Xavier Sabata: "M'agrada mostrar moltes cares"

Aquest homenàs de pèl al pit i a l'esquena canta com els àngels. I també com els dimonis, almenys els de Händel. Elcontratenor Xavier Sabata (Avià, Barcelona, 1976) ha conegut una progressió increïble i avui, als seus 37 anys, se'l rifen els Bieitos, Chrysties i Jacobs de mig món. Potser hi ha altres contratenors amb una tècnica superior i aguts més divins, però pocs comuniquen tant com ell sobre l'escenari. Dels que no s'obliden, vaja.

Sabata ha creat, a més del seu primer gran projecte musical, “una declaració d'intencions”. Es diu 'Bad Guys'i és un encàrrec delFestival de Halle, la localitat natal del compositor Georg FriedrichHändel. Sabata mostra a la portada la seva cara més malèfica. 'Bad Guys' són els nois dolents, els cràpules de les òperes de Händel, una filigrana barroca que interpreta acompanyat perIl Pomo d'Oroi amb la direcció deRiccardo Minasi. Si teniu oportunitat de veure (i escoltar) elcom es va fer a Youtube, entendreu com Sabata, amb una formació teatral sòlida 'va estudiar a l'Institut del Teatre', ho dóna tot en cada ària. Tot i que hem d'advertir que Harmonia Mundi Ibérica ha fet fallida, així que només és possible aconseguir el CD per internet, per a desesperació de molts amants de la música antiga.

Sabata va presentar els seus 'Bad Guys' el 28 de maig alPalau de la Música de Barcelona, amb la mateixa formació amb què va gravar el disc. “No cantava a Barcelona des del 2009, estava emocionat”, recorda avui, que es presta encantat a posar i que arriba a la cita carregant amb els seus vestits deMaison Martin Margela. “M'interessa moltíssim la moda, de veritat. Fins i tot vaig voler estudiar disseny de moda. Això de posar, no tant [riu]”. Som a la suite 360 graus de l'hotelLe Meridien. Amb ell descamisat, maquillat i disposat a posar de perfil amb dues cares, masculina i femenina, amb una calavera i una àncora deThomas Sabo i amb un delicada arracada art decó de la col·leccióMasriera.

“Els contratenors tenim fama de tenir unes veus pures, angelicals. I és una fantasia. El contratenor pot ser tan dramàtic i terrenal com angelical. I tan masculí com femení. Hi ha llums i ombres. Com a intèrpret m'agrada mostrar moltes cares, és la gràcia de l'ofici”. També parlant surten a la llum les ombres.

La seva carrera és meteòrica. ¿Coneix el vertigen?

Tot és bastant surrealista i natural al mateix temps. Jo sempre vaig voler ser 25 coses diferents i totes a la vegada. Encara vull ser moltes coses. Per exemple, els meus pares em van apuntar a música i jo vaig triar el saxo. I estudiant saxo, em vaig matricular en Filosofia i en Art Dramàtic. A cap d'un any vaig veure que tot no podia ser i vaig deixar la música de banda. Com a actor no és que m'anés malament, però em vaig adonar que tampoc encaixava. Amb 'El musical més petit' jo cantava música lleugera, pop. A mi el musical m'agradava, però com a públic. Al final vaig entendre que el que em fascinava, des de sempre, era el barroc, un món per descobrir.

¿I ja tenia aquesta veu?

Tenia facilitat per cantar en aquest registre que vulgarment es coneix com de falset. Les meves cordes no patien i em vaig llançar. El meu últim treball com a actor va ser alTeatre Lliure: 'Evita Perón'. [“Sabata era una Evita superlativa en tots els aspectes”, recorda el seu director,Jordi Prat i Coll]

Va marxar a França, a provar sort en un jardí de veus celestials.

Sí. Jo en dic l''Operación Triunfo' del barroc. És el concurs 'Jardin des Voix', deWilliam Christie a Caen, Normandia, tot molt sofisticat i molt francès. Me'n vaig anar a fer l'audició amb 26 anys. Érem uns 400 i ens van escollir 7. Vam fer un stage i després ens en vam anar de gira per tot el món. Van ser uns concerts escenificats, els va gravar Virgin. A partir d'aquí sí que tot ha anat molt ràpid. Vaig entrar en el mercat internacional. Em va catapultar.

¿Què el fascina del barroc?

