Anar al contingut

Patrocina:

L'auge del ciclisme femení

Les noies del pedal

Corren en el Movistar i afronten la nova temporada ciclista amb la mateixa il·lusió i mitjans tecnològics que els seus companys i estrelles masculines

Sergi López-Egea

Les noies del pedal

Miguel Lorenzo

Un cafè; sí, un cafè, que pot ser sol, amb llet i fins i tot un te o xocolata. És la recompensa; el fruit per més de cinc hores d’entrenament. Les perdedores pagaran i les guanyadores l’assaboriran com si fos una copa de vi de la millor collita. El repte no és cap altre –tram de carretera, més aviat una avinguda, controlat al trànsit– que ser les més ràpides entre els dos equips que es formen. Una acció divertida per trencar el tedi de l’entrenament i alhora per practicar les arribades i la tàctica a seguir per intentar trencar una carrera ciclista en el moment de més intensitat.

Les perdedores pagaran. El repte se li ocorre a Jorge Sanz, el director de l’equip femení del Movistar, el tercer dia de concentració de l’equip, a Calp, buscant el sol de la costa alacantina, la convivència i alhora entrenaments de cara a una temporada que les noies, igual que els nois, ja sense gaires diferències en l’enfocament professional de l’any ciclista acabat d’estrenar, esperen desenvolupar amb el més gran dels èxits.

Les ciclistes del Movistar, a l’interior de la caravana de l’equip / MIGUEL MORENO

Són les 12 dones que mouen els pedals del Movistar les que van compartir el desembre amb els companys masculins unes jornades de convivència a prop de Pamplona per sentir-se igual; mateixa roba, mateixa preparació, mateixa bicicleta, mateixos avenços tecnològics i fins i tot moltes carreres conjuntes, sobretot les clàssiques del nord d’Europa. 

"Les carreres es preparen igual que les dels nois, però són més divertides", diu el director Jorge Sanz

És el segon any del conjunt Movistar femení. Un segon any en què l’equip creix sempre dirigit per Sanz, fill d’Enrique,  que va ser mecànic de confiança de Pedro Delgado i Miguel Induráin en els inoblidables anys d’or del Reynolds i el Banesto. SanzUnzué de segon cognom, també forma part de l’estirp navarresa lligada a l’esport –Eusebio Unzué, el seu tiet és el mànager de tota l’estructura ciclista i el seu altre tiet, Juan Carlos, va ser porter i entrenador del Barça. 

Ja estan en marxa; un cotxe per davant i un altre per darrere. Hi ha tres noies a les quals es distingeix perquè el seu uniforme és diferent. Porten les banderes del seu país i així s’identifiquen per ser les campiones d’Espanya (Eider Merino), França (Aude Biannic) i Polònia (Malgorzata Jasinska). I com en tots els grups hi ha la més jove, Paula Patiño, que en pocs dies compleix 22 anys i és la gran promesa de Colòmbia. "Al meu país és un honor portar aquest mallot perquè és el mateix que el de Nairo Quintana", diu orgullosa mentre s’embolica amb la seva trena que no hi ha manera de col·locar dins del casc.

L’hora de l’entrenament

El dia de la visita d’aquest diari també les acompanyava Carlos Verona, del conjunt masculí del Movistar, i que estava al costat de la seva família aprofitant el sol alacantí per entrenar, i fins i tot Clàudia Galicia, corredora i esquiadora catalana amb notable èxit tant amb la bici de muntanya com amb les taules.

La reunió prèvia a l’entrenament de la jornada a Calp / MIGUEL LORENZO

Així que totes i tots ja estaven preparats i disposats per viure un entrenament que, certament, en les parts monòtones i les divertides, no tenia res de diferent dels que unes setmanes abans havien portat a terme el Movistar masculí amb ValverdeMikel LandaQuintana i tants d’altres de més acostumats als focus i al contacte mediàtic. I quan arribava la pujada, depenent de les habilitats amb les rampes, unes anaven més ràpides que les altres. "Elles tenen el talent i nosaltres només hem de proporcionar-los el material i la tecnologia perquè l’aprofitin al màxim". Així ho explica Sanz mentre presenta el grup dels seus col·laboradors en un equip que aquest any té Sebastián Unzué (fill d’Eusebio) com a mànager, i en el qual figuren dues dones, la preparadora física Iosune Murillo y la fisioterapeuta Irati Otxoteka.

