La desconeguda «vida» de les plantes

Extracte d''El reino ignorado. Una sorprendente visión del maravilloso mundo de las plantas’

Selecció a càrrec de Valentina Raffio

Llegeix els altres Avenços de Ciència

Pròleg

«¿Sabies que B. s’ha convertit en un vegetal?», deia un. «Per descomptat, n’estic al corrent. Un vegetal, en efecte, un vegetal». La paraula «vegetal» havia de resultar agradable al paladar d’aquests àugurs, ja que havia reaparegut diverses vegades entre dos mossegades de torrada amb formatge fos. Quant al to, se sobreentenia que només un neci podia ignorar que en endavant jo tindria més a veure amb el comerç de verdures primerenques que amb la companyia dels homes.

L’anterior fragment correspon a un paràgraf del llibre escrit pel periodista francès Jean-Dominique Bauby, que al nostre país va aparèixer a les lleixes de les llibreries sota el nom de ‘L’escafandre i la papallona’. Bauby exercia com a editor en cap de la famosa revista de moda i bellesa ‘Elle’ quan va tenir un vessament al tronc cerebral que el va deixar en coma durant diverses setmanes. Al despertar de la forçada letargia, es va trobar atrapat dins d’un cos immòbil, incapaç de parlar i de moure’s; tan sols el lleuger parpelleig de l’ull esquerre denotava que dins d’aquella estàtica carcassa de carn i os encara hi habitava un ésser conscient. Bauby tenia el denominat «síndrome d’enclaustrament» i malgrat la incapacitat per moure un sol múscul (a excepció de la parpella esquerra), totes les seves funcions cognitives es trobaven intactes. Qualsevol que hagués vist Bauby en aquelles condicions hauria pensat, com els àugurs del seu llibre, que aquell era un ésser inert mancat de tota capacitat per interaccionar amb l’exterior, tan similar a un vegetal que només l’absència del verd de la clorofil·la i els cabells —cada vegada més escàs— que li cobrien parcialment el crani permetien diferenciar-lo de les mateixes plantes amb què les visites havien decorat l’habitació.

No obstant, tal percepció hauria sigut totalment errònia, radicalment desencertada, perquè, sota aquell escafandre en què s’havia convertit el que poc temps abans era un cos sensible que tremolava amb el fred i s’estremia amb cada carícia, batallava la papallona de la consciència d’un ésser racional, aletejant angoixada entre pors, records, desitjos i incerteses, i amb la imperiosa i humana necessitat de mostrar-se a l’exterior. Tan intensa era la flama de vida que cremava dins de l’immòbil cos de Bauby que, malgrat totes les limitacions, fent ús del subtil parpelleig del seu ull sinistre i de les lletres que pacientment li mostrava el seu ajudant, va aconseguir reflectir a les pàgines d’un llibre l’enorme quantitat de sentiments i idees que borbollejaven incessantment en la seva consciència durant aquest brutal episodi de la seva vida.

Però l’error de considerar Bauby un ésser inert augmenta encara més al voler comparar-ho amb un vegetal, ja que encara que alguns vegin les plantes com a simples materials passius i insensibles que ornamenten parcs i jardins (com si es tractés de fonts o fredes estàtues de màrmol), el cert és que el món vegetal no pot ser més complex, dinàmic i sensitiu. Les plantes estan contínuament interaccionant amb un entorn canviant, posseeixen una gegantina quantitat i diversitat de comportaments, i han desenvolupat les més sorprenents adaptacions, que els han permès colonitzar tots els ecosistemes d’aquest planeta. 

En realitat, utilitzar la paraula «vegetal» com a sinònim d’«inert» o «passiu» constitueix un error molt generalitzat en la nostra societat, però no és sinó el reflex en el llenguatge de la creixent desvinculació de l’ésser humà amb la naturalesa. Es pot assenyalar que l’allunyament entre un i una altra no ha sigut físic (mai no hem depès de les plantes tant com ara), sinó emocional: no veiem les plantes com els increïbles organismes que en realitat són, sinó com un inesgotable brollador que ens subministra la matèria primera amb què sadollem les nostres necessitats. L’absolut desconeixement sobre aquestes —o, més ben dit, la profunda falta d’interès que molts individus de la nostra espècie mostren cap a l’extraordinari regne de les plantes— ens ha arrossegat a situar aquests organismes tan complexos al mateix nivell que els minerals, les roques o els metalls: a la lleixa d’allò útil però inert.