Tot i que hi ha molts estudis sobre la música d'aquest període, queda molt per fer. És una pàgina en blanc. La part historicista està bé, però jo no busco una rèplica. Jo intento fer una interpretació contemporània, filtrar aquesta música pel meu propi ésser. Per a mi el coneixement no és un fi, és un mitjà per arribar a un altre lloc, per transcendir. Unescultor, unpintor, unmúsic... han de conèixer la tècnica, però per arribar més lluny, o almenys intentar-ho. Jo vull que la meva interpretació commogui qui m'escolta. I és el que espero d'altres artistes.

¿I què el fa un període tan actual?

Vivim un món molt eclèctic, en conceptes i idees, on tot conviu i es reinventa, on les essències s'han perdut i tot es construeix sobre el que ja està construït. Això connecta amb el barroc, on s'havia de disfressar tot, on darrere de tant daurat hi havia molta fragilitat, molt clarobscur. Això és el que realment m'atrau. Moltes vegades ens quedem amb les parts il·luminades dels quadros, amb els feixos de llum, i a mi m'interessa la part en penombra, les ombres deCaravaggio. Jo ho entenc com una metàfora. Avui també tenim espais negres. Per mi és barrocAntony and the Johnsons.

¿I els seus maleïts de Händel?

És clar, ells també. No és un posat. De les ciutats, més que en les avingudes il·luminades, em fixo en els carrerons. I del repertori, igual. M'agraden les èpoques de transició, els malvats, que són més interessants que els bons. Som així de contradictoris i complexos. Jo hi ha dies que em sento molt sofisticat i altres, un mamarratxo, per dir-ho suau.

Vostès, els contratenors, són hereus dels 'castrati', tan fascinants com atroços.

Vaig dedicar la meva tesina a un d'ells i és cert que, si fas un judici moral, és una atrocitat. Però s'ha d'entendre també com una forma de construcció musical. Amb ells la música va fer un salt qualitatiu cap endavant. Els compositors van poder compondre altres obres perquè els cantants podien arribar més i més lluny. Ells van ser les primeres dives. I al voltant d'ells va sorgir molta llegenda, com la que eren uns grans amants.

Només uns elegits van triomfar.

Cert. Pensi que a principis del segle XVIII hi havia a Itàlia 22.000 'castrati' amb feina. Per a una família pobra, si un fill entrava en una capella a cantar era una salvació. L'Església va jugar molt bé les seves cartes. La castració estava prohibida, però deien que era un accident: ho atribuïen a la caiguda d'un cavall.

¿Com evoluciona la figura del contratenor?

Fem molts papers escrits per a castrati, sí, però ara hi ha una quantitat molt diferent de colors. Ha crescut la credibilitat vocal. Per exemple, a 'Il Sant'Alessio', una òpera sacra que vaig fer ambWilliam Christi iLes Arts Florissants, érem fins a vuit contratenors. Jo interpretava la mare dePhilippe Jaroussky. Ja no hem de fer tot el repertori:Bach, Händel, Scarlatti... Jo sóc contratenor contralt i no faig segons què perquè no és per a mi. Tampoc cant o música medieval.

Des d'aquesta òpera vostè ha canviat, no sé si de veu, però sí de físic.

Em vaig treure 40 quilos passant molta gana [riu]. Ho vaig fer per salut. I va canviar tot, menys la veu. Perquè ara puc accedir a papers en muntatges d'òpera que abans no m'oferien. Ara em cuido. Sóc un fanàtic delPilates. I em sento molt millor.

¿Quines condicions s'han de donar per ser un contratenor?

En nosaltres, a part de la tècnica i de l'amor al repertori, s'ha de donar el que jo anomeno elfactor psicoemocional, que és que tot encaixa, que no vas amb aquesta barrera per exemple del 'jo canto amb aquesta veu, però sóc un supermascle'.

Els directors d'escena estan encantats amb vostè. Calixto Bieito el primer. ¿Què és el més bèstia que li ha fet fer?

A 'El gran teatro del mundo', deCalderón de la Barca, amb música deCarles Santos, li vaig demanar que no em despullés ni em fes córrer una altra vegada amb sabates de taló per tot l'escenari, que és una cosa que el fascina. Però no sé: una dutxa de sang, anar per la platea en calçotets i amb el cos cobert de Nutella i regalimant vi, amb un collaret de 10 metres de perles i cantant una ària... el normal [riu]. Jo estic enamorat artísticament de Calixto. Per a mi és un oasi. Amb ell tot és possible.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Ha cantat a Torroella de Montgrí i d'aquí uns dies, el 10 d'agost, canta a l'església del seu poble.

És la primera vegada que faig un recital a Avià. Estaré en família. Allà serà un altre repertori, sobre els 'dilettanti', i en faré un disc, espero.