Carlota Giménez: «Fa 50 anys hi havia vaques a Montbau»

Va néixer al mateix barri, Font d'en Fargas, on ha passat tota la seva vida. Potser per això, Carlota Giménez (Barcelona, 1949) defensa amb tant ímpetu que s'ha de conèixer el lloc on un viu, estimar-lo, per poder-lo defensar. Al complir els 44, Giménez va decidir graduar-se en Antropologia Social i dedicar-se a la seva gran passió: la història local d'Horta-Guinardó. El seu últim treball commemora el 50è aniversari del barri de Montbau.

—El 26 de març va presentar Montbau, un barri de Collserola. ¿Com va néixer la idea del llibre?

—Me'l va proposar la comissió que organitzava els actes del 50è aniversari de la creació de Montbau. L'associació de veïns va tenir la idea d'escriure la història del barri, però van veure que exigia una gran dedicació. Jo ja havia escrit altres llibres sobre la història de la Font d'en Fargas, on he viscut sempre, i sobre la importància de les fonts i les rieres d'Horta, i me'l van encarregar a mi.

—¿Què hi havia abans on avui s'ubica el barri?

—Fins als anys 60, Montbau era un espai semirural, no estava urbanitzat. El terreny on se situa eren dues enormes finques, Can Barret i Can Gallart, que es dedicaven a l'explotació agrària i al cultiu de vinyes i ametllers. El passeig de la Vall d'Hebron era una carretera d'un sol carril i la gent baixava fins a Horta a comprar. ¡Fa només 50 anys, a Montbau hi pasturaven vaques!

—I ¿com es va forjar aquesta urbanització?

—En un parell d'anys, el barri va passar d'estar pràcticament despoblat a acollir 10.000 habitants de cop i volta. Aquests acabats d'arribar es van trobar totalment incomunicats amb Barcelona, i això els va obligar a organitzar-se per exigir els serveis més bàsics, com ara aigua corrent, transport públic i escoles per als nens. També demanaven una parròquia pròpia i zones d'oci infantil.

—Però no van obtenir resposta.

—No. L'ajuntament franquista no era gaire partidari d'atendre les demandes veïnals, així que els mateixos residents van crear i van gestionar aquests serveis. Amb la transició, el consistori es va descentralitzar per districtes i va començar a fer-se ressò de les reivindicacions dels veïns, però van ser les entitats i associacions les que van forjar el barri tal com és ara.

—¿Quina mena d'espais van crear?

—Una lluita preciosa va ser la de la biblioteca. Els veïns van impulsar una biblioteca popular, gestionada per voluntaris. Van demanar a tothom que donés els seus llibres i l'associació de veïns va donar tot el seu fons. Anys més tard es va crear la Biblioteca Municipal.

—Vostè va ser una historiadora tardana. ¿Quan va decidir dedicar-se plenament a la seva afició?

—Encara que la història local sempre ha sigut la meva passió, he treballat tota la meva vida d'administrativa, fins que fa deu anys em vaig posar a estudiar Antropologia Cultural i vaig decidir dedicar-me al que de veritat m'omple.

—¿Per què aquest interès per la història a petita escala?.

—M'interessa especialment conèixer com han evolucionat els barris, el canvi d'usos dels espais i llocs. Aquest tipus d'història s'ha convertit en un boom, però fins fa poc temps no es considerava important. La Història en majúscules era de les elits, de les institucions; la història local, la dels barris, és més social, és la de la gent.

—A més d'escriure llibres, il·lustra els seus veïns amb recorreguts culturals pel districte...

—Fa uns anys vam crear amb uns companys un grup d'estudis sobre Horta-Guinardó, El Pou, amb l'objectiu de divulgar la història dels nostres barris. De moment, ho fem a través de passejades, el primer diumenge de mes, pels llocs més emblemàtics. A cada una s'hi solen apuntar unes 30 persones. La pròxima caminada serà pel vessant dels Tres Turons, que abans es deia la Muntanya Pelada.

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

—¿Per què és tan important donar a conèixer la història dels barris?

—Per nosaltres, és clau que la gent conegui el lloc on viu, que aprengui a estimar-lo per poder-lo defensar. H