La ronda espanyola

Jesús Herrada segueix amb el festí espanyol a la Vuelta

  • Victòria del corredor de Conca, la segona que aconsegueix en la carrera, després de sobreviure l’escapada a la persecució del pilot.

  • Aquest dissabte torna la muntanya. 

Jesús Herrada segueix amb el festí espanyol a la Vuelta

LA VUELTA / SPRINT CYCLING AGENCY

3
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

Especialista en Periodisme esportiu i ciclisme

ver +

Fins a Cistierna, poble lleonès cent per cent, arriba el ferrocarril de via estreta i des d’aquí és possible moure’s per tot el nord d’Espanya. Els veïns estan orgullosos d’aquest transport i fins i tot preparen una olla, plena en sabor i calories, que bategen amb el nom del ferrocarril. Fins a Cistierna arriben els escapats amb el poble entregat, banderes lleoneses i espanyoles, cridòria immensa, cosa que captiva Jesús Herrada, que mou el seu tren particular, per aconseguir la victòria. I a l’esprint.

En un tres i no res el ciclisme espanyol ha despertat i com s’acostumi a guanyar etapes això serà un no parar. Perquè amb el peu canviat, a Cistierna, els veïns només haurien sigut feliços a l’explicar com de gran va ser per a ells que la Vuelta passés pel poble, llàstima que guanyés un estranger, com sempre passava en la carrera. Alegria amarga i molt més si s’hagués produït el dia en què els favorits de la carrera es prenien un respir pensant en les dues etapes de muntanya que s’han programat aquest cap de setmana a Astúries.

Però aquí estava, i en la fugida, un tio de la Conca de José Luis Perales, concretament de Mota del Cuervo, on hi ha molins i bon formatge, per on es va deixar veure fa uns quants anys el Quixot, i on dos germans José, el més gran, i Jesús, el petit, tot i que ja tingui 32 anys, van decidir fer-se ciclistes professionals. Jesús va créixer per ser cap de files i José per ajudar-lo com a gregari. La parella va passar pel Movistar abans de fitxar pel Cofidis francès. I va ser llavors quan Jesús es va transformar en caçador d’etapes. Es va oblidar de mirar les classificacions generals i va buscar sempre una etapa concreta per marcar en vermell, per exemple camí de la Cistierna del ferrocarril, ficada entre la muntanya càntabra i l’asturiana, i on se sabia que tots els aspirants a la victòria final, des del líder Remco Evenepoel, es prendrien el dia com si fos de recuperació i fins i tot no els importaria que es produís un esprint.

Però els escapats, entre ells Herrada, es van posar tossuts: ¡a veure si no ens agafen! I per molt que per darrere els equips amb velocistes creguessin que hi podia haver un regal inesperat en terres lleoneses, per davant van decidir que si s’havien escapat no era per fer el préssec, sinó per jugar-se la victòria entre ells.

«A tres quilòmetres vaig veure que no ens agafaven així que vaig decidir protegir forces per lluitar per la victòria d’etapa». Herrada va pressionar i es va transformar en velocista per explotar d’alegria, plorar i abraçar-se al germà i company d’equip quan va travessar la meta. Ja havia guanyat una altra etapa el 2019 i fins i tot s’havia vestit per uns dies amb el jersei vermell de líder un any abans.

La pressió del pilot

Notícies relacionades

Aquest dissabte li faran mal les cames a Astúries perquè l’esforç d’aguantar la pressió del pilot és brutal i no només de múscul sinó de cap i amb el director donant consignes per l’‘orellera’, perquè si cinc corredors, com a Cistierna, s’han de jugar la victòria entre ells, una vegada han confirmat que no els agafaran, llavors l’enemic està a casa, ningú es pot fiar de ningú, no hi ha traïcions que valguin, perquè la glòria només la recollirà un membre del quintet i els quatre perdedors no sortiran als papers.

Per això plorava Herrada, perquè sabia que havia sigut el protagonista, el que pujaria al podi i podria brindar per la victòria malgrat que aquest dissabte el sofriment serà terrible per una Astúries que dista molt de ser plana. Amb Soler va començar tot i amb Herrada, va continuar. Que no pari la festa.