació de Pissarro. Hi havia també la política, amb unes idees centrades en els postulats anarquistes. "Entre els impressionistes hi havia moltes postures polítiques, que anaven des de la dreta conservadora fins a l'esquerra radical. Per exemple, Degas o Renoir se situaven a l'extrem dret del grup, Monet era més aviat de centreesquerra i Pissarro sempre va estar a l'esquerra més radical. Va començar en el socialisme moderat i va evolucionar ràpidament cap a l'anarquisme, era un admirador de Kropotkin, amb unes idees molt clares i molt militants a favor del proletariat", exposa Solana. Una cosa que per al comissari té molt a veure amb el fet que sempre pintés pagesos als seus quadros. "Encara que la seva pintura no era un pamflet, no era políticament agressiva", aclareix.

Amb tot això, ¿qui era Pissarro? "Aquesta és la meva biografia: nascut a St‐Thomas (Antilles daneses) el 10 de juliol de 1830. Vaig venir a París el 1841 per entrar a la pensió Savary a Passy. Al final de 1847 vaig tornar a St‐Thomas, on vaig començar a dibuixar mentre estava empleat en una casa de comerç. El 1852 vaig abandonar el comerç i vaig partir amb Fritz Melbÿe, pintor danès, cap a Caracas (Veneçuela), on em vaig quedar fins a 1855 [en què vaig tornar a París], a temps per passar tres o quatre dies a l'Exposició Universal. A partir de llavors em vaig establir a França. Quant a la resta de la meva història de pintor, està vinculada al grup impressionista", segons va escriure el mateix artista al galerista Paul Durand-Ruel el 1886. I en aquest punt, l'impressionisme, arrenca la mostra.

"Explica la seva evolució des dels anys 60, etapa en què encara està influït per Corot i Courbet, fins a la seva mort, el 1903", avança el comissari. Així, un autoretrat de l'última època obre la mostra que avança de forma cronològica fins a arribar a les sèries urbanes executades per Pissarro en el tram final de la seva carrera, entre 1890 i 1903. Va ser quan, amb un problema a la vista que li impedia treballar a l'aire lliure, va pintar les vistes que veia des de les habitacions d'hotel que utilitzava com a estudi a París, Londres, Rúan, Dieppe i Le Havre, port on havia desembarcat mig segle abans provinent d'Amèrica. D'aquest període és 'Rue Saint-Honoré a la tarda. Efecte de pluja' (1897), propietat de la col·lecció Thyssen i ara reclamat pels descendents de Lilly Cassirer, una jueva que es va veure obligada a desfer-se de l'obra per fugir de l'Alemanya nazi. 

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

"En aquesta última etapa, el que havia estat un pintor rural tota la seva vida, va descobrir un nou tema i el va explotar meravellosament. És una gran sorpresa veure com es va renovar, i com va pintar les vistes de ciutats", sentencia Solana, que qualifica el moment d'"espectacular", però n'hi va haver un altre, puntualitza. "Quan a Louveciennes va inventar l'impressionisme amb Monet". Els paisatges de la carretera amb arbres que va executar estan entre les primeres visions impressionistes, com 'Camí de Versalles, Louveciennes, sol d'hivern i neu' (1870).

D'aquí, i de tota la resta, que Paul Cézanne –al qual el Museu Thyssen de Madrid dedicarà una altra important retrospectiva a partir de febrer del 2014– no dubtés a afirmar: "Pissarro és el primer impressionista".