Blur: "Ara estem disfrutant de tocar junts sense pressions"

Hi havia un munt d'espinoses i indispensables preguntes sobre identitat i arrels que podien definir-te en un institut dels 90. “¿Ets de lletres o de ciències?”. “¿De quin equip ets?”. “¿Per què estàs llegint en lloc de jugar?”. Entre totes aquestes, n'hi havia una que era la bàsica: la seva resposta t'acompanyaria com a lletra escarlata fins després de la selectivitat: “¿Oasis o Blur?”.

Alex James, baixista dels segons, riu quan li explico fins a quin punt formar part d'un bàndol o l'altre podia ajudar-te a guanyar o perdre amics. Sembla que a Anglaterra encara era més accentuat, encara que últimament, diu James, la febre Blur té fins i tot més conseqüències a Espanya que allà. “Estem al·lucinant; encara que sembli mentida, tenim més fans d'Espanya que del Regne Unit a Facebook”.

La setmana que ve comença el Primavera Sound. El cartell, com de costum, no presenta res de farciment i els solapaments s'han convertit en matèria de forta discussió a Twitter les últimes setmanes. Però una gran majoria té clar què no es vol perdre: Blur (actuen la jornada de divendres, dia 24, a partir de la 1.30 h). És la primera vegada des del 2003 que el grup toca per aquí amb la formació clàssica al complet, és a dir, James, el líder Damon Albarn, Dave Rowntree (bateria) i Graham Coxon (guitarra). “Ens fa il·lusió tornar a tocar amb Graham a Barcelona. En aquest temps he tingut fins a cinc nens, que és meravellós. Però està bé tornar a la música i sentir la resposta, l'afecte del públic. Ens posem bastant emocionals quan toquem en directe ara”.

Segons James, l'últim parell d'anys ha estat tot un 'trip' nostàlgic. En part pel treball dedicat a recopilar, l'any passat, tot el material inclòs a 'Blur 21', un cofre que reunia els set discos d'estudi del grup, quatre discos de rareses inèdites i tres DVD. “Va ser una feina àrdua però també reconfortant. Que ens va fer advertir realment el que havíem sigut com a banda”. De la seva actuació com a caps de cartell en el concert de clausura dels Jocs Olímpics a Hyde Park, l'agost de l'any passat, recorda una “estranya sensació de comunió” i “molt orgull”. “¿Què hi pot haver millor que tocar per tancar els Jocs Olímpics?”, afegeix amb alegria sincera.

Alguns fans, si no tots, sí que creuen que hi ha una cosa millor: un disc nou. Públic i crítics van adorar els seus últims nous temes, 'The puritan' i 'Under the westway', material d'un 'single' publicat el juliol de l'any passat. L'àlbum no es preveu per ara. “Tot està anant molt bé i no volem carregar-nos amb la pressió de fer un disc”, assenyala de forma bastant rotunda. O potser no tant: “En realitat, et podria donar una resposta diferent cada setmana. Però per ara estem disfrutant simplement de tocar junts. Sense pressions. Realment disfrutem”.

Ara queda saber si James s'animaria a reviure també Me Me Me, el projecte de curta vida només va publicar un single, 'Hanging around' que el va unir a components d'Elastica (Justin Welch) i Duran Duran/The Lilac Time (Stephen Duffy).

Blur es van formar a Londres el 1988. En aquella època tenien el nom de Seymour, en homenatge al personatge de J. D. Salinger Seymour Glass. Feien un pop psicodèlic al més pur estil del Manchester de l'època; en sintonia amb The Stone Roses i Happy Mondays, encara que amb influències més enllà de la cervesa: Pixies, Kurt Weill, el 'Teatre de la crueltat' d'Antonin Artaud' El novembre del 1989, el segell Food es va interessar per ells, però abans de fitxar-los va exigir dues coses a la banda: el canvi de nom i que Dave, el bateria, deixés de sortir als concerts en pijama.

Havia nascut una llegenda. Poc menys d'un any després, el seu primer single, 'She's so high', era escollit com a Single de la Setmana per New Musical Express i Sounds. El següent single, el ballable 'There's no other way', produït per Stephen Street (The Smiths), també va apassionar la premsa i els va servir per aparèixer al mític programa 'Top of the Pops' per primera vegada. Quan va aparèixer el seu primer àlbum, 'Leisure', alguns no les tenien totes. L'NME publicava: “Blur són realment bastant bons. Però no són el futur”. S'equivocaven. A finals del 1991, el grup s'atreveix amb una primera gira per l'Amèrica del Nord per promoure Leisure i el modest èxit de 'There's no other way'. Blur eren massa 'british', segons sembla, per als americans, però James recorda aquella època amb carinyo i excitació: “Recordo ballar a l'Studio 54. I estar fascinat en realitat amb tot el que vèiem al nostre voltant. Però també és veritat que fins que no viatges no saps d'on ets, i va passar que amb els nostres viatges als EUA, vam aprendre a apreciar més el Regne Unit. En qualsevol cas, per a mi aquella primera gira va ser un xoc, en el millor sentit possible. Vaig passar de viure en un edifici amb okupes a estar en hotels de luxe. Viatjar és el plaer més gran d'estar en una banda”.

