Què són les terres rares, l’or verd del segle XXI

Aquests elements són especialment apreciats per la seva gran capacitat com a conductors d’electricitat així com per les seves propietats magnètiques úniques. Aquestes qualitats han fet que les terres rares passin a ser ineludibles per a una economia cada vegada més digital i per a un món que busca alternatives per mitigar el canvi climàtic. S’estima que la seva demanda pot disparar-se de tres a set vegades per a l’any 2040.

Aquests materials metàl·lics s’utilitzen en ordinadors, ressonàncies magnètiques, piles i reactors nuclears, però també per a la creació de motors i bateries elèctriques, així com al voltant del 20% de totes les turbines eòliques. Això, juntament amb la no emissió de gasos contaminants, fa que les terres rares hagin sigut vistes com un puntal per a la transició cap a fonts d’energia més netes i sostenibles.

Paradoxa ecològica

No obstant, també presenten problemes no menors. El nom de terres rares no es deu a una qüestió d’escassetat, sinó a la dificultat per trobar i extreure aquests minerals. Tot i que abunden a l’escorça terrestre, normalment no es troben en grans concentracions ni en la seva forma pura, sinó barrejats geològicament amb altres elements, cosa que en complica l’accés i fa que el procés d’extracció sigui especialment agressiu i car. Afegit a la seva creixent demanda, això podria ocasionar problemes d’oferta en els pròxims anys. El seu preu s’ha multiplicat per tres des del 2020.

Al no produir emissions de gasos amb efecte hivernacle, aquests minerals són vistos com a alternatives ecològiques. No obstant, la sostenibilitat de l’anomenat or verd comporta una important paradoxa. Per tamisar les terres rares i separar-les dels altres elements amb què es troben amalgamades cal rentar-les amb àcids, cosa que genera residus tòxics i radioactius que suposen un problema per a la salut tant dels extractors com del mateix planeta. Així, la presumpta clau de la revolució tecnològica és, al seu torn, un important problema mediambiental.

En mans de la Xina

Notícies relacionades

Brussel·les llança un pla per garantir el proveïment de 'terres rares'

Catalunya va ser l’últim paradís europeu dels dinosaures carnívors just abans de la seva extinció

Un altre problema és el de la concentració de les terres rares. Es calcula que el 85% del subministrament mundial d’aquest recurs crític està en mans de la Xina, on se situen els jaciments més grans del planeta (gairebé un 37% de les reserves). El gegant asiàtic en va assumir l’extracció a finals del segle passat quan Occident hi va renunciar per les seves perilloses condicions, i ara ha utilitzat aquesta carta per impulsar la seva aposta per les energies netes, però també per reforçar la seva posició com a productor en un sector que s’ha convertit en punta de llança de la guerra comercial i per la primacia tecnològica entre Pequín i Washington.

Similar al que pass amb el mercat dels semiconductors, la capitalitat d’aquesta matèria per a la fabricació de tecnologia civil, militar i energètica ha portat els Estats Units i la Unió Europea (UE) a buscar fórmules per reduir la seva dependència de les exportacions xineses. Birmània, el Brasil, Rússia, Austràlia i l’Índia són altres dels països que participen en una carrera global per a l’extracció d’aquests minerals. Tot i així, la concentració de les terres rares i la falta d’accés directe que tenen la majoria de països amenaça d’accentuar futurs problemes d’oferta.