Pogacar guanya i Valverde posa la màgia

A Alejandro Valverde només se li poden donar les gràcies, aplaudiments infinits, una ovació d’aquelles que els aficionats oferien quan no es portava mascareta i quan les metes s’omplien de centenars d’entusiastes que volien viure en directe el desenllaç d’una carrera, de la gran clàssica, de la ‘Doyenne’, de la Lieja-Bastogne-Lieja.

Tadej Pogacar, vencedor a Lieja, 22 anys. Julian Alaphilippe, segon a Lieja, 28 anys. David Goudu, tercer a Lieja, 24 anys. ¿I el quart? Gairebé podria ser el pare dels tres, el Valverde que fa l’esprint, el ‘Bala’ que s’ha col·locat en la fugida bona. L’excampió del món que corre el dia del seu 41è aniversari. El líder del Movistar a qui l’organització ha recompensat donant-li el dorsal amb la seva edat. Però també és el ciclista a qui li roben la victòria a tot just 25 metres de la línia de meta de Lieja; l’infinit, l’irrepetible, l’etern, el mag de la bici, el corredor que ha sigut passat, però que continua sent present i almenys aquesta temporada, i segurament la següent, el ‘futur’ del ciclisme espanyol.

Volia la cinquena victòria

Havia guanyat quatre vegades a Lieja, aspirava a igualar en triomfs ni més ni menys que a Eddy Merckx a la més gran les clàssiques, possiblement només igualada per la París-Roubaix, amb permís del Tour de Flandes. I allà va estar ell amb ciclistes a qui doblava l’edat, colant-se en el quintet, on també hi havia el canadenc Michael Woods, que es va jugar la Lieja-Bastogne-Lieja 2021.

💥 ¡Inmenso Pogaçar para ganar la Lieja-Bastoña-Liega! ¡El esloveno se impuso al esprint a Alaphilippe!

🚴 Alejandro Valverde, el día de su 41 cumpleaños, terminó con una meritoria cuarta plaza ¡Solo le faltaron unos metros! #LBL21

🔴 https://t.co/wgAVMDSNo2 pic.twitter.com/sMbj4nSRwd

— Teledeporte (@teledeporte) 25 de abril de 2021

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Va voler repetir l’estratègia d’Innsbruck, quan el 2018 es va proclamar campió del món. Va voler fer l’esprint per la victòria des de lluny, des de 200 metres. Però ¡mare meva! Que bo és Pogacar, el que va preferir posar-se a cua dels altres per arrencar amb tanta força i superar Valverde que ja veia la línia de la glòria, tan a prop i tan lluny, tan bonic per ser real, tan preciós per somiar una altra vegada amb un ciclista que porta tot el segle lluitant per guanyar i que sembla no tenir final.

Sense impacientar-se

Mai es va impacientar. Va deixar que l’Ineos es desgastés buscant l’escapada impossible del seu excompany Richard Carapaz. Va tenir al seu costat Carlos Verona, quan va semblar que es produïa una falsa fugida decisiva. I a 14 quilòmetres de la meta va saber col·locar-se al quintet d’on havia de sortir el vencedor a Lieja. ¡Ah! De tan poc. Però gairebé va ser igual la victòria de Pogacar perquè l’obsequi de veure i comprovar que Valverde era capaç de lluitar pel triomf a la ‘Doyenne’ amb un cos de 41 anys ja va ser un festival per alegrar una tarda primaveral dominical i sobretot per demanar-li que no s’ho pensi, que segueixi un any més i que vagi al Tour, perquè disfrutant ell, disfruten tots. Pels segles dels segles.