"No m'agradaria trobar-me la Lucy en una habitació"

El novembre de 1974, el jove paleoantropòleg nord-americà Donald Johanson es va trobar uns ossos en un barranc de la regió d’Afar (Etiòpia). Eren les restes de l’homínid més antic trobat fins llavors, de 3,2 milions d’anys. Johanson i els seus companys li van podar el nom de Lucy, en honor a una cançó dels Beatles que sonava aleshores. La Lucy (tècnicament 'Australopithecus afarensis') es convertiria en una estrella de la paleontologia. Era el primer ancestre conegut dels humans que exhibia bipedisme, encara que el seu aspecte i la talla del seu cervell encara s’assemblessin als d’un simi. Quatre dècades més tard, el seu descobridor ha visitat per primera vegada Barcelona, en el marc de l’exposició 'El bressol de la humanitat' a CosmoCaixa.

–¿Com s’imagina la Lucy?

–La Lucy va ser una persona, un ésser viu que es passejava pel paisatge africà. Si fa no fa com un ximpanzé que caminava dret. També va ser part d’un grup. Va tenir el detall, això sí, de morir-se al lloc correcte perquè es preservés i la trobéssim. ¡Jo i ella hem viscut junts tants anys!

–¿Les reconstruccions artístiques són creïbles?

–Les reconstruccions, com les de l’espanyol Mauricio Antón, són realistes. Allà, la Lucy no sembla agressiva, però en realitat era un animal salvatge. No m’agradaria trobar-me-la en una habitació. M’encantaria que algú hagués visitat el nostre planeta fa tres milions d’anys i hagués gravat els 'Australopithecus afarensis'.

–¿La Lucy encara té alguna cosa per ensenyar-nos?

–A més de la Lucy, tenim més de 400 espècimens de la regió d’Afar i altres de Tanzània i Kenya. És una gran col·lecció. És l’espècie fòssil més ben coneguda entre els primers humans. Cada vegada que es descobreix una nova espècie, el primer que es fa és anar a l’'afarensis' per veure-hi semblances i diferències.

–¿La Lucy és realment la nostra besàvia o més aviat una tia llunyana?

–Entre la Lucy i nosaltres hi ha una separació de milions d’anys. A més, pertanyem a gèneres diferents: 'Australopithecus' i 'Homo', respectivament. Nosaltres tenim una cara plana i un cervell gran i ella una cara projectada i un cervell petit. Al principi, pensava que era un ancestre [només] dels 'Australopithecus'. No obstant, hi  havia la possibilitat que fos un ancestre comú també al nostre gènere. La dificultat radica en el fet que els primers 'Homo' [documentats] tenen 1,8 milions d’anys, molt després de la Lucy. No obstant, un conjunt de troballes recents apunten a una connexió més forta entre 'Australopithecus afarensis' i 'Homo sapiens'.

–¿Quines troballes?

–Recentment, una investigadora del meu institut va descobrir un tros de mandíbula de fa 2,8 milions d’anys. De seguida vaig veure que no pertanyia a un 'Australopithecus'. És de tan sols 200.000 anys després de la Lucy i té trets de la part davantera de la mandíbula que se li assemblen, però n’hi ha d’altres que s’assemblen als nostres. Encara queden forats per omplir, però sembla que l’espècie de la Lucy va ser un punt de bifurcació en l’arbre genealògic.

–¿En quin sentit va ser un punt de bifurcació?

–Fa 3 milions d’anys potser va passar alguna cosa que portés a la bifurcació entre 'Homo' i 'Australopithecus'. ¿Què va ser? En aquella època, el clima estava canviant a l’Àfrica. L’ambient es va fer més obert, a causa de la irrupció d’un clima més sec. Potser és això el que va produir una reacció adaptativa.

–¿La visió de l’evolució ha canviat des dels temps del descobriment de la Lucy?

–Moltíssim, perquè ara sabem que creativa que pot arribar a ser la selecció natural, quant difereixen els ancestres humans en funció del clima, la geografia, etcètera. Diferents espècies d’ocells tenen els ossos gairebé iguals, i es distingeixen per aspectes com la vocalització. Els fòssils que presenten grans diferències són els casos extrems. Probablement estem subestimant el nombre d’espècies humanes diferents [amb ossos semblants].

–¿Quines preguntes sobre l’evolució humana li agradaria desentranyar?

–En primer lloc, l’emergència del nostre gènere. En sabem molt dels 'Australopithecus' però molt poc del nostre gènere. Hi ha un territori fèrtil entre 2,5 i 3 milions d’anys enrere. S’ha de trobar més fòssils en aquest interval. En segon lloc, el desenvolupament de la fabricació d’estris de pedra i la dependència cada vegada més gran de la cultura per a la supervivència. ¿Com reconèixer aquests fenòmens en el registre fòssil? ¿Va ser una espècie de moment eureka? Imagina’t un protohumà, potser una Lucy, que es talla amb una pedra i s’adona que potser pot utilitizar aquella pedra per trencar una nou. En tercer lloc, la relació entre neandertals i sapiens. Potser hi va haver un cert nivell d’interacció sexual. Només  una espècie va sobreviure. Seria interessant entendre com va desaparèixer l’altra.

–Avui es parla de transhumanisme: la idea que ens estem desvinculat de les lleis de la naturalesa.

–És cert que hi ha molta selecció artificial. No obstant, mentre siguem animals orgànics, sempre estarem subjectes a les lleis clàssiques de l’evolució. Han passat desenes de milions d’anys de selecció natural per fer-nos com som. Si comencem a remenar el nostre codi genètic, les coses podrien perdre el seu equilibri. Hauríem d’anar amb cautela. Un dels meus herois és Humboldt, que parlava de la interconnexió entre totes les coses.

Notícies relacionades

El Rei presideix a Barcelona l’entrega dels Premios Nacionales de Investigación: «Amb el talent científic per si sol no n’hi ha prou: fa falta suport»

«L’enginyeria social, o l’art de l’engany, afecta a tots els col·lectius per igual»

–Donald Trump ha designat un vicepresident creacionista.

–El creacionisme és una visió conservadora i fosca de com vam aparèixer a la terra. Em preocupa que s’imposi per llei. Els biòlegs no ens hem de posar agressius, sinó presentar una visió il·lustrada del món que no ataqui les altres visions.