Ciclisme

La Vuelta femenina o com utilitzar el vent com a arma de destrucció ciclista

  • La Vuelta femenina ha arribat per quedar-se.

  • El Jumbo guanya la contrarellotge per equips inicial.

La Vuelta femenina o com utilitzar el vent com a arma de destrucció ciclista

LA VUELTA

2
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

Especialista en Periodisme esportiu i ciclisme

ver +

Albacete és una terra famosa per la fabricació de navalles i per la cultura gastronòmica, on destaquen els formatges i els vins. És terra dura per als seus habitants amb un clima que castiga pel fred a l’hivern i l’aspra calor estiuenca. Però també marcat pel vent, per un aire que es converteix en un aliat o un enemic per als éssers humans que munten i condueixen una bici, sense que importi el sexe i sense que la Vuelta faci distincions entre homes i dones.

En termes ciclistes és molt difícil trobar una etapa que circuli per carreteres d’Albacete carregada de tedi i amb un avorriment que només provoqui que es tanquin els ulls com a senyal per a una plàcida migdiada amb el so i les imatges televisives de fons. Perquè a la menor distracció s’organitza un embolic en competició, sobretot si bufa el vent lateral, tal com ha passat aquest dimecres en la primera edició de la Vuelta a Espanya femenina.

Els ‘ventalls’ són els moviments que provoquen els ciclistes quan es mouen de banda a banda de la carretera fins que l’últim corredor o corredora més mal col·locat només veu la cuneta i es veu obligat a utilitzar el fre. És llavors quan es talla, aixeca la vista i només adverteix que els que eren companyes o companys de pilot es perden en la distància. Comença llavors, com aquest dimecres a més de 80 quilòmetres de la meta, una persecució entre grups. Algunes, com Mavi García, la millor en la classe espanyola de dones ciclistes, aconsegueixen connectar amb el grup d’avançada i salvar un dia en què podien perdre la Vuelta i qualsevol possibilitat d’acabar entre les millors de la general.

Altres, com les ciclistes del potent Trek, es veuen abatudes en el combat del vent d’Albacete, mentre el cap del pilot roda els últims quilòmetres de l’etapa a una mitjana per sobre dels 50 quilòmetres per hora. I és que no hi ha tanta diferència amb un pilot masculí en una etapa que, en condicions semblants, hauria sigut una veritable batalla de supervivència entre ciclistes, al marge del sexe.

Notícies relacionades

Victòria de Marianne Vos, una de les grans del pilot mundial i l’única corredora, de moment, que ha tingut l’honor de vestir els jerseis groc, rosa i ara vermell com a líder de les tres principals rondes per etapes del món ciclista.

Aquest dijous arriba la quarta etapa, entre Conca i Guadalajara, amb 133 quilòmetres, un terreny més esquerp i de nou la possibilitat que el vent torni a entrar en acció, abans que divendres aparegui el primer contacte amb la muntanya ja en terres de la sempre Segòvia de Pedro Delgado.