Una altra forma de mirar les plantes —radicalment oposada a la primera, encara que igualment equivocada— és la que atribueix als vegetals característiques i qualitats que només es troben en l’ésser humà. Sens dubte podríem discutir si la solidaritat, l’empatia, la intel·ligència o el sofriment es manifesten d’alguna manera en determinats animals, però no és el cas de les plantes (per molt bonica que aquesta idea pogués resultar), ja que manquen tant de sistema nerviós com de tals atributs. El cert és que no deixa de resultar curiosa la capacitat que tenim els humans per decantar-nos entre dues actituds extremes, i, sovint, també equivocades. En realitat, es tracta de dos tipus d’ignorància que brollen del mateix pou de desconeixement i que són els causants que el vegetal sigui un regne doblement ignorat.

L’objectiu d’aquest llibre és analitzar l’extraordinari món de les plantes, i per a això es val de l’eina més eficaç que coneguem a l’hora d’elucidar els interrogants que constantment desafien al nostre enteniment i que, a més, ens permeti interpretar amb cert grau de fiabilitat la realitat sota la qual ens espavilem: la ciència. No us enganyaré: aquest és un llibre de ciència, en què parlarem de química, de genètica, de toxicologia, d’evolució... i, per descomptat, de plantes. Però no es tracta d’un manual de botànica ni d’una simple recopilació d’articles científics dirigits a especialistes en la matèria, sinó d’un llibre escrit per a tots els públics, en què, des d’un enfocament científic, se’ns revelaran les meravelles d’un món sorprenent i ignorat, alhora que se’ns proporcionarà la capacitat per discriminar entre el real, el probable i el merament inventat. A través de les pàgines d’aquest llibre anirem descobrint el complex univers vegetal, perquè les plantes són molt més que uns simples objectes inerts que amanim amb oli i vinagre o que col·loquem en gerros per decorar l’habitació d’un malalt. Encara que no s’emocionin amb la música clàssica, ni sentin dolor ni empatia, i malgrat que en molts aspectes poc tinguin que veure amb les experiències i els sentiments humans, les plantes conformen un grup d’éssers extraordinaris que observen i es comuniquen, capaços de recordar esdeveniments, enganyar i defensar-se dels seus depredadors, adaptar-se a les condicions ambientals més extremes, associar-se amb tota mena d’organismes, capturar animals com el més eficaç caçador i aprofitar-se —com el més avesat gorrer— dels seus congèneres. 

El regne ignorat està format per quinze capítols escrits per poder ser llegits de forma totalment independent, de manera que el lector pugui triar el camí pel qual desitja apropar-se al món de les plantes. No obstant, sota el que a priori pogués semblar una distribució anàrquica dels continguts és subjacent un ordre el coneixement del qual pot resultar d’ajuda per a alguns lectors. Així, els quatre primers capítols del llibre desenvolupen diferents aspectes relatius als mecanismes de defensa que fan servir les plantes per protegir-se dels seus depredadors, i que mostren l’enorme versatilitat i complexitat del seu comportament. Els capítols que van des del cinquè fins al setè versen sobre els diferents mecanismes que utilitzen les plantes per interaccionar amb el seu entorn: la comunicació, la percepció de la llum i la memòria dels vegetals. Des del capítol vuitè fins a l’onzè es presenten les múltiples estratègies que implementen els vegetals per adaptar-se a les més inversemblants condicions del seu entorn. Finalment, els últims quatre capítols del llibre aborden altres aspectes de les plantes que complementen i completen els continguts presentats en els apartats anteriors.

Un últim aspecte que desitjo ressenyar és que, encara que al llibre s’hagi inclòs una important quantitat d’imatges que ajuden a comprendre els conceptes i idees que al llarg de les seves pàgines han sigut presentats, la gegantina quantitat d’organismes —ja siguin plantes, insectes, aràcnids...— als que es fa referència en el text fan recomanable disposar d’algun dispositiu que ens permeti accedir a internet per, d’aquesta manera, ser capaços de posar «cara» a molts d’aquests éssers que, sens dubte, ens seran desconeguts.

