El dia que el Tour no va voler Induráin al seu podi

Segon dia prodigiós, preciós, de nou multitudinari, popular, apassionant, vibrant, res a veure amb els inicis de molts anteriors Tour i més d’aquesta edició en què l’organització ha decidit que, d’entrada, els 176 ciclista, 175, ja sense Enric Mas, s’han de deixar la pell en cada quilòmetre, ja que no hi ha res fàcil, sens dubte res a veure amb el passotisme d’altres edicions en la primera setmana de competició.

Per a nosaltres, els que veiem el Tour des del sofà, aquest era el dia amb Miguel Induráin, el nostre ‘home Tour’, el nostre pentacampió de groc, un dels nostres esportistes preferits, l’atleta que tothom estima i admira, el ciclista tot exemple, a qui TVE va convidar per, junt amb Carlos de Andrés i Periquito Delgado, compartir la retransmissió de la segona etapa del Tour, que, a sobre, va suposar una gesta inoblidable per al francès Victor Lafay, que va atorgar a l’equip Cofidis, un dels fixos en el pilot multicolor, la seva primera victòria en 18 anys.

Gest molt lleig

Tots sabem, pel pas dels anys i el poc que Induráin es deixa veure i sentir, que el seu fort no és lluir-se davant del micròfon, però ho va fer de manera molt, molt, molt correcta i professional i sobretot, tenint, com sempre, com quan corria, la sensació que no podia ni volia ficar la pota.

Es va donar la circumstància (potser se li va escapar a De Andrés o potser el va voler comptar perquè sabéssim el lleig gest de l’organització del Tour) que, al saber que Induráin havia acceptat la invitació de TVE, li va demanar a la cadena espanyola que li prestessin el ‘seu’ pentacampió perquè entregués, al terme de la segona etapa, el mallot groc a Adam Yates. Però al final, en plena transmissió, De Andrés va dir: «em diuen, a través de l’orellera, que no volen Induráin al podi, així que, millor per a nosaltres, seguiràs amb nosaltres fins al final de la transmissió».

I així va ser, cosa que no significa que fos, dins d’una organització que voreja sempre la perfecció, un gest molt lleig per part d’ASO, els organitzadors de la ronda francesa, ja que pocs, molt pocs, ciclistes tenen el nivell d’Induráin; pocs, molt pocs, organitzadors poden gaudir d’un mite així, i poques, molt poques, oportunitats més tindrà el Tour d’homenatjar el ciclista de Villava al seu propi país, davant els seus. I, per descomptat, el podi hauria sigut ben vistós i bonic amb Induráin posant-li el mallot a un col·lega del nou segle.

Dos grans favorits

Això sí, Induráin es pas la retransmissió dient, amb el seu to habitual, repeteixo, serè, tranqui,l meditat, d’una altra època, que aquests nois d’ara són bojos, ja que ho volen guanyar tot «¡ara mateix!» i que, sens dubte, no semblen conscients que «el Tour són 21 dies de bogeria i ni es pot començar amb la força que han començat aquests nois, ja que no arribaran a París, ni es pot aspirar a tot».

Va ser per això que quan De Andrés i Delgado li van demanar la seva opinió sobre el que passarà en les pròximes tres setmanes, Induráin va dir que li semblava que els dos grans favorits, tant l’eslovè Tadej Pogacar com el danès Jonas Vindgegaard, han arribat a la ronda francesa amb dos equips fabulosos, dissenyats per ajudar-los a guanyar el Tour.

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

«Una de les coses que més em crida l’atenció», va comentar Induráin, repeteixo, amb la boca petita, gairebé d’amagat, «és les ganes que tenen d’agafar la responsabilitat del pilot, de les maniobres, de les etapes, del Tour des del primer dia. Jo, sens dubte, no volia saber res del comandament de les operacions en l’inici del Tour, jo no volia ser el responsable de tot des del primer dia. Sempre vaig preferir córrer i controlar la cursa de menys a més, a poc a poc, a mesura que anaven succeint-se les etapes».

Induráin, compartint sens dubte l’opinió de tots els experts de la ronda francesa, començant per De Andrés i acabant per Delgado, creu que «Pogacar és una bèstia, un ciclista que arrenca en qualsevol moment, que aspira a tot, que vol dominar, que vol ser el primer en tot», mentre que Vingegaard «sembla córrer més a la contra, ensenyant poc les seves cartes, ser el contrapès del principal favorit i, sobretot, com comenta Perico, potser la seva intenció és treure de les seves caselles, de la seva zona de confort, l’eslovè per poder derrotar-lo».