Fita científica

25 anys de l’ovella Dolly, el fracàs que va canviar la ciència

25 anys de l’ovella Dolly, el fracàs que va canviar la ciència

JEFF MITCHELL (REUTERS)

25 anys després del naixement del primer mamífer clonat de la història, la ciència ha abandonat el somni dels animals clònics. El fracàs d’aquests experiments, però, ha donat peu a estudis sobre cèl·lules mare, medicina regenerativa i organoides. 

5
Es llegeix en minuts
Valentina Raffio
Valentina Raffio

Periodista.

Especialista en ciència, salut i medi ambient.

Ubicada/t a Barcelona.

ver +

El 5 de juliol de 1996, fa just 25 anys, el naixement d’una ovella es va convertir en una de les fites més importants de la ciència contemporània. L’animal, batejat com a Dolly en honor a la icònica cantant country, era el fruit de dècades d’investigació i molts intents fallits. Havia nascut el primer mamífer clonat a partir d’una cèl·lula adulta d’un altre animal; un assoliment comparable amb l’arrencada de la carrera espacial o el florir de les ciències computacionals. Set mesos més tard, el 24 de febrer de 1997, els seus creadors van anunciar-ne l’existència i, d’un moment a l’altre, el bel de la Dolly va fer la volta al món. La seva imatge va acaparar portades, va obrir telenotícies i va protagonitzar un dels debats més efervescents del moment. Un quart de segle més tard, la pregunta és: ¿Què he passat amb tot allò?

«Tot i que sembli que va ser tot un èxit, la història de la Dolly és la història d’un fracàs. Un fracàs del que hem après moltíssim», resumeix la genetista Gemma Marfany, catedràtica de la Universitat de Barcelona i CIBERER. «El naixement del primer mamífer clonat», explica, «va suposar un punt d’inflexió a la ciència perquè, a diferència dels experiments en granotes, mostrava que aquesta tecnologia era aplicable a éssers molt semblants a nosaltres». Per això mateix, la història d’aquesta ovella va transcendir molt més enllà dels laboratoris i va començar a suscitar una infinitat de preguntes, pors i esperances sobre el futur d’aquestes eines. «Molts creien que la clonació seria una cosa tan assequible que fins i tot hi havia la por que algú clonés Hitler», rememora Marfany.

«Tot i que sembli que va ser tot un èxit, la història de la Dolly és la història d’un fracàs. Un fracàs del que hem après moltíssim»

Gemma Marfany

El debat despertat per la Dolly va aconseguir convertir la ciència i la bioètica en temes de portada. I de la mateixa manera que passa ara amb la pandèmia de la Covid-19, van ser molts els científics que van començar a divulgar per explicar què estava passant (i què no). «El naixement de la Dolly va ser una de les fites més importants de la biologia del segle XX. Vam veure que era possible generar un ésser viu complet a partir d’una cèl·lula, però també vam veure que era una cosa complicadíssima. Es van fer proves a gairebé 300 embrions i només va funcionar en un», explica el biotecnòleg Lluis Montoliu, investigador del Centre Nacional de Biotecnologia i president del Comitè de Bioètica del CSIC. 

«Un altre dels grans problemes de la Dolly va ser que la seva estadística era molt complicada. Com que només en teníem un exemplar, era molt complicat entendre si el que li passava es devia a la seva condició de clon o no», afegeix Montoliu. Quan, per exemple, es va descobrir que l’animal tenia els telòmers més curts del que s’esperava, es va especular que els clons sumaven la seva edat biològica amb la de l’animal primigeni. El mateix va passar quan l’animal, amb tot just set anys, va morir a causa d’un càncer pulmonar. ¿Eren aquestes característiques un efecte indesitjat de la clonació o només van formar part de la història de la Dolly? «Hi ha moltes preguntes difícils de respondre perquè a partir d’un sol individu no podem universalitzar gairebé res», comenta Montoliu. 

«Hi ha moltes preguntes difícils de respondre perquè a partir d’un sol individu no podem universalitzar gairebé res»

Lluis Montoliu

La febre i el fracàs dels clons

La Dolly va despertar una veritable ‘febre’ dels clons. La comunitat científica va continuar investigant aquesta possibilitat, però, així que avançaven els experiments, es confirmava que l’eficàcia del mètode rondava l’1%. Va caldre esperar 21 anys després del naixement de la Dolly per veure la següent gran fita de la clonació. El gener del 2018, un equip de científics de l’Acadèmia Xinesa de Ciències va anunciar la següent gran fita en la història de la clonació: el naixement dels primers clons de macaco. Però, fins i tot després d’aquesta història d’èxit, la moral continuava sent el fracàs de la tècnica de clonació. Massa cara i massa complicada per ser factible a llarg termini. 

«La clonació per si mateix va resultar ser un fracàs, però va obrir molts altres camins molt prometedors. Com els estudis sobre cèl·lules mare, medicina regenerativa i organoides», reflexiona Marfany en una entrevista a EL PERIÓDICO. 25 anys després del naixement de la Dolly, l’enginyeria genètica ha abandonat el somni dels clons per centrar-se en reptes molt més específics. A Espanya, sense anar més lluny, la investigadora Núria Montserrat, de l’IBEC, estudia com generar minironyons a partir de cèl·lules mare, perquè, al seu torn, aquests organoides puguin utilitzar-se per testar fàrmacs. També avança a passos de gegant la investigació amb les ‘tisores genètiques’ CRISPR, que planteja des de la possibilitat de canviar el rumb de malalties fins ara incurables fins a crear plantes més resistents al flagell de la crisi climàtica. 

Les lliçons de la Dolly

Notícies relacionades

El somni dels clons, mentrestant, ha quedat relegat en l’imaginari col·lectiu com un símbol d’extravagància a l’abast de pocs. Fa uns anys, per exemple, l’actriu Barbra Streisand va revelar que els seus dos gossos, Miss Scarlett i Miss Violet, eren clons de la seva ja morta mascota Samantha. La ‘celebrity’ va explicar que, malgrat invertir 50.000 dòlars en la clonació de les seves mascotes, el caràcter dels clons no tenia res a veure amb el del seu primer gos. I això, a tall de lliçó, va recordar que la genètica no ho és tot. I que, tot i que existeixin dos animals genèticament idèntics, hi ha molts factors que depenen més de l’ambient que de l’ADN.

«Si alguna cosa hem après de la Dolly és una lliçó d’humilitat i prudència. En ciència, per més esperançadors que siguin els resultats, no podem vendre la pell de l’os abans de caçar-lo. Cal ser cautelosos perquè de la teoria a la pràctica hi ha un llarg camí», conclou Montoliu. «És meravellós pensar tot el que hem après del fracàs de la Dolly. En el fons, vam aprendre molt d’on ens vam equivocar. I que bonic que és pensar en tots els camins alternatius que hem agafat a partir d’aquest experiment», comenta Marfany, com a exemple que, per molt paradoxal que pugui semblar, la ciència també progressa a base d’errors.

La mare de la Dolly i el Nobel que mai va ser

Temes:

Genètica