Alba Teruel busca la seva bicicleta abans de sortir a entrenar / MIGUEL LORENZO

"Encara –afegeix Sanz– la majoria d’equips femenins estan dirigits per homes, però ja es comencen a veure directores esportives. La veritat és que les carreres es preparen de forma similar a les masculines, tot i que nosaltres encara portem només un cotxe, a diferència de les proves masculines, que n’hi ha dos. El cert és que els equips més potents ja utilitzen en les seves estructures femenines tota la tecnologia i l’experiència desenvolupades en el camp masculí".

100 dies fora de casa

¿I com són les carreres? "De moment encara són més divertides que les masculines, perquè hi sol haver menys control, però cada vegada el treball d’equip s’assembla més". D'aquí uns quants anys, una cosa que semblava impossible no fa tant, es veuran pilots amb equips treballant per neutralitzar escapades, a les gregàries deixant-se la pell per les caps de fila i, desgraciadament, com passa entre els nois, atacs massa a prop de la zona de tanques, en els últims quilòmetres, per treure espectacularitat a les ofensives èpiques del passat.

Ara encara és època per somiar en un any, que les portarà a estar, en alguns casos, més de 100 dies fora de casa i fins a 60 de competició i a recórrer amb les seves bicis, entre competició i entrenaments, més de 20.000 quilòmetres. Gairebé res. Són les noies del pedal.

TRES PROTAGONISTES

Lorena Llamas: "Vull ser la millor escaladora"

Lorena Llamas, al costat de la piscina de l’hotel de concentració a Calp / MIGUEL LORENZO

La ciàtica, com passa sempre, va ser inoportuna. Però Lorena Llamas (Igualada, 27 d’octubre del 1987) no podia suposar que la malaltia, la que li va impedir rendir com hauria desitjat a la Mitja Marató de Granollers, per allà el 2012, havia de provocar un canvi espectacular tant en la seva vida esportiva com en la professional.

Amb les vambes corria ràpid, per descomptat. No obstant, en aquella època ni podia imaginar que sis anys després, ja al 2018, es convertiria en una ciclista professional i ara, al 2019, en una de les capdavanteres del conjunt femení del Movistar.  El seu contacte amb el ciclisme va començar a sobre d’una bicicleta de muntanya, "simplement per acabar la sortida menjant botifarres amb els amics", pels voltants d’Igualada. Va ser terrible. No podia dominar la bici i li costava mantenir l’equilibri entre tantes pedres. De fet, el ciclisme de muntanya, ni abans ni ara, li ha entusiasmat perquè de seguida que va pujar en una bici de carretera, sobre bon asfalt, es va iniciar un idil·li tan intens que ara ja la impulsa a convertir-se en un dels referents de l’escalada femenina. "M’agradaria ser la millor escaladora", la que lluita per arribar la primera a les millors cimeres ciclistes del planeta, la que ja ha lluitat en cims com el Zoncolan italià.

"Sabia que el ciclisme, ser una professional de la bici, podia quedar en un somni. Desitjava que fos una realitat i, per tant, quan vaig rebre una trucada no vaig dubtar ni un instant a donar el sí". Va ser a finals de l’estiu del 2017. Ja feia uns quants mesos que, sense descobrir el secret més ben guardat, Eusebio Unzué, mànager del Movistar, començava a avançar alguna cosa que posava al descobert el projecte de crear un equip femení seguin els patrons del masculí. Va ser Jorge Sanz, ara el seu director, qui va trucar a Lorena. "Jo ja portava dos anys amb la selecció catalana, però seguia amb la meva professió, en què, per cert, estava molt ben valorada." 

Treballava en tasques administratives en un supermercat. Després d’acabar la trucada amb Sanz va trucar a la seva mare. "Li vaig dir que seria corredora professional. '¿No és el que volies? Doncs viu el teu somni', em va contestar". I va ser aquí on el desig ciclista es va fer realitat. 

Mavi García: "La meva mare em diu que vagi a poc a poc"

Mavi García, al gimnàs / MIGUEL LORENZO

Mavi García (Marratxi, Mallorca, 2-01-1984) no li agrada el fred. Hi ha corredores a qui els entusiasma l’aigua i el clima gèlid per demostrar qu e són millors. Ella, en canvi, com li va passar per exemple al gran Miguel Induráin, disfruta amb la calor. Eusebio Unzué volia una líder per al seu conjunt femení i va pensar en una esportista que, fins que va sentir la trucada professional de la bici, destacava en els duatlons. Feia tres anys que corria en el conjunt del Bizkaia-Durango, però continuava alternant el ciclisme amb el duatló. 

