Colbrelli triomfa en una París-Roubaix més infernal que mai

Si guanyar la París-Roubaix justifica tota una carrera, conquerir la d’aquesta edició tardoral posa directament Sony Colbrelli en la llegenda. A ell i a tots els que van acabar una carrera que la meteorologia va convertir en més èpica que mai, un autèntic exercici de supervivència que a més va tenir el colofó de resoldre’s amb un esprint agònic entre tres al velòdrom de Roubaix, on el campió d’Europa es va imposar a un passerell Florian Vermeersch (22 anys) i a un Mathieu Van der Poel (els tres debutaven en la prova) que va pagar l’exhibició realitzada en els últims 70 quilòmetres.

Després d’un any i mig d’espera per culpa de la pandèmia, les famoses llambordes d’Arenberg, Mons-en-Pévèle o el Carrefour de l’Arbre esperaven amb ganes el pilot ciclista, un dia després que s’estrenés la carrera femenina amb victòria de la britànica Elizabeth Deignan, que va arribar a Roubaix amb el manillar ensangonat. Si dissabte hi havia fang a l’‘infern’, aquest diumenge es va despertar apocalíptic. Si lluitar contra el ‘pavé’ (i contra els seus enormes forats) ja és complicat, si hi ha fang i bassals el converteix en missió suïcida. Les caigudes van ser una constant, i no només per als ciclistes, sinó per als vehicles de la carrera, motos i cotxes, que amb prou feines podien frenar sobre el llot cada vegada que un corredor queia davant seu.

Van Aert, a contrapeu

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Però els ciclistes, tan coberts de fang, que amb prou feines eren distingibles no es van acovardir. Wout van Aert, com sempre entre els favorits, va llançar la primera gran ofensiva a 100 quilòmetres de meta, tot i que després li va tocar remar (es podria dir que literalment) a contracorrent. Van der Poel tenia ganes de festa i la va muntar a 70 de la meta, seleccionant definitivament la carrera malgrat no deslliurar-se de diverses punxades. Per davant, Gianni Moscon va somiar donar a Itàlia la seva primera llamborda en el que va de segle (des d’Andrea Tafi el 1999 no guanyava un transalpí) i el primer triomf en la prova per a l’equip Ineos, però una punxada i una caiguda el van deixar a l’abast per al trio que s’acabaria jugant la victòria, al qual ja ni va poder seguir després de ser caçat.

Van der Poel va entrar per davant al velòdrom, però no va poder seguir la roda de Colbrelli ni d’un Vermeersch que segurament es va penedir d’haver sigut massa generós amb els relleus amb els dos monstres que l’acompanyaven. Va vèncer Colbrelli, i no va poder sinó cridar i cridar, un plor d’alegria per la victòria i consol per haver acabat amb el calvari, i alçar la seva bicicleta al cel, la que l’havia portat a regnar a l’infern.