La ronda francesa

Vingegaard sentencia Pogacar a Hautacam

  • El mallot groc triomfa en solitari després d’una magnífica etapa d’estratègia del Jumbo, amb un Wout Van Aert màgic, en una jornada clau marcada per la caiguda del ciclista eslovè baixant Spandelles.

Vingegaard sentencia Pogacar a Hautacam

LE TOUR

4
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

ver +

Un dia es recordarà que a les 16.45 hores d’un 21 de juliol el Tour 2022 es va quedar sense el duel més intens que recorden els llibres de ciclisme. Tot es va acabar quan a Tadej Pogacar li va derrapar la roda posterior en un port anomenat Spandelles, que s’estrenava en la carrera i que passarà a la història més per la seva baixada que al seu ascens. 

El favorit, la gran estrella del ciclisme contemporani, es va entregar a l’art i al tremend poder del ciclista que li va aguantar més cops que un sac de boxa. Jonas Vingegaard va fer aquest dijous alguna cosa més per guanyar al temple d’Hautacam, perquè amb aquesta victòria aconseguia una cosa superior, una cosa que només un miracle pot impedir, que diumenge arribi als Camps Elisis vestit de groc.

Fins a cinc vegades va atacar Pogacar a Vingegaard en la pujada a Spandelles i fins i tot en cinc ocasions el jersei groc, no sense dificultat, el va neutralitzar per donar qualitat a un duel increïble, on no hi havia pistoles ni sabres, només rodes de bici, sabent els dos que només en podia quedar un. I aquell un va ser Vingegard, reforçat i protegit sempre per un Jumbo enorme com els Pirineus, un equip genialment dirigit, com agradaria que fessin d’altres, i amb peces col·locades i distribuïdes estratègicament en cada punt de muntanya perquè el ciclista danès mai se sentís sol i sabés que si Pogacar, més només que la una, li complicava la vida més del compte sempre trobaria una bici amiga per animar-lo, marcar-li el terreny i conduir-lo a Hautacam.

¿I si no cau?

Mai se sabrà què hauria passat si Pogacar no es dona la patacada baixant Spandelles. La caiguda del corredor eslovè va canviar indiscutiblement la lectura d’aquest Tour, com ho va fer el seu error imperdonable de creure’s més fort del que és i oblidar-se de menjar i beure en el Granon quan Vingegaard li va arrabassar el mallot groc.

Va ser una caiguda que va arribar metres després de la cabriola de Vingegaard, que va controlar l’accident gràcies als frens de disc de la bici. Amb la mecànica antiga gairebé segur que també s’estampa en l’asfalt. S’havien vigilat, suportat; Vingegaard havia observat un Pogacar desesperat que després d’unes acceleracions endimoniades veia com el mallot groc s’agafava a la seva roda, esbufegava amb força, però alhora respirava alleujat perquè era un pas més, un metre menys, un quilòmetre retallat cap a París. Pogacar havia de cedir i només ho va fer quan se’n va anar a terra per fer-se mal a la cuixa esquerra, segurament més dolor de ràbia que físic, perquè aquest tipus de cops fan més mal en fred que en calent.

Notícies relacionades

I va ser llavors l’instant escollit per Vingegaard per esperar-lo, per demostrar que el ‘fair play’ també existeix en el ciclisme. Va arribar a la seva altura una mica perjudicat i es van donar la mà, van enterrar la destral de guerra, es va acabar el duel. Allà, en aquesta caiguda, en el contacte d’aquestes mans suoses, va saber el ciclista danès que l’ofensiva de Pogacar s’havia acabat.

Un corredor feliç

En aquest lloc, segurament, es va sentir el ciclista més feliç del món perquè sabia que en uns instants tindria al seu costat Sepp Kuss, el noi de Colorado que viu a Andorra, escalador fi i que li donava seguretat. I, sobretot, perquè per davant hi havia un corredor que no és d’aquest món, Wout van Aert, tot el dia al front, tot el dia tirant i tot el dia sabent que si li demanaven auxili per darrere allà estaria ell per empènyer Vingegaard i ajudar-lo a deixar fora de combat decididament Pogacar a 4,4 quilòmetres de la cimera d’Hautacam. Quina imatge més bonica, els tres grans mallots d’aquest Tour, el groc (Vingegaard), el blanc (Pogacar) i el verd (Van Aert) ascendien com els tres millors corredors d’aquest Tour. Fins que es va quedar Pogacar. No va fer falta atacar-lo. La caiguda l’havia tret del quadrilàter del Tour. Van Aert i Vingegaard se’n van anar fins que el danès es va quedar sol per buscar la glòria d’Hautacam, per guanyar vestit de groc, com només ho fan els grans herois d’aquesta carrera, per entrar en la història dels Pirineus, en la immensitat del Tour. Ni va aixecar els braços per acontentar els fotògrafs. No feia falta. La seva victòria va ser més gran encara perquè ho va fer davant el número u d’aquest esport.