"Ara estic disfrutant més que mai sobre la bici. Durant molt de temps, sobretot quan em dedicava al duatló, corria, sobretot, pels premis. Depenies del teu estat de forma i fins i tot de tenir sort amb les contrincants". I sobretot, havies d'esquivar les caigudes. S’ha emportat alguns ensurts i la seva mare, lluny de disfrutar, només se sent tranquil·la quan Mavi li truca i li diu que la carrera ja s’ha acabat. "La meva mare, preocupada, sempre em diu que vagi a poc a poc". Ella, com qualsevol altra corredora professional, sap que això és impossible i que moltes vegades, sobretot en les baixades, s’ha d’arriscar.

"En una sola conversa em vaig decidir convertir-me plenament en una corredora professional. Em va trucar Unzué i em va oferir un contracte. No m'ho vaig pensar ni dues vegades". Està convençuda que en un futur no gaire llunyà el ciclisme femení començarà a provocar la mateixa passió que el masculí. "Avancem a poc a poc, tampoc seria lògic fer-ho de la nit al dia". Ara nota que la gent s’hi fixa més, que es diverteix en les carreres femenines i que cada vegada hi ha més noies apassionades amb el ciclisme. "Abans, quan entrenava mai ningú em deia res, ara amb aquest uniforme m’animen i, sobretot a les xarxes socials, a Instagram, he notat un brutal augment d’activitat". 

Mavi García ja compta amb una desena de victòries en el seu palmarès; dues (una d’elles el campionat d’Espanya de contrarellotge) aconseguides l’any passat a les files del Movistar. Però, difícilment, i per molta experiència que tingui, que la té, i per molts triomfs que li ofereixi el futur, la seva mare podrà asseure’s tranquil·la i disfrutar de les gestes de la seva filla. Una mare és una mare.

Sheila Gutiérrez: "El ciclisme és donar l’infinit"

Sheila Gutiérrez, en un moment de tranquil·litat durant la concentració del Movistar / MIGUEL LORENZO

Les llambordes tenen una cultura ciclista especial en països com França, la pàtria de la París-Roubaix, o Bèlgica, l’ànima del Tour de Flandes. Fa segles que s’espera una victòria masculina espanyola en aquest terreny. Doncs Sheila Gutiérrez (Logronyo, 1-1-1994) ho va aconseguir el 2016, en la clàssica Le Samyn on, en territori belga, totes les grans figures estrangeres es van rendir a la seva rapidesa

Aquell dia es va guanyar un lloc d’honor en el ciclisme i avui és el gran fitxatge del Movistar 2019, una corredora jove de futur brillant que l’equip de Telefónica presenta per a les carreres d’un dia i perquè torni a guanyar una etapa de la Corsa Rosa, el Giro femení.

Quan el 2018 Unzué va crear la seva estructura femenina i va començar a repassar la nòmina de corredores, de seguida va veure que en faltava una, que no hi era Sheila, la ciclista que un dia li agradaria despertar-se portant el mallot de l’arc de Sant Martí que ara llueix el seu company Alejandro Valverde. A les xarxes socials es fa dir 'Sheilaarcoíris'. "Però no és tant pel somni de vestir-me un dia amb aquest mallot com que m’agraden aquests colors".

De La Rioja, de Varea, gairebé més un poble que un barri de Logronyo, va començar a enamorar-se del ciclisme quan els seus tiets Begoña i José Mari la van animar a inscriure’s a l’Escola Municipal de Ciclisme que dirigeixen. Va ser com un enamorament sobtat, tant que ara exposa el seu amor al ciclisme davant de l’atenta mirada de nens i nenes de La Rioja. "Visito escoles de La Rioja i animo els nens a enamorar-se d’aquest esport".

Calcula que aquest any entre els compromisos amb el seu equip i amb la selecció espanyola estarà almenys 77 dies fora de casa, en els quals recorrerà, juntament amb els entrenaments, al voltant de 25.000 quilòmetres. "El ciclisme és donar l’infinit de tu mateixa. També serveix per compartir experiències. És un esport diferent, però el dia que deixi de ser professional el que desitjo és dedicar-me a l’educació especial, el meu altre repte al marge de la bicicleta." Però encara l’esperen moltes metes i èxits ciclistes.