28 d’oct 2020

Anar al contingut

EXPLORACIÓ ESPACIAL

La sonda Voyager 2 abandona el Sistema Solar després de més de 40 anys de viatge

La revista 'Nature' publica una sèrie d'articles amb les últimes troballes de la missió, que es va enlairar el 1977

Les dades confirmen que la nau ha superat l'heliosfera i ja es troba a l'espai interestel·lar

Valentina Raffio

La sonda Voyager 2 abandona el Sistema Solar després de més de 40 anys de viatge

HANDOUT

El 20 d’agost del 1977, la sonda espacial Voyager 2 es va enlairar de la Terra rumb als confins del Sistema Solar. Ara, després de més de 40 anys de viatge, es confirma que la nau ha aconseguit per fi el seu objectiu convertint-se en el segon objecte dissenyat per la humanitat en fer el salt a l’espai interestel·lar, després que la seva sonda bessona ho aconseguís el 2012. La NASA ja ho va anunciar amb gran entusiasme a finals de l’any passat, però no és fins ara que han arribat les proves definitives que confirmen aquesta fita de l’exploració espacial. I, al costat de la confirmació, les últimes troballes sobre què passa més enllà de la bombolla protectora del nostre astre.

La revista científica ‘Nature’ es fa ressò d’aquesta nova etapa de l’exploració espacial a través d’una sèrie d’articles. Ara que la Voyager 2 ha recorregut una distància de 119 vegades la distància entre la Terra i el Sol, la sonda ha pogut obtenir més informació sobre com és la ‘bombolla’ de l’univers en la qual ens situem. S’ha demostrat, per exemple, que dins del Sistema Solar el plasma és més calent i de menor densitat que el vent solar, el corrent de partícules alliberades des de l’atmosfera del Sol. En l’espai interestel·lar, una vegada superada l’àrea on l’astre exerceix la seva influència, el plasma és més fresc i dens. Així mateix, també es dedueix que el límit de l’heliosfera és més prim i uniforme de l’esperat i amb un fort camp magnètic.

Les sondes Voyager 1 i 2 han superat els límits de l’heliosfera / NASA / JPL

«Com mirar un elefant amb un microscopi»

Per assolir l’espai interestel·lar, la Voyager 2 ha recorregut 119,7 unitats astronòmiques (UA), mentre que la Voyager 1 ho va aconseguir en 122,6 UA. Els responsables de la missió expliquen que, amb aquestes noves dades sobre la taula, podem deduir que l’heliosfera  (la regió espacial que es troba sota la influència de l’astre) és pràcticament simètrica. Almenys en els punts en els quals les naus Voyager la van travessar, tal com ho demostra la distància similar recorreguda per les sondes fins a sortir del Sistema Solar. La diferència entre les dues missions, argumenten els experts, es podria deure a canvis en els nivells d’activitat del Sol o simplement a les diferents trajectòries de les sondes.

«És com si intentéssim mirar un elefant amb un microscopi», diu fent broma Bill Kurth, investigador de la Universitat d’Iowa i coautor d’un dels estudis acabats de publicar. «És com si dues persones intentessin estudiar l’animal pujant a sobre d’ell amb un microscopi. Podran obtenir dades sobre dos punts diferents, però no tindran ni idea del que passa entre aquests», comenta. Aquesta mateixa idea, extrapolada a l’estudi de l’univers, explica la importància (i els límits) de la informació aportada per les sondes Voyager en el seu recorregut sobre què ocorre a les fronteres del Sistema Solar i més enllà.