Les precursores del flamenc al Baix Llobregat més enllà de Rosalía

Tot i que Rosalía no canti flamenc, com defensen les persones que hi han dedicat la vida, la cantant s’inspira en un gènere que ha mamat en una comarca de què han emanat destacades mestres del ‘cante’ i del ball, com la Chana, Paca García, Ana Márquez, Ginesa Ortega o –més recentment– Miriam Vallejo i Mónica Fernández.

«Als anys 60 i 70, el Baix era de les zones on més activitat flamenca hi havia», explica Paco Hidalgo (Posadas, Còrdova, 1950), estudiós del gènere, que recorda que, juntament amb l’àrea del Besòs i Barcelona, la comarca es va convertir en l’epicentre del flamenc d’aquells anys, sobretot gràcies a l’impuls dels migrants andalusos arribats als 50 i 60.

L’auge de les penyes als 60 i 70

Hidalgo va arribar a Cornellà de Llobregat el 1974 i va viure l’auge de les penyes flamenques, creades per divulgar el flamenc i principals responsables, habitualment per herència familiar, que el gènere s’arrelés a la zona. «A les penyes es vivia el flamenc de veritat, el pur», recorda Mónica Fernández (Cornellà, 1973), ‘bailaora’ del barri de Fontsanta.

Explica que es va iniciar en el flamenc per l’afició del seu pare, que la portava sovint a penyes com la Peña Fosforito  –la primera a constituir-se legalment a Catalunya–, on s’envoltava d’artistes. «Als 11 anys vaig començar a anar a les escoles del barri i als 14 vaig decidir dedicar-me a això professionalment i me’n vaig anar a Barcelona», explica. 

«A partir de llavors les penyes es van multiplicar i a Cornellà n’hi va arribar a haver sis d’obertes alhora, a més d’altres entitats andaluses», diu Hidalgo. «En aquella època van néixer més penyes que mai en ciutats com Santa Coloma de Gramenet, Cornellà o l’Hospitalet», afegeix la historiadora i professora Montse Madridejos. 

El fort vincle de Catalunya amb el flamenc

Tot i que és innegable l’auge del gènere als 60 i 70, ja feia anys que estava instal·lat a la comarca i a la capital. «Barcelona ha tingut flamenc des del segle XIX, tot i que hi hagi hagut èpoques de més o menys èxit», apunta Madridejos. Ho recolza Hidalgo, que conserva cartells d’espectacles organitzats als cines Titán de Cornellà als anys 30.

La bona acollida del flamenc per la burgesia catalana, la posició estratègica de Barcelona, el benefici empresarial que se li va veure i l’assentament de colònies gitanes que van promoure la música, l’art i la creació d’aquestes penyes, van motivar, segons Madridejos, l’arrelament del gènere a Barcelona i el seu cinturó industrial. El que ha fet que sobrevisqui, afirma taxatiu, és el turisme. 

El flamenc com a enyorança migrant

Cridava l’atenció no només dels qui tenien arrels flamenques, també hi havia qui s’hi iniciava «per casualitat». Així diu que va començar Ana Márquez (Barcelona, 1964), ‘bailaora’, professora i directora de l’Associació Cultural Andalusa de l’Hospitalet, per les classes de la qual han passat grans artistes de la zona com Miriam Vallejo, Sara Barrero, Susana Escoda o Toni Moñiz.

«Als anys 50 o 60 el flamenc era com una enyorança per als que van venir aquí i volien sentir-se una mica més a prop de la seva terra. Per mi no, vaig néixer aquí; em vaig apuntar a flamenc per les meves amigues», recorda. «Les penyes eren al poble i era diferent que anar-te’n a un tablao a Barcelona, prenies alguna cosa amb amics, parlaves de flamenc i aprenies». 

La ‘cantaora’ Ginesa Ortega (Metz, França, 1967), que va viure des de petita a Cornellà, sí que havia mamat el flamenc a casa per herència de la seva mare, gitana, i assegura que la seva afició és «innata». Ortega reconeix la «sort» que va tenir la gent que vivia a Catalunya i que tenia «totes les províncies andaluses» al Baix i en altres poblacions metropolitanes.

