«La UE Sant Andreu es mereix ser ja a Segona A»

Una pilota. Aquest va ser el regal que, als 6 anys, Jaume Creixell va demanar als Reis d'Orient. I Ses Majestats van arribar des d'Orient amb una pilota i unes botes,«que pesaven més que jo»,recorda.«Imagina't l'afició que ja es respirava a casa. El meu pare ja jugava a futbol de manera professional, a l'Iberia i el Martinenc»,comenta Creixell, denominat en el seu momentel Tigre, encara avui no sap per què. El que sí que té molt clar és que el futbol ho ha estat gairebé tot en la seva vida:«Futbol, futbol, feina i família», puntualitza el tertulià de televisió (Esport3, amb Xavi Valls, a TV3, iEn joc, amb Sique Rodríguez, a Televisió de Badalona), i ràdio (RAC-1, amb Toni Clapés, i aLa Graderia, a la SER i Ona FM).

Amb aquella pilota i aquelles botes, Creixell va iniciar una llarga relació amb el futbol: des dels 6 fins als 30 anys, com a jugador professional, i 39, a partir de llavors, com a entrenador.«39 anys seguits entrenant és una satisfacció per a mi. En el camí he deixat molts amics i suposo que algun enemic també. Tinc un caràcter fort»,reconeix Creixell, habitual en les captures del programa APM? de Televisió de Catalunya per la seva naturalitat comunicativa.«A la meva edat -69 anys-, puc dir les coses ben clares»,afirma. Entre les frases més cèlebres de Creixell hi ha: «Si no tinc raó, me la tallo i em faig monja!», «Tinc els pebrots que m'exploten!» i «Compra't una calavera i una pinta i li fas la clenxa al mig». Creixell les porta totes tres impreses en un bolígraf, que reparteix com asouvenir.

L'ascens

Jaume Creixell va néixer l'11 de juliol del 1942 al Clot, al districte veí a Sant Andreu. I va ser quan jugava amb l'equip de la Damm, a Nou Barris, al costat del cementiri de Sant Andreu, quan el van cridar per anar a jugar al Badalona.«El porter es va lesionar i em van venir a buscar. Jo tenia 18 anys»,explica. Creixell va ser també el primer jugador de la Damm que jugaria en un equip de primera. Va ser el 1961 amb el Betis.

Com a jugador, Creixell va passar pel Barça, en infantils i juvenils. Allà va coincidir amb Salvador Sadurní i Josep Maria Fusté (juvenils) i amb Albert Lesan feien torns a la porteria en la categoria infantil. Terrassa, Badalona, Elx i Jaén (a Segona Divisió), van ser altres dels seus equips.

Com a entrenador ha estat al Badalona, el Mataró, el Santboià, el Premià i el Manlleu, entre d'altres. El 1988 va entrar a entrenar el Sant Andreu, en la primera de les vuit temporades, no seguides, que ho va fer, entre elles, al 90 quan van pujar a Segona Divisió B.«Actualment el Sant Andreu ja hauria de ser a Segona A. S'ho mereix, però a Lugo l'hi van prohibir amb un calamitós arbitratge, com si no interessés un altre equip de Segona A amb les quatre barres»,opina des del restaurant Dopazo, on sol anar, avui en família i abans amb els seus jugadors.«Un pa amb tomàquet aixeca l'ànim de qualsevol»,expressa. A la taula, una de les ampolles de cava que llueixen el seu cognom, procedent de la cava que ara gestiona el seu fill.

Més enllà del Sant Andreu

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

Jaume Creixell fa quatre anys que no ha volgut tornar a entrar al camp del Sant Andreu.«Porto l'equip al meu cor, però cobert amb un vel», declara.«Amb ell vaig passar els millors anys de la meva vida, però aquest matrimoni es va trencar. Vaig sentir que algunes persones no em van tractar com jo considerava que em mereixia»,afegeix. «El Sant Andreu i jo hem subsistit mútuament i m'alegraria que aconseguissin l'ascens», confessa.«Però, com el meu pare, que era taxista, sempre em deia: 'Quan et facin mal, aixeca't perquè no et tornin a ferir, però no hi tornis més'», expressa Creixell.

«Recordo quan hi va haver problemes per pagar les nòmines als jugadors, un dia vaig anar al banc i vaig treure set milions de pessetes. Sabia que Joan Gaspart acabaria pagant, però jo podia avançar-los els diners i així ho vaig fer»,diu.«Al final, sempre tiràvem endavant», afirma qui avui va a Sant Andreu a comprar. «El barri té moltes i bones botigues i és molt agradable passejar pels carrerons», declara, mentre el saluden pel carrer.«Sant Andreu té una sort que molts equips no han sabut aprofitar, que és tenir el camp al centre, dins del barri. Quan vam pujar a Segona, hi havia unes 15.000 persones amb la Fària o el cigarret, socis que anaven -i van- a peu al camp...»,rememora abans d'afirmar:«Tinc el batxillerat del carrer perquè dic el que penso». Com que no sóc periodista, ho puc fer», afirma el tertulià, amb part del seu batxiller als carrers de Sant Andreu.