Herència traumàtica

Que les víctimes de tortures, violacions o catàstrofes poden transmetre a la seva descendència les pors associades a aquests traumes és una cosa coneguda. Per exemple, està demostrat que els efectes psíquics de la repressió franquista poden arribar fins a la quarta generació. No obstant, fins ara es pensava que això passava a través de l'educació, de la imitació o simplement per la persistència de la situació traumàtica.

Ara, un estudi ha trobat indicis que l'herència es podria transmetre també per via biològica. Segons aquest treball, fills i néts de ratolins traumatitzats exhibeixen pors semblants a les dels seus ancestres, encara que són adoptats per altres pares. La bona notícia és que el mecanisme biològic subjacent és molt dinàmic, així que un ambient protector podria esborrar les marques del trauma.

El treball, publicat a la revista Nature Neuroscience, afegeix una altra pinzellada al quadro de l'herència biològica del comportament. No és que els fills d'una persona que fa esport o es tenyeix el cabell hagin de néixer musculats o rossos, «però certs trets del comportament sí que es transmeten», afirma Brian George Dias, investigador de l'Escola de Medicina Emory (EUA) i coautor del treball. Per exemple, els fills i néts de les mares afectades per la fam dels anys 40 a Holanda tenen més risc de malalties cardiovasculars. «Efectes semblants s'han vist amb els fills de mares víctimes d'abusos o amb ratolins mare més o menys primmirades amb les seves cries», continua.

Es tracta d'evidències revolucionàries perquè representen una forma d'herència de caràcters adquirits. Segons la teoria de l'evolució estàndard, l'única informació que s'hereta és l'ADN, la molècula que conté les instruccions bàsiques de l'organisme. Unes mutacions casuals d'aquesta molècula poden resultar beneficioses i difondre's entre els descendents, però això sol passar al llarg de moltes generacions. No obstant, els últims anys s'ha descobert que l'ambient (el menjar, l'entorn, l'estrès...) acaba deixant unes molècules a sobre de l'ADN, les marques epigenètiques, que modifiquen radicalment les seves instruccions. Encara més, algunes d'aquestes marques es poden heretar.

En l'últim experiment, els científics posen un ratolí en una capsa i hi difonen olor d'acetofenona mentre li apliquen una descàrrega. Després ho repeteixen fins que el ratolí associa l'olor a la rampa, així que només d'ensumar-la ja tremola de por. Quan s'exposen les cries del ratolí a aquesta olor (sense rampa), també tremolen encara que no l'hagin sentida mai a la vida. L'efecte es dóna així mateix en un ratolí generat per fecundació in vitro o donat en adopció a una altra mare i que no ha conegut mai els seus pares: així que l'efecte no depèn de l'educació. Encara més, es prolonga fins a la generació dels néts.

«Estudiar la reacció biològica a la cura o a l'abús és molt complicat. Per això ens hem concentrat en un estímul molt específic, la percepció d'una determinada olor, que sabem com es processa al cervell, i quin gen és responsable de la seva recepció», explica Dias. Els ratolins condicionats adquireixen estructures diferents al bulb olfactiu del cervell, que també apareixen en els seus descendents. A més a més, tenen unes marques epigenètiques diferents al gen Olfr151 -que produeix la proteïna receptora d'aquesta olor- que també es transmeten.

Notícies relacionades

Els nens que van créixer amb Pokémon tenen més desenvolupada aquesta zona del cervell: "Has de saber-ho tot sobre ells per jugar amb èxit"

"Els comunicadors en ciència no hem d’espantar, però pinta malament"

«El comportament dels ratolins sembla clar, però dubto que les poques marques epigenètiques trobades en el treball expliquin una diferència de comportament tan important. N'hi deu haver més en altres parts del genoma», diu Manel Esteller, expert en epigenètica de l'Institut d'Investigacions Biomèdiques de Bellvitge (Idibell), no implicat en aquest treball.

Ara, els científics volen estudiar si l'exposició reiterada a l'acetofenona sense rampa allibera els ratolins de la por associada a aquesta olor, i dels canvis biològics relacionats amb això. ¿Serà possible arribar a desxifrar les marques epigenètiques associades a traumes històrics com els de la dictadura a Espanya? «Desxifrar-les és molt difícil, però l'estudi comparat de molts casos podria proporcionar algun patró», conclou Dias.