11 jul 2020

Anar al contingut

CATALÀ DE L'ANY

Eduardo Mendoza, un senyor de Barcelona

ELENA HEVIA / BARCELONA

 

  / JAVIER LIZON

Hi ha una lleugeresa en Eduardo Mendoza, un dels 10 candidats al premi Català de l’Any, que el fa molt pròxim. Tant a ell com a la seva literatura. Mai ha volgut escriure amb la contundència dels autors poderosament conscients d’una vocació indestructible. No és Benet. No és Sánchez Ferlosio. I per descomptat no és Javier Marías. Ell és un escriptor amant de Charles Dickens, un dels grans humoristes de la literatura, capaç com aquell de dibuixar un caràcter en només dues línies i un excel·lent retratista urbà.

Si Barcelona és avui una de les Ciutats de la Literatura de la Unesco és, entre altres coses, perquè Marsé, Casabella i per descomptat Mendoza n’han ofert vívides cartografies. I en el cas de Mendoza, amb una ciutat somiada des d’un moment clau, els anys que van precedir l’olímpic 1992. Les seves novel·les van ser, en un cert sentit, el quilòmetre zero d’això que avui anomenem, per bé o per mal, marca Barcelona.

LA SEVA CIUTAT

El 92, Barcelona es va començar a reformular a si mateixa, encara que li hagi servit de poc en un present en què el mateix Mendoza se sent en franca minoria davant les onades de turistes. I això que no hi sol haver acritud quan parla de la seva ciutat perquè és un 'gentleman' i mai li agrada acarnissar-se. Assegura que s’ha instal·lat a Londres –hi viu des de fa uns anys– no pels efectes col·laterals d’un procés –«no soc independentista, però no m’identifico amb la visceralitat anticatalana»– sinó perquè vol deixar espai als joves.

S’ha parlat molt de Mendoza aquests dies en què ha recollit amb una sorpresa verdadera aquell premi Cervantes que tothom esperava per a ell, menys ell mateix. Encara que sigui perquè és autor de dues de les grans novel·les en espanyol del segle XX, 'La verdad sobre el caso Savolta' i 'La ciudad de los prodigios', s’ha guanyat aquest reconeixement de sobres. També perquè molt probablement Mendoza és el màxim exponent actual d’aquella tradició cervantina a la qual l’actual literatura espanyola sembla haver girat l’esquena. Bé, beu de Cervantes, però també de Pío Baroja i de Jardiel Poncela, als quals s’hauria de reinvindicar més.

Però anem al gra. Gairebé tots els escriptors espanyols d’avui reivindiquen el 'Quixot' i molt pocs es deixen arrossegar per les seves ensenyances. No és el cas de Mendoza. Amb aquell sentit comú de què sempre ha fet gala, ell va inventar el seu particular Quixot amb 'El misterio de la cripta embrujada0, primera de les cinc novel·les exemplars protagonitzades pel Loco, encarnació de la rauxa catalana, i també la seva novel·la favorita, la que ell segurament salvaria de la crema.

En el discurs d’acceptació del Cervantes, sobreïxent de fina ironia, ho va expressar així: «Don Quixot està realment boig, però sap que ho està, i també sap que els altres estan en el seu seny i, en conseqüència, li deixaran fer qualsevol disbarat que li passi pel cap. És just el contrari del que em passa a mi. Jo crec que soc un model de seny i crec que els altres estan com una regadora. Per aquest motiu visc perplex, atemorit i descontent de com va el món».

No ens hem de deixar enganyar. És cert que Mendoza sembla un model de seny però això és només una disfressa. En el fons és una ànima gamberra, segueix sent el noi gran que tot ho va aprendre als tebeos. H