Astrònoms troben proves d’una segona superlluna més enllà del sistema solar

Astrònoms han informat de l’existència d’una segona lluna de gran mida que orbita al voltant d’un planeta de la mida de Júpiter més enllà del nostre sistema solar. Si es confirma, l’albirament podria significar que les llunes extrasolars són tan comunes en l’univers com els exoplanetes, i que, grans o petites, aquestes llunes són una característica dels sistemes planetaris.

Però l’espera podria ser llarga, ja que el primer albirament d’una exoluna, fa quatre anys, encara està pendent de confirmació, i la verificació d’aquest nou candidat podria ser igual de llarga i controvertida.

El descobriment, publicat a la revista ‘Nature Astronomy’, va ser liderat per David Kipping i el seu Laboratori de Mons Freds de la Universitat de Colúmbia, als Estats Units, que va informar del primer candidat a exlluna el 2017. «Els astrònoms han trobat més de 10.000 candidats a exoplanetes fins ara, però les exolllunes són molt més desafiadores –explica Kipping, que ha passat l’última dècada caçant llunes extrasolars–. Són terreny desconegut».

L’equip va descobrir el candidat a ex lluna gegant que orbita el planeta Kepler 1708b, un món situat a 5.500 anys llum de la Terra en direcció a les constel·lacions de Cygna i Lyra. Aquesta nova candidata és aproximadament un terç més petita que la lluna de la mida de Neptú que Kipping i els seus col·legues van trobar anteriorment orbitant un planeta similar de la mida de Júpiter, Kepler 1625b.

Les dues candidates a superllunes estan probablement formades per gas que s’ha acumulat sota l’atracció gravitatòria causada per la seva enorme mida, va dir Kipping. Si la hipòtesi d’un astrònom és correcta, les llunes podrien fins i tot haver començat la seva vida com a planetes, només per ser arrossegades a l’òrbita d’un planeta encara més gran, com Kepler 1625b o 1708b.

Les dues llunes estan situades lluny de la seva estrella amfitriona, on hi ha menys gravetat per estirar els planetes i desposseir-los de les seves llunes. De fet, els investigadors van buscar planetes gasosos gegants i freds en òrbites àmplies, precisament perquè els anàlegs del nostre sistema solar, Júpiter i Saturn, tenen més de cent llunes entre ells.

Si hi ha altres llunes, és probable que siguin menys monstruoses, però també més difícils de detectar, apunta Kipping. «Les primeres deteccions en qualsevol estudi seran generalment les més estranyes –prossegueix–. Les grans simplement són més fàcils de detectar amb la nostra limitada sensibilitat».

La fascinació de les exollunes

Les exollunes fascinen els astrònoms per les mateixes raons que els exoplanetes. Tenen el potencial de revelar com i on pot haver sorgit la vida en l’univers. També són curiositats per dret propi, i els astrònoms volen saber com es formen aquests exoplanetes, si poden allotjar vida i quin paper exerceixen, si és que n’exerceixen algun, perquè els seus planetes amfitrions siguin habitables.

En l’estudi, els investigadors van examinar la mostra dels planetes gegants gasosos més freds capturats per la nau espacial Kepler de la NASA per a la recerca de planetes. Després d’analitzar en profunditat 70 planetes, només van trobar un candidat –Kepler 1708b– amb un senyal similar a la d’una lluna. «És un senyal obstinat –assenyala Kipping–. Hem llançat tota la pila de la cuina a aquesta cosa, però no desapareix».

Notícies relacionades

"No hem d’enviar missatges a l’espai"

Pluja d’estrelles abril 2023: ¿quan i com veure els Lírids?

Es necessitaran observacions d’altres telescopis espacials, com el Hubble, per verificar el descobriment, un procés que podria portar anys. Quatre anys després, el primer descobriment de Kipping d’una exolluna continua sent objecte d’encesos debats. En un article recent, ell i els seus col·legues van mostrar com un grup d’escèptics pot haver passat per alt la lluna de Kepler 1625b en els seus càlculs. Mentrestant, Kipping i els seus col·legues continuen investigant altres línies d’evidència.

Eric Agol, professor d’astronomia de la Universitat de Washington, reconeix que té dubtes que aquest últim senyal resulti real. «Podria tractar-se simplement d’una fluctuació en les dades, ja sigui a causa de l’estrella o del soroll instrumental», admet. Però d’altres són més optimistes. «Això és el millor de la ciència –assegura Michael Hippke, astrònom independent d’Alemanya–. Trobem un objecte intrigant, fem una predicció i confirmem el candidat a exolluna o ho descartem amb futures observacions». «Estic molt emocionat per veure un segon candidat a exoluna, tot i que és una pena que només s’hagin observat dos trànsits –afegeix–. Obtenir-ne més dades seria molt interessant».