El difícil segon àlbum ('Modern life is rubbish', del 1993) va ser, en el seu cas, especialment difícil i quan va aparèixer, tot i les bones crítiques, va obtenir bastanta indiferència popular. El gran 'boom' arribaria un any després amb el hit 'Girls & boys' i un àlbum, 'Parklife', clàssic instantani. La resta, com s'acostuma a dir, és història. Un altre any després, el 1995, la banda es quedava tancada en una emissora de ràdio a Madrid per por de ser devorada pels fans. “És un dels nostres moments favorits com a grup [riuen]. No hauríem sobreviscut”. És el perill de publicar cançons tan encomanadisses com 'Girls & boys' i 'Country house', single que acabaven d'estrenar. I de ser bastant 'cute', és clar.

Els plors per la cancel·lació de Blur al Festival de Benicàssim del 1997 encara se senten ressonar pels voltants d'aquell lloc. Va ser el famós “any de la pluja”, quan un temporal va castigar el festival i una bossa d'aigua va enfonsar el sostre de l'escenari on actuava la banda Urusei Yatsura. “¡Bons temps!”, diu James, rient. “No, de debò, allò va ser perillós. Si no ho recordo malament, es van entollar uns generadors i podria haver passat una catàstrofe”.

En aquells anys, New Musical Express seguia a curta distància cada moviment del grup i va implicar Blur en una mena de batalla dialèctica amb Oasis. Aquells dies Noel Gallagher, dels segons, va arribar a dir-li a un reporter que esperava que Alex James i Damon Albarn “agafessin la sida i es morissin”. Bastant de bojos. “Damon i Noel ara són bons amics, és curiós”, diu James. “Moltes de les seves diferències van ser construïdes per la premsa. Però, realment, Oasis sempre van ser una gran banda. A mi sempre m'ha caigut bé Liam. No hi havia tant tracte, jo coneixia els nois”.

Ara hi ha tracte i fins i tot carinyo: el 23 de març d'aquest any, Noel Gallagher, Damon Albarn i Graham Coxon (amb Paul Weller a la bateria) van interpretar junts el 'Tender' de Blur en la quarta nit dels concerts en benefici de la Teenage Cancer Trust, una fundació que ajuda nens i joves que tenen càncer.

La vida d'Alex James està allunyada, des de fa uns anys, del soroll i els colors de la fama rock. “En realitat, les vides de tots han canviat des dels dies de màxim auge del grup”, afirma.

Ell viu des de fa uns anys amb la seva família en una granja a Kingham, Oxfordshire, a la regió de muntanyes baixes dels Cotswolds. Allà fabrica formatges que han rebut premis, com els de la gamma artesanal britànica Alex James Presents: creacions amb noms com Good Queen Maude, Little Wallop i, curiós, Blue Monday, com el clàssic de New Order. ¿Quin gust té el Blue Monday? “És un formatge blau Shropshire”, explica James. “Amb un punt picant”. L'artista granger va explicar el seu salt del rock a les vaques al llibre 'All cheeses great and small: A life less blurry'. Si té tantes ganes de tornar a Espanya, en part és pels formatges. “M'encanta el formatge manxego. I en vull tastar un que només es pot trobar en una cova. Ara mateix no recordo com es diu. També vull anar a El Celler de Can Roca. Ha estat declarat millor restaurant del món fa uns dies, ¿oi?”. El 'tour' de Blur serà gastronòmic o no serà.

Lluny del brogit del món, James es dedica als seus fills, els seus formatges i també a les seves carreres pel mig del camp. Quan li pregunto quina música porta a l'iPod, em dóna una resposta de verdader amant de la naturalesa: “Escolto els meus voltants”. També es perd “en el ritme dels peus”, diu.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

“Era el fan més gran dels Beatles que existia sobre la Terra, un verdader malalt. No sabia escoltar cap altre grup. I així vaig arribar a cremar-los completament: ara no sento res quan els escolto”. Quan cremes el teu grup favorit, una opció és escoltar els grups que els van fer qui van ser, els orígens del seu so. “¡Ara escolto els favorits dels Beatles! Roy Orbison, Leadbelly, molta música americana dels anys 30, músics blues de l'era de la depressió'”, diu amb entusiasme. “Gràcies a internet i Youtube pots tenir accés a música que abans era difícil de localitzar. Si no arriba a ser per la xarxa no hauria conegut mai tan bé Leadbelly”.

Alex James té compte oficial a Twitter, encara que tampoc l'utilitza amb gaire regularitat. ¿És una part de la xarxa que no l'atrau tant? ¿Ha tingut alguna experiència desagradable amb els fans? “No, no és això, és només una qüestió de mandra. De fet, hi tornaré i tuitejaré en espanyol. Hem d'agrair tot aquest amor”.