«El Guinardó té un punt de poble i els avantatges de la ciutat»

Tenia 11 anys quan va anotar la primera temperatura a la terrassa de casa seva. I va ser al Guinardó, el barri on Eloi Cordomí va néixer, va créixer, i ha viscut 27 anys, encara que aquesta setmana s'instal·la a viure al Poblenou. El cor li diu que el seu retir és només temporal. «Si algun dia em compro una casa, m'agradaria que fos al Guinardó -assegura-, però ara he buscat i buscat i no l'he trobat encara». «Al centre de la ciutat, no hi podria viure. Com a màxim, la meva frontera seria a l'Hospital de Sant Pau», indica el jove meteoròleg de Televisió de Catalunya. «Necessito tenir una sortida a prop de casa, per escapar-me a la muntanya amb facilitat», apunta.

Això de matinar per començar el dia juntament amb l'equip d'Els matins de TV-3 de Josep Cuní li permet traslladar-se fins a Sant Joan Despí en cotxe sense por als embussos de les hores punta. «Si hagués de fer-ho en transport públic, trigaria dues hores».

Veïns i parents

Des de la seva nova i imminent ubicació urbana, a prop del mar, Cordomí trobarà a faltar «sobretot la proximitat de la família». Fins ara ha viscut amb els pares i tenia «els avis materns al pis de sota i la meva tia, al de sobre». S'han acabat, per tant, les converses familiars al replà i compartir l'aparcament amb els parents.

També enyorarà tot el que valora més del Guinardó i que, segons ell, no és tan fàcil trobar en altres barris. «Té tots els avantatges de Barcelona i també aquell punt de poble que jo necessito. Està molt ben comunicat, però és tranquil». D'aquesta manera descriu Cordomí l'entorn en què s'ha fet persona i expert en pluja, vent i temperatures. Tot va començar en una aula de l'escola Arrel, al passeig de la Font d'en Fargues i avui desapareguda,on va cursar l'EGB. La seva incipient passió pels fenòmens meteorològics va despuntar en un treball de classe.

L'estació meteorològica que avui en dia continua recollint dades a casa seva, a l'interior d'una illa de pisos del Guinardó situada a prop de la plaça Catalana, ja ho fa automàticament. Però des del 1995, aquest racó del barri li ha servit a Cordomí els valors d'humitat, de pluja i temperatura que apuntava en una llibreta, «un parell de vegades al dia, a la mateixa hora cada dia», precisa. «La meteorologia m'ha permès conèixer molta gent, he après molt, però en la vida hi ha altres coses importants i procuro no deixar de fer res per culpa del temps», explica.

La seva selecció de llocs del districte descobreix, en certa manera, les seves aficions i la seva manera de ser. «El primer dia que presentava el temps al Telenotícies Vespre, per distreure els nervis previs, vaig sortir a caminar. Vaig travessar el parc del Guinardó i vaig continuar cap amunt, fins a arribar a un indret una mica decadent i romàntic, que em va fascinar».

Mirant d'escampar la boira, Eloi Cordomí va descobrir un dels sostres de la ciutat. Damunt del túnel de la Rovira, 360 graus d'horitzó que un turó elevat regala sobre Barcelona, que des d'allà es divisa increïblement clara i pròxima. «Pots veure els carrers perfectament dibuixats, sembla que puguis palpar on viuen els amics, la família, tu... Es veu, des del port del Masnou fins a l'aeroport del Prat, el Montseny, els cims nevats del Pirineu oriental i, a la falda del turó de la Rovira, horts i gallines», diu. Decandència i romanticisme també el duen a passejar-nos pel laberint d'Horta.

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

Fidel als seus

«Com podeu veure, sempre busco naturalesa. La vida de barri és bàsicament la que he fet amb la colla d'amics de sempre. Quedem a la plaça d'Eivissa, prenem alguna cosa al Quimet d'Horta, per exemple i, si és de nit, procurem també fer-ho en algun bar proper, encara que al districte, el tema oci és bastant justet», declara. «Evito agafar el cotxe; si surto de nit, prefereixo tornar a peu a casa», diu Cordomí. Aquestes amistats són un dels puntals que el claven a la ciutat. «Si hagués nascut en un poble i tingués els amics i la família allà, segur que no viuria en una ciutat. Per més que m'atregui la naturalesa, no sabria viure sense la meva gent», confessa Cordomí, a punt d'independitzar-se. «És tot un repte per a mi. Sobretot, perquè estic molt acostumat que m'ho facin tot», confessa.