28 d’oct 2020

Anar al contingut

Patrocina:

l'heroi del dia

Pogacar, a París, de groc, blanc i a pigues

El corredor eslovè afirma que encara no es creu la victòria i que ja estava content amb acabar segon per darrere del derrotat Roglic

Sergi López-Egea

Pogacar, a París, de groc, blanc i a pigues

Sebastien Nogier (AP)

La cobertura era tan dolenta al cim de la Planche des Belles Filles que Tadej Pogacar no va poder parlar amb els seus pares i només va xerrar dos minuts, entretallat, amb la seva nòvia. Era el mateix xaval que, fins fa poc, demanava als periodistes que coneixia que enviessin els enllaços als seus pares dels textos que escrivien sobre ell. I aquest diumenge arribarà als Camps Elisis no només amb el jersei groc de líder, sinó com a millor escalador i com a millor jove de la carrera: també a pigues i amb el blanc dels menors de 25 anys (segon, Enric Mas).

Aquest «prodigi de la naturalesa», com ho defineix el seu descobridor i director esportiu, Joxean Fernández, a qui tots anomenen ‘Matxin’, és potser el ciclista que millor es recupera dels esforços «gràcies a la genètica i, per això, només puc donar les gràcies als meus pares», va fer broma Pogacar, vestit amb el jersei groc i encara sense creure’s que pujarà a dalt de tot del calaix dels Camps Elisis. Sense creure-s’ho, «sense voler canviar la meva manera de ser, perquè jo només soc un noi d’Eslovènia», així amb senzillesa i atordit per acudir a la primera conferència de premsa presencial que es va fer al Tour dels vídeos, les mascaretes i la distància social per culpa del coronavirus.

Creia que acabaria segon
 

«No m’ho puc creure, perquè jo ja era feliç sabent que anava a ser segon a París. No m’ho crec. Arribava aquí per primera vegada i guanyo la carrera. És un dels millors dia de la meva vida», repetia Pogacar, amb el seu jersei groc, amb la seva màscara groga, tot i que veient el món de color blau i meravellós per una victòria que avui confirmarà a París. «Dimecres va semblar que s’acabava tot en el Col de la Loze, on vaig ser tercer. Hi va haver aquell dia dos corredors per davant meu. Semblava que allà s’acabava el Tour i que només es tractava de sobreviure fins a París. I ara arriba això. La veritat no sé què li ha passat a Roglic. Només sé que m’ha abraçat a l’acabar. És el meu amic. Però els dos corríem aquí per guanyar».

Amb 21 anys, fa res que es va aficionar a aquest esport. «Jo recordo que el primer Tour que vaig veure va ser el del 2009. Jo volia ser comoContador i també com Andy Schleck». En aquella època, quan el ciclista madrileny va guanyar el seu segon Tour davant el seu rival luxemburguès, Pogacar només era un nen de 10 anys. «La veritat és que ja vaig estipular tota la preparació de l’any per al Tour. El confinament va ser dur, però es va tractar de no perdre la calma i fer una sèrie de sessions per no perdre la forma en aquell moment», va explicar el jersei groc.

La tristesa de Roglic

A l’altre costat de l’escena, hi va haver Primoz Roglic que va admetre, no tenia més remei, la seva derrota davant el seu jove compatriota. «No ha sigut un bon dia i només puc donar l’enhorabona a Pogacar. Sé que ho he donat tot, pel que només puc dir que estic orgullós d’arribar segon a París i poder pujar al pòdium. Així és la vida», va afirmar el líder del Jumbo, amb aire de ser abatut.

Va ser el dia de Pogacar, el ciclista que el 2019 va córrer a Portugal la seva primera carrera professional. Va acudir el mes de febrer a la Volta a l’Algarve i els va guanyar a tots per demostrar que acabava de néixer una estrella. L’any passat va debutar en la Vuelta i va arribar a Madrid com el tercer de la general.