El llegat flamenc

Igual que ella, la també ‘cantaora’ Miriam Vallejo (l’Hospitalet, 1981) es va endinsar en el flamenc a través de les penyes per la seva mare, Chon Vallejo, que considera la seva «gran mestra». «Vaig començar ballant amb Ana Márquez, però als 14 vaig començar a cantar i als 21 vaig decidir dedicar-m’hi». El camí no ha sigut fàcil, ja que reconeix que el ‘cante’ llavors no estava tan estès com el ball, «i menys entre les dones».

«Vaig estar deu anys al ‘tablao’ del Carmen cobrant menys que els meus companys i treballant més», afirma Vallejo, que afegeix que, si bé ara els sous s’han equiparat bastant, el masclisme continua molt present en la seva professió. «Tots cobrem igual, però és cert que truquen abans a un ‘cantaor’ que a una ‘cantaora’». 

Vallejo, que ha impartit classes a l’ESMUC  (Escola Superior de Música de Catalunya) –on va tenir Rosalía  entre les seves alumnes– i el Taller de Músics, reconeix que li resulta paradoxal veient que el 95% de les seves alumnes són dones. «Les dones volen estudiar més el flamenc que els homes, però la majoria ho fan perquè volen fusionar-lo amb altres músiques».

Rosalía, flamenc i viceversa

«Hi ha un grup de gent, en què m’incloc, que ens hi vam aficionar a través de conservatoris, acadèmies o classes», afirma Vallejo. En aquest grup hi encaixa Rosalía. «A mi m’encanta, però jo no la considero una ‘cantaora’ de flamenc», afirma Mónica Fernández, que assegura no estar d’acord amb «els puristes enfadats» que l’acusen d’«apropiació cultural».

Ana Márquez, per la seva banda, reconeix que ja hi va haver i hi haurà debats d’aquest tipus amb altres artistes, com Camarón –sense ànim de comparar-los, aclareix–. «L’altre dia en una escola vaig sentir que estaven assajant temes de Rosalía; doncs, mira , si la mestra sap descobrir-los el flamenc a través d’ella, perfecte».

Ginesa Ortega, la ‘Rosalía’ de fa 30 anys

Ginesa Ortega és una experimentadora. «Fa 30 anys estava fent flamenc a La Fura dels Baus amb trenes i rastes, als 18 anys vaig començar a volar i a experimentar portant-lo al jazz o a la música contemporània», recorda. Tot i que reconeix l’èxit i el talent de Rosalía, també al·ludeix a la influència que tenen avui dia les xarxes socials, el màrqueting màrquetingi la indústria musical. 

En el seu cas, diu, els entesos la respectaven perquè la seva «base» i la seva «essència» eren flamenques, però sabien, igual que amb Rosalía, que estava fent «una cosa que no tenia res a veure». Així, afirma que «ja s’han fet coses trencadores abans, tot i que no hagin tingut tant èxit», i afegeix que –sense desmerèixer l’afany de Rosalía– ara «la diferència està en l’aparador».

La caiguda de les penyes com a estendard flamenc

¿Quin futur li pronostica al flamenc? ¿Ajuden figures com la de Rosalía a acostar-lo als joves?  «Jo soc optimista –declara Ana Márquez–, i a mi no em fa por que s’innovi mentre la gent sàpiga què és i què no és flamenc». Pel que fa al relleu generacional, Mónica Fernández diu que veu en els estudiants dos problemes: que no són aficionats i que «volen fer moltes coses alhora», una cosa complicada, ja que el flamenc exigeix molt temps. 

Notícies relacionades

Els Mossos demanen ajuda per localitzar la Paula, una jove de 19 anys desapareguda a Cornellà

Arrenquen les obres del nou CUAP de Cornellà

«Abans les penyes incentivaven els nens, ara ja gairebé no existeixen i és una pena, perquè no el poden mamar des de petits. És una cosa que s’ha perdut al Baix Llobregat i a Barcelona en general», lamenta la ‘bailaora’, que va decidir marxar a Madrid a la recerca d’oportunitats.

«Els andalusos que llavors tenien 30 anys es quedaven entre ells i no transmetien el flamenc als joves, i ara les noves generacions no han agafat el relleu», sentencia Miriam Vallejo. Les noves maneres de presentar, entendre i viure el flamenc són, per Madridejos, una cosa que pot evitar que es perdi.