Dona’m verí que vull morir 

Dins d’un confortable món disconforme que, sumit en un lament perpetu, ha fet de la queixa el seu eslògan predilecte, he d’admetre que adoro la meva feina. I encara que des de fora pogués semblar que les raons que justifiquen el meu amor per la docència es diuen «el juliol» i «l’agost», el cert és que tot allò que diàriament aprenc al costat dels meus alumnes a l’aula compensa amb escreix les petites amargors que invariablement van associades a aquesta professió. En realitat, l’ocupació de docent —com qualsevol altra a la qual dediquem la nostra vida— presenta una multitud d’aspectes positius, però també algunes dificultats. Probablement la tasca més complicada a què els professors ens hem d’enfrontar no és, com a priori pogués semblar, la de tractar amb una mostra bigarrada d’adolescents que fan de l’atenció a la diversitat una epopeia quasiquimèrica, sinó la complexa tasca de combatre contra aquestes insidioses preconcepcions amb què cadascun d’ells aterra a l’aula.

Hi ha un aspecte essencial dins de l’àmbit pedagògic que els docents tendim a passar per alt amb certa freqüència: que els nostres alumnes no són simples vasos buits de coneixements que hem d’omplir a base de la nostra hipotètica saviesa, sinó més aviat al contrari, i és que es tracta d’individus posseïdors de multitud d’experiències i conceptes previs que no podem ignorar si de veritat volem incidir en el seu aprenentatge vital. L’objectiu del docent és elucidar les creences errònies que posseeix l’alumne, i a partir d’aquestes provar d’ajudar-lo a assolir un coneixement vàlid i veritablement útil i significatiu. 

Fins i tot sent coneixedor de les múltiples, variades i, sobretot, predictibles preconcepcions que solen manejar els meus alumnes, no vaig poder evitar sentir certa sorpresa quan, durant una de les classes que dediquem a parlar sobre les drogues, la majoria d’ells van afirmar que consideraven que fumar constituïa un hàbit nociu, però no així lligar-se un «peta» de marihuana. I la justificació a aquesta tan sorprenent s’assentava sòlidament sobre la percepció generalitzada que el tabac conté multitud de productes químics, mentre que la marihuana és... ¡natural!

La fal·laç associació entre natural i beneficiós, tan falsa i comuna com la vinculació del químic amb el nociu, no la detenen en exclusiva uns xavals de 15 anys, sinó que per desgràcia es troba profundament arrelada dins de les creences que tenen les societats modernes. Preconcepció tan generalitzada com profundament equivocada, ja que hi ha centenars, milers de substàncies químiques que, com la tetrodotoxina del peix globus o la toxina que sintetitza el bacteri Clostridium botulinum, són tan naturals com la llet materna, però que en una minúscula quantitat podrien acabar en qüestió de minuts amb la vida de tota una colònia de naturòpates. Lamento contradir els integristes del natural, però en la naturalesa podem trobar una multitud de substàncies tòxiques. És més: si del que es tracta és de localitzar un grup d’organismes capaços de fabricar els verins més potents, haurem de tornar la nostra sorpresa mirada cap al bonic i aparentment plàcid, innocu i —novament— natural regne dels vegetals, al qual pertanyen tant la planta del tabac com la de la marihuana. 

Un simple cop d’ull a les plantes que es desenvolupen al nostre voltant ens permetria obtenir un arsenal d’armes químiques que ja voldria per a si el més cruel grup de terroristes. És una cosa que no ens hauria d’estranyar: els vegetals tenen moltíssims enemics, així que, davant de la impossibilitat de recórrer a l’opció de fugir corrent, han optat per la no menys encertada estratègia de fabricar una enorme varietat de verins. El problema és que estem acostumats a veure els vegetals com uns éssers inofensius, i no com els verinosos organismes que normalment solen ser. Això es deu que la immensa majoria de fruites, llegums i verdures que diàriament consumim han sorgit d’un procés de selecció artificial implementat pels humans, durant el qual s’ha anat eliminant la toxicitat natural que tenia la planta. En canvi, no us recomano que arrisqueu la vostra salut fent si més no una petita mossegada a alguna de les plantes que decoren les nostres cases, balcons i jardins, ja que la majoria, juntament amb la singular bellesa de les seves flors, mantenen una letal toxicitat.

