Anar al contingut

EL MISTERI DE LA HIBERNACIÓ

El secret del son del lèmur

Un estudi analitza per primera vegada la genètica de primats hibernants salvatges

Els humans hi comparteixen els circuits biològics de la letargia, però no els activen

Michele Catanzaro

En segons quina situació, caure en letargia seria el millor. Per exemple, la hibernació permetria aguantar una gran hemorràgia. O serviria per deixar de menjar durant un temps, cremar els greixos acumulats i aprimar-se ràpidament. Desafortunadament, aquesta facultat no els ha tocat als humans en la rifa de l’evolució. És mala sort, ja que està molt repartida entre els mamífers, incloent-hi alguns familiars molt pròxims, els primats.

El primer estudi genètic de la hibernació d’uns primats salvatges –uns lèmurs de Madagascar– deixa lloc a alguna esperança. L’anàlisi confirma que els gens que s’activen quan aquests mamífers s’adormen són pràcticament iguals a uns que estan presents en humans. Segueix sent un misteri per què en els primers s’expressen d’aquesta forma i en els segons no.

Abans, s’havien analitzat els gens de lèmurs en captivitat. «No obstant, la seva letargia és molt lleugera en aquestes condicions, entre altres coses perquè per raons ètiques no els podem treure el menjar: no és el seu comportament natural», explica Sheena Faherty, que treballava a la Universitat de Duke (EUA) quan es va portar a terme l’estudi.

Un bosc de Madagascar

Entre l’abril i el setembre del 2013, Faherty va visitar tres vegades el bosc de Tsinjoarivo, a Madagascar, amb l’objectiu d’estudiar els lèmurs nans d’orelles peludes (Cheirogaleus crossleyi) en el seu entorn natural, abans, durant i després de la hibernació. «Vam posar trampes amb plàtans. Quan hi quedaven atrapats, els fèiem una revisió de salut, els posàvem un collar amb localització i els fèiem una biòpsia del greix de la cua», explica la científica.

Gràcies als collars, Faherty els va poder treure breument dels forats subterranis on s’amaguen durant la letargia, per practicar-los una segona biòpsia, i tornar a atrapar-los i prendre’ls una altra mostra una vegada desperts. L’operació és complexa, alguns lèmurs van ser víctimes de depredadors i altres no es van engreixar prou: de les desenes que viuen al bosc, es van treure mostres útils de quatre individus.

Aquestes mostres van viatjar a l’Institut Hospital del Mar d'Investigacions Mèdiques (IMIM), on aleshores treballava José Luis Villanueva Cañas. «Teníem material d’animals diferents en tres moments diferents: d’aquesta manera, vam poder descomptar la variabilitat entre individus i fixar-nos en els gens que s’expressen en cada fase», explica l’investigador.

Els científics van trobar centenars de gens que varien la seva expressió entre una fase i una altra, cosa que suggereix que tendeixen a aquest comportament. No hi ha diferències destacables amb els que actuaven en captivitat.

Mecanisme universal

Encara més sorprenent és que alguns d’ells apareixen en altres mamífers hibernants tan diferents com els esquirols, els ossos o els ratpenats. «Tots els mamífers estan usant els mateixos circuits metabòlics per a arribar a la hibernació», afirma Faherty. Per exemple, en els lèmurs salvatges hi ha un gen, el PDK4, que s’encarrega de fer que els animals passin de treure energia dels carbohidrats a treure-la del greix (en concret, la de la cua en el cas dels primats de Ma-dagascar). Aquest gen fa la mateixa funció també en altres mamífers hibernants estudiats.

Però el més desconcertant és que aquest gen també està present en humans. «Nosaltres l’activem en situació de restricció calòrica o de diabetis, en comptes de fer-nos hibernar», explica Matt Andrews, expert en hibernació de la Universitat de Minnesota, no implicat en aquesta investigació, que considera «un bon treball». «La diferència no està en els gens, sinó en la forma de regular-los», afirma. El que queda en el misteri és per què en alguns animals els gens s’expressen provocant la letargia i en altres no.

0 Comentaris
cargando