Una d’aquestes plantes ornamentals que uneix una bonica i atraient fisonomia amb la letalitat més refinada és el baladre (Nerium oleander), la mateixa planta de port arbustiu i grans flors blanques o roses que acostumem a observar separant tots dos sentits de les innombrables autopistes que cicatritzen la superfície del nostre país. El baladre és una planta nativa de les regions mediterrànies posseïdora d’unes fulles similars, encara que més allargades, a les del llorer; capaç de suportar estoicament llargs períodes de sequera, brusques variacions de temperatura i l’insolent fum amb què diàriament la reguen els tubs d’escapament. Però sota una bellesa tan extraordinària i pertinaç resistència s’amaga una planta propietària d’una enorme varietat de substàncies químiques capaces d’ocasionar-nos un sever disgust. En totes les estructures del vegetal —però especialment en l’arrel i en les seves llavors— s’acumulen una sèrie de compostos que els químics etiqueten sota el nom de «glucòsids cardíacs» i que, fent honor a la seva denominació, poden danyar irreversiblement el cor d’aquell que gosi anar més enllà de la simple contemplació d’aquesta bonica planta.

Com ens van ensenyar a l’escola, el batec del cor implica la contracció i la relaxació coordinada de les cèl·lules cardíaques que el conformen, mecanisme que permet el bombatge de sang amb prou força perquè el vermell fluid, que porta l’oxigen i els nutrients, circuli per tot l’organisme. Perquè es produeixi la contracció del cor, és necessari el moviment de certs ions —en concret, del catió sodi (Na+ ) i del catió potassi (K+ )— entre la membrana de les cèl·lules cardíaques i el medi extracel·lular. Aquest tràfec d’ions entre l’interior i l’exterior de la cèl·lula es duu a terme a través d’un transportador d’ions situat a la membrana de les cèl·lules cardíaques: la bomba de Na+ /K+ . Amb una mica d’imaginació podrem visualitzar aquest transportador d’ions com si fos una espècie de minúscul túnel que travessa la membrana, i a través del qual entren i surten els ions a la cèl·lula. I de la mateixa manera, podrem pensar en els glucòsids del baladre —en un en especial: l’oleandrina— com les roques que tapen l’entrada i la sortida d’aquest microscòpic passadís cel·lular.

Notícies relacionades

Pluja d’estrelles abril 2023: ¿quan i com veure els Lírids?

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

En els meus freqüents viatges entre Àvila i Madrid, avorrit i posseït per aquest esperit malastruc que sembla acompanyar-me cada vegada que em poso al volant amb l’hora justa per arribar a una reunió, de vegades em dona per pensar en el gegantí embús que s’originaria si les roques despreses de la muntanya bloquegessin les entrades al túnel de Guadarrama. Doncs un embús de similar significació es produeix a les cèl·lules del cor quan la bomba de Na+ /K+ és inutilitzada pels tòxics del baladre. Només que, en aquest cas, no seran enfurits conductors, sinó diminuts ions de Na+ els que començaran a acumular-se a l’interior de les cèl·lules del cor. I les conseqüències d'aquest embús tremend tampoc no seran injustos insults emesos contra els fats, ni interminables i desesperats cops de clàxon, sinó arrítmies, taquicàrdies i, fins i tot, un mal cardíac irreversible.

La toxicitat de l’oleandrina en els humans no està adequadament establerta, si bé es creu que amb la quantitat d’aquesta substància continguda en una sola de les fulles del baladre n’hi hauria prou per acabar amb la vida d’un nen petit. Però el cert és que les intoxicacions —accidentals o voluntàries— amb les fulles, llavors o flors del baladre no són gens habituals, i, quan això succeeix, rares vegades solen conduir fins a la mort. Més enllà d’algunes històries que han passat de boca en boca —i en les quals s’enaltia el valor patriòtic d’aquelles dones espanyoles que «amablement» van cuinar amb baladre per als soldats francesos que es trobaven a les ordres de Napoleó—, la realitat és que les fredes dades semblen indicar que no és tan senzill morir enverinat per aquesta planta. I és que, quant a verins es refereix, el baladre és una simple aficionada; sens dubte, res no té a veure amb professionals del verí com el Conium maculatum, un nociu i perillós vegetal que probablement ens resulti una mica més familiar amb el nom comú